Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de desembre del 2014

El fotògraf Adolf Mas


Fa temps que la fotografia ha entrat als museus. L’art de la fotografia és una bella art, i tantes vegades una art aplicada quan es tracta de fotoperiodisme. Qui discutiria, avui, que les millors fotografies de Robert Capa sobre la Guerra Civil no són art? Per manifestar-se, la pulsió artística necessita d’un suport tècnic i material. La tècnica fotogràfica és un bon suport per a l’art, com la tècnica pictòrica ho és per a la pintura.

Així, doncs, és amb justícia que l’art de la fotografia ha entrat als museus. També la Història de l’Art fa atenció a la fotografia i estudia els fotògrafs que han excel.lit en aquest camp de la creació artística. A poc a poc els anem coneixent, com coneixem El Greco, Goya, Cézanne, Matisse o Miró, per posar exemples d’artistes sobresortints. Un exemple destacat de l’art fotogràfic de principis del segle XX a casa nostra és Adolf Mas i Ginestà (1860-1936), el creador del famós Arxiu Mas, arxiu amb milers d’imatges que avui pertany a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. La base inicial d’aquesta important fototeca la va constituir els més de 106.000 clixés procedents de l’Arxiu Mas.

Un aspecte a estudiar del gran fotògraf que va ser Adolf Mas és el paper d’abanderat com a periodista gràfic del nostre país. Ho ha fet amb cura i coneixements Blanca Giribet, llicenciada en Història de l’Art i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural. Des d’aquesta doble condició, Giribet ha dut a terme una selecció de les fotografies més significatives que integren els diversos reportatges que Adolf Mas va fer de la Barcelona dels inicis del segle XX. Aquest treball fotogràfic, amb l’acompanyament de les notes ben documentades de Blanca Giribet, s’ha publicat a Barcelona 1900-1917. Els reportatges d’Adolf Mas (Ajuntament de Barcelona / Viena Edicions).

Val la pena que els lectors tinguin notícia que Blanca Giribet té un especial lligam amb Adolf Mas. Aquest artista de la fotografia era oncle de la besàvia de Giribet, Concepció Mas Valls, de la qual en el llibre trobem reproduïda una fotografia dels seus anys joves feta per Mas.

El recull de fotografies d’Adolf Mas com a reporter gràfic de la ciutat i els seus esdeveniments constitueix una sorpresa i un goig per a la vista, ja que la majoria d’aquestes imatges d’Adolf Mas, guardades al seu Arxiu, poc les havíem vist. És ben oportuna, doncs, la publicació d’aquest patrimoni gràfic que en el llibre de Giribet es desplega en diversos àmbits: conflictes i esdeveniments polítics, esports i excursions, lleure i diversió, la vida cultural de la ciutat, tradicions i festes populars, la vida al carrer (aleshores era possible!), els serveis públics i la ciutat treballadora, amb els seus oficis i indústria. Blanca Giribet anota no només els peus de les imatges, sinó que escriu els detalls i circumstàncies que les van motivar. Aquest conjunt de textos i fotografies constitueixen una veritable finestra oberta a un paisatge, això sí, en blanc i negre!, de la ciutat de Barcelona i els seus habitants en les dues dècades que van des del 1900 al 1917.

En una fotografia del 1904 trobem el mateix Mas fotografiat amb altres membres de la seva família en un indret avui dia tant fotografiat pel turisme com és el Park Güell. Només els vestits delaten l’època, ja que el passeig de columnes ideat per Gaudí és el mateix. En una altra imatge trobem captat per la càmera de Mas el pintor Dionís Baixeras amb un cavallet plantat enmig de la neu. Era el 24 de gener del 1906 i Barcelona s’havia despertat nevada. Els qui, anys a venir, vam viure la nevada del 1962 recordem la commoció provocada per aquest fet bastant insòlit. I és que, com diu Roland Barthes tot comentant una fotografia del seu llibre La càmera lúcida, ‘tinc ganes de ser allà’. És el que passa amb les fotografies: que ens retornen, intacta, l’emoció viscuda en un altre moment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de desembre de 2014)

dissabte, 2 de novembre del 2013

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).

dimarts, 12 d’octubre del 2010

A Venècia

Fotografia salvada del socarrim, de l’holocaust, de la inquisició, o com en vulguem dir d’aquests sacrificis. Calculo que aquí devia tenir uns vint-i-tres anys i encara no m’havia casat. Vaig anar a Venècia amb uns amics, que em deien (ells ja hi havien estat): “A l’estiu hi fa pudor…” Pudor? Mai no he sentit cap mala olor a Venècia. Sempre que hi he viatjat m’han vingut al pensament i al cor les paraules escrites a De Verbo Mirifico, de Johannes Reuchlin, obra publicada el 1494: “Magnífiques són les teves obres, Senyor, i profunds són els teus pensaments.”
Algú dirà: Però si Venècia és obra humana…! Sí, i ben inspirada en la bellesa de l’Existència.