No és eterna, res no ho és

La Constitució espanyola no és eterna, res no ho és. Tampoc Espanya com a Estat és inalterable, com voldrien els absolutistes, a una banda i l’altra de l’arc polític. El territori anomenat espanyol no sempre ha tingut les mateixes dimensions, com sap qualsevol que hagi estudiat una mica d’història. Les fronteres canvien de lloc, s’ha vist amb la caiguda del mur de Berlín, el mapa d’Europa no és el mateix que fa 25 anys.

No és que al procés català cap a la independència ara mateix li caigui de camí la voluntat de canviar la Constitució espanyola. Aquesta possibilitat només és esgrimida com a retòrica per part d’alguns bonafés, perquè, en realitat, se sap que canviar no és una paraula sinó un verb. Canvi significa que alguna cosa que es posa en moviment i de moment, res. D’aquí ve que els que volen fer camí ja l’estan fent. S’acompanyen de paraules, però sobretot de fets.

Mentrestant, i com en qualsevol circumstància que sigui transcendent, i els moments històrics que vivim ho són, no va malament reflexionar, mirar una mica més enllà de la contingència. Sempre resulta interessant i útil prendre distància. Veuren’s des de fora, com si nosaltres fóssim uns altres dóna perspectiva.

Agafem un relat filosòfic. El ioga és una filosofia més que una gimnàstica, el ioga és una filosofia de gran calat que poc es coneix, entre altres raons perquè aquí tot ha arribat tard i molt a poc a poc. S’ha trigat molts anys a veure traduïts els textos bàsics per entendre el ioga. Ara es pot llegir en català el Yogasutra, de Patañjali (Pagès editors), traduït del sànscrit per Òscar Pujol, al qual devem l’imprescindible Diccionari sànscrit-català.

Per situar-nos direm que el savi Patañjali va viure probablement al segle II dC., i que en l’hinduisme tradicional, el ioga és un sistema de meditació pràctica que pren una dimensió ètica. Després d’aquesta necessària introducció, anem a un dels 196 aforismes que ens ajudarà a reflexionar sobre tema que ens ocupa: La ignorància és veure com a etern allò que no és etern, com pur allò que és impur, com plaent allò que és dolorós, i veure el jo en allò que no l’és.

En tenim per dies, per reflexionar sobre cadascun d’aquests conceptes, ja que abasten tant l’àmbit físic com el metafísic. Però aquí només ens fixarem en el primer concepte inspirador de la reflexió, allà on diu que la ignorància és veure com a etern allò que no és etern. Això és aplicable a qualsevol objecte que observem, o fet que observem dins o fora de nosaltres. Però aquí posarem el focus en la Constitució espanyola, una construcció humana, i, per tant, tan imperfecta com modificable.

Sabem que la Constitució espanyola no és irreductible, ni molt menys un conjunt de lleis eternes. De manera que, en el moment present, o ens trobem de cara a la ignorància més absoluta (cosa que hauríem de lamentar), o ens trobem davant d’una gran manca d’ètica acompanyada d’un exercici de cinisme i de deshonestedat per part d’aquells que la volen mantenir com una roca en mig del camí, inamobible, barrant el pas. Algunes veus, encara massa poques, parlen d’una enèsima contrareforma espanyola, la qual cosa vol dir: amb aquesta mentalitat tancada i obscurantista es va passar de llarg del Renaixement, de la Il.lustració i de la Modernitat. Catalunya ha patit especialment els efectes de tanta ignorància i manca de cultura a tots nivells, també ètics. Ara, al segle XXI, una gran part de la ciutadania de Catalunya no hi vol ser.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de novembre de 2014. A la imatge, una vista que vaig prendre en una visita al Delta de l'Ebre)

Amor conjugal

Cada dia ens duu missatges amb significat. Sembla difícil negar les sincronies (Jung i la física quàntica ho expliquen molt bé), connexions que es produeixen en nivells de l’existència que van més enllà de la matèria. Així, aquest diumenge tan assolellat de la Pentecosta m’ha trobat llegint Vull morir d’amor (Claret), un assaig sobre les diverses facetes de l’amor escrit per Ramon Sangles i Moles, filòleg i director de la revista Llengua Nacional. En la primera part del llibre, Sangles fa un cant abrandat a l’amor conjugal. Com també el fa Òscar Pujol, sanscritista i director de l’Instituto Cervantes de Nova Delhi, al seu llibre El laberinto de l’amor (Libros del Silencio), que vaig llegir fa poc.

L’amor, que és bondat i gratuïtat, s’ha de conrear com es treballa la terra, que és bondat i gratuïtat, però que sense treball es torna eixuta, estèril. L’amor conjugal, que és l’amor que es dispensa la parella compromesa tant si passa per esglésies o jutjats com si no, és amor conjugat. O el que és el mateix: amor a dues bandes. Amor recíproc i com més equilibrat millor. Aquesta és una qüestió fonamental: l’equilibri entre el donar i el rebre sosté l’amor de llarga durada. No sempre es dóna. Més sovint del que es voldria es fracassa. No podem imaginar ningú casant-se pensant en descasar-se, tot i que en un moment determinat s’hi vegi obligat per salvar la vida. Perquè a vegades es tracta de salvar la vida, fins i tot la física.

En un temps en què s’ha prodigat la vida fàcil i el rebuig a la frustració com si fos la pesta en lloc de veure com es poden superar els entrebancs, en un temps de guanys fàcils i de projectes a curt termini, en un temps en què la institució de la parella i les relacions humanes sembla haver-se fet tan líquida, en les seves reflexions en veu alta, tant Ramon Sangles com Òscar Pujol ens inviten a emprendre una aventura humana de gran calat: situar de nou l’amor al centre de la vida, considerar el conreu de l’amor un destí.          

Servo al meu interior una imatge poderosa: dos amants que evolucionen en una parella vella agafada de la mà. Aquesta imatge correspon a l’arquetip de l’amor conjugal? Diria que sí. Per aquest motiu m’han saltat les llàgrimes quan he llegit els versos, senzills i tan emotius, que l’escriptor Josep Vallverdú ha inclòs a l’esquela de la seva esposa Isabel Arqué: Vaig tancar-te els ulls quan em van dir ‘és morta’;/ va fugir la llum en cloure’s la porta./ Tu vas quedar dins, jo vaig quedar fora./ Ja em diràs on vaig, sense tu a la vora.

 Josep Vallverdú sap que haurà de seguir sol la part de camí que li queda, però a través de les seves paraules gosa declarar en públic l’amor per l’esposa, una cosa ben poc freqüent en un món encara amb tantes deficiències pel que fa a la valoració de la part femenina de l’existència. Però el món està canviant, com ja fa temps que diu Bob Dylan, i va sent cert. Perquè Òscar Pujol posa en boca de la seva protagonista Amada: Els amants són com les dues ales de l’ocell de l’amor. Les ales es mouen per separat, però ambdues volen conjuntament. I Ramon Sangles: En la meva assumida limitació, abraçant-me a l’estimada continc l’univers sencer.

L’amor: la força poderosa que mou el sol i les estrelles, com va dir Dant. No hi ha relat de la creació que no contingui una parella primordial que amb seva unió dóna lloc al món. L’amor no és només una força física sinó metafísica, capaç de crear i transformar la realitat. Per explicar-ho, prenc de Sangles la referència evangèlica on Maria dóna instruccions perquè els criats omplin les gerres d’aigua en les noces de Canà. Jesús les transforma en vi. Però l’ingredient principal és l’amor. És l’amor qui fa miracles.

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de juny de 2012. A la imatge, un aparador de París)