Contra la violència, art

Cada 25 de novembre el dediquem a manifestar-nos de diverses maneres, des de les més reivindicatives i fins a les que prenen un caire artístic solidari, en contra de la violència de gènere. Voldríem no haver-ho de fer, voldríem haver allunyat del nostre horitzó vital un dany físic i espiritual que, tan sovint partint de l’àmbit domèstic, colpeja la societat sencera. Però encara és necessari posar en el calendari el Dia de la No Violència vers les Dones. No podem ignorar un mal tan injust com punyent, un dolor tan lacerant i anihilador de l’autoestima com el que pateixen les víctimes del masclisme, algunes, massa, amb resultat de mort.

Ho he dit en altres ocasions: aquesta malaltia moral que fa víctimes en les dones, i també en els fills, no ho oblidem, només s’eradicarà amb un canvi de mentalitat. I mentre anem per aquest camí, lentíssim, de reprogramar l’ADN biològic i cultural de maltractadors i assassins, la qual cosa no es pot dur a terme en quatre dies, alguns artistes senten la necessitat de fer-se ressò d’un dolor que senten seu.

Per més a fons que l’artista vagi a pouar en les aigües primordials, en el magma indiferenciat origen de tota creació, el resultat de l’obra no podrà ser altra cosa que la concreció d’un objecte artístic que retorni a l’artista i a l’espectador la consciència d’allò que l’ha motivat. En el cas que ens ocupa: la consciència del dolor que pateixen les víctimes de la violència de gènere.

El pintor Ferran Ferrer Margalet, que aquest any ha llegit el manifest en memòria de les víctimes de la violència masclista a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, ha ofert una obra seva a una de les associacions de dones més actives de Vilanova i la Geltrú en aquest sentit, com és La Frontissa.

Temps enrere Ferran Ferrer Margalet va llegir El mirall de Circe, un llibre de poemes que vaig publicar l’any 2008, i el tema del qual és la violència exercida contra les dones. L’obra de Ferrer Margalet inclou la grafia d’uns versos d’un poema d’aquest llibre, i és d’una expressivitat tal que podríem comparar amb la poderosa imatge d’El crit de Munch.

Ens podríem preguntar, com ja s’ha fet a propòsit de l’Holocaust i altres genocidis, si té sentit la poesia, si té sentit qualsevol forma d’art enfront del mal radical, i la violència de gènere ho és. L’art, la poesia, això tan inútil per a tants perquè no té cap mena de traducció econòmica i cada dia menys reconeixement social, és la resposta a la nostra humanitat, o el que encara queda de la nostra humanitat.

Amb l’enyorat poeta Anton Sala-Cornadó, quantes vegades no ens havíem dit que la poesia havia de tenir intenció però cap interès… Cap interès en el sentit de que es fa perquè sí, com les roses exhalen el seu perfum, o les margarides esquitxen d’alegria blanca i groga el terra verd. I aquest perquè sí no és altra cosa que una afirmació de la vida enfront de la mort, una abraçada enfront d’una pallissa, un somriure enfront d’una mala mirada, d’una mala paraula o d’un cop.

L’art és alquímia pura, és metamorfosi dels elements que l’integren, és tornar or el plom. Crec que un artista, un poeta, hauria de ser com una corda de guitarra i ressonar amb la mateixa vibració que el motiu que l’inspira. Impossible, doncs, des d’aquesta humanitat vibràtil no ressonar davant del dolor aliè, compassivament, i extreure d’aquest sentiment profund alguna cosa bella, malgrat tot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de novembre de 2014. A la imatge, el dibuix de Ferran Ferrer Margalet)

Interès i valor

Penso que viure més enllà del càlcul és viure en el sentit transcendent del terme. Ho havíem parlat moltes vegades amb l’Anton Sala-Cornadó, que ens va deixar el març passat. Recordo sovint el meu amic quan observo tantes actituds utilitàries. Ell deia: “Fes sense interès. Només el que es fa sense interès té valor.” Així, doncs, valor i interès estan relacionats, però no pas en els paràmetres d’això que en diem ‘món’. En aquest ‘món’ la matèria és lluny de la seva espiritualització, i això que a mi em sembla que l’espiritualització de la matèria és el seu destí final… Perquè Alfa i Omega són la mateixa cosa.

In memoriam Anton Sala-Cornadó

Ahir va morir l'amic Anton Sala-Cornadó. Resta en mi el seu record de mestre. D'ell vaig aprendre que tot és viu, res no mor. In memoriam reprodueixo Fendir l'opacitat, l'article que vaig publicar a l'Eco de Sitges el 2 de gener de 2010.

"El dia 8 d’octubre de 2009, Anton Sala-Cornadó, targarí de naixement i barceloní del Poble Nou, va complir 80 anys. Amb aquest motiu acaba de presentar-se a Lleida el número 24 de la revista literària URC, monogràfic sobre la seva vida i la seva obra que li està dedicat, amb el títol ben significatiu de Fendir l’opacitat, que en Sala-Cornadó té un doble sentit: literari i espiritual.
El motiu essencial de la revista URC és recuperar, promocionar i difondre el patrimoni literari de les terres de Lleida. En el cas d’Anton Sala-Cornadó, la recuperació, promoció i difusió de la seva obra està plenament justificada. Anton Sala-Cornadó, que és un activista cultural i social de primer ordre, és un poeta amb una obra singularíssima i de mèrit excel.lent. Aleshores, ¿per què no és més conegut pel gran públic i més reconegut per les elits (anava a escriure “mandarins culturals”)?
Aquesta discussió l’havíem tinguda algunes vegades després de fer-nos amics sota la volta d’un cel estrellat, concretament un capvespre de juliol al pati del Centre Borja, on aquell any (1985) es va celebrar per primera vegada la Universitat de la Pau sota la batuta de Frederic Roda (la feina cívica i cultural del qual també s’hauria de reivindicar, queda dit aquí). Aquell vespre càlid ens va presentar un amic comú, Quim Sicília, home també de molts interessos i devocions. Després retrobaria Sala-Cornadó en tants àmbits, són tantes les complicitats que compartim! Així, a l’engròs, faré esment de la poesia, l’estima per la llengua, la música i l’interès per les diverses formes que l’espiritualitat pren en la seva manifestació al món.
Durant un temps vaig assistir a les trobades de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí que ell va crear en els primers temps de la democràcia i on vaig conèixer poetes i gent de vàlua que em van obrir els ulls a realitats tan atraients com poc convencionals. Perquè si una cosa és Anton Sala-Cornadó és una persona no gens convencional. Molt em temo que aquest deu ser el motiu pel qual la seva obra, d’un fulgor poc comú, no es troba situada en el lloc que canònicament li correspon.
Hi ha un tipus de literatura que surt no només de la necessitat, com deia Rilke, sinó de la més pura marginalitat, i entengui’s bé aquest concepte. Marginalitat en tant que l’artista, pel fet de ser-ho, ha d’acostar-se-allunyar-se a la vegada dels llocs comuns per veure la realitat no només d’una manera ordinària sinó extraordinària. Eugeni d’Ors parlava d’elevar l’anècdota a categoria, tot invitant-nos a llegir més enllà o més ençà de la literalitat de les paraules, ens convidava a llegir a través del llenguatge universal dels símbols.
Aquest ha estat el treball d’Anton Sala-Cornadó: fendir l’opacitat de la matèria vital per oferir-la transformada en una poètica de la llum. No és un fàcil transformar els metalls impurs en or, com no és fàcil escriure (la paraula no és dóna així com així) donant testimoni artístic –simbòlic- d’aquesta transformació. Però aquest era el repte d’un poeta que ha donat els seus fruits en una obra amb un color personal evident i amb un cabal de saviesa que, essent d’aquest món, el món, si més no el món proper, encara no ha descobert. Per pal.liar aquesta descurança s’ha editat oportunament Fendir l’opacitat. Perquè, com diu el curador d’aquesta publicació coral, Miquel-Lluís Muntané, hi ha algunes vides que il.luminen amb una lluïssor especial. La de Sala-Cornadó (com aquell altre “home de llum” que va ser Joan Maragall), n’és un exemple viu."