Record de Guillem Viladot

Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999, va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la, narració curta, assaig, articles d’opinió.

Les paraules funden els fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo, novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada l’any 1982 a l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre escriptor.

Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.

En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell metafòric molt remarcable, Guillem Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo i senyor de la casa.

El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic del pare.

Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.

Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un clàssic.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2014)

Contra la violència, art

Cada 25 de novembre el dediquem a manifestar-nos de diverses maneres, des de les més reivindicatives i fins a les que prenen un caire artístic solidari, en contra de la violència de gènere. Voldríem no haver-ho de fer, voldríem haver allunyat del nostre horitzó vital un dany físic i espiritual que, tan sovint partint de l’àmbit domèstic, colpeja la societat sencera. Però encara és necessari posar en el calendari el Dia de la No Violència vers les Dones. No podem ignorar un mal tan injust com punyent, un dolor tan lacerant i anihilador de l’autoestima com el que pateixen les víctimes del masclisme, algunes, massa, amb resultat de mort.

Ho he dit en altres ocasions: aquesta malaltia moral que fa víctimes en les dones, i també en els fills, no ho oblidem, només s’eradicarà amb un canvi de mentalitat. I mentre anem per aquest camí, lentíssim, de reprogramar l’ADN biològic i cultural de maltractadors i assassins, la qual cosa no es pot dur a terme en quatre dies, alguns artistes senten la necessitat de fer-se ressò d’un dolor que senten seu.

Per més a fons que l’artista vagi a pouar en les aigües primordials, en el magma indiferenciat origen de tota creació, el resultat de l’obra no podrà ser altra cosa que la concreció d’un objecte artístic que retorni a l’artista i a l’espectador la consciència d’allò que l’ha motivat. En el cas que ens ocupa: la consciència del dolor que pateixen les víctimes de la violència de gènere.

El pintor Ferran Ferrer Margalet, que aquest any ha llegit el manifest en memòria de les víctimes de la violència masclista a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, ha ofert una obra seva a una de les associacions de dones més actives de Vilanova i la Geltrú en aquest sentit, com és La Frontissa.

Temps enrere Ferran Ferrer Margalet va llegir El mirall de Circe, un llibre de poemes que vaig publicar l’any 2008, i el tema del qual és la violència exercida contra les dones. L’obra de Ferrer Margalet inclou la grafia d’uns versos d’un poema d’aquest llibre, i és d’una expressivitat tal que podríem comparar amb la poderosa imatge d’El crit de Munch.

Ens podríem preguntar, com ja s’ha fet a propòsit de l’Holocaust i altres genocidis, si té sentit la poesia, si té sentit qualsevol forma d’art enfront del mal radical, i la violència de gènere ho és. L’art, la poesia, això tan inútil per a tants perquè no té cap mena de traducció econòmica i cada dia menys reconeixement social, és la resposta a la nostra humanitat, o el que encara queda de la nostra humanitat.

Amb l’enyorat poeta Anton Sala-Cornadó, quantes vegades no ens havíem dit que la poesia havia de tenir intenció però cap interès… Cap interès en el sentit de que es fa perquè sí, com les roses exhalen el seu perfum, o les margarides esquitxen d’alegria blanca i groga el terra verd. I aquest perquè sí no és altra cosa que una afirmació de la vida enfront de la mort, una abraçada enfront d’una pallissa, un somriure enfront d’una mala mirada, d’una mala paraula o d’un cop.

L’art és alquímia pura, és metamorfosi dels elements que l’integren, és tornar or el plom. Crec que un artista, un poeta, hauria de ser com una corda de guitarra i ressonar amb la mateixa vibració que el motiu que l’inspira. Impossible, doncs, des d’aquesta humanitat vibràtil no ressonar davant del dolor aliè, compassivament, i extreure d’aquest sentiment profund alguna cosa bella, malgrat tot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de novembre de 2014. A la imatge, el dibuix de Ferran Ferrer Margalet)

No és eterna, res no ho és

La Constitució espanyola no és eterna, res no ho és. Tampoc Espanya com a Estat és inalterable, com voldrien els absolutistes, a una banda i l’altra de l’arc polític. El territori anomenat espanyol no sempre ha tingut les mateixes dimensions, com sap qualsevol que hagi estudiat una mica d’història. Les fronteres canvien de lloc, s’ha vist amb la caiguda del mur de Berlín, el mapa d’Europa no és el mateix que fa 25 anys.

No és que al procés català cap a la independència ara mateix li caigui de camí la voluntat de canviar la Constitució espanyola. Aquesta possibilitat només és esgrimida com a retòrica per part d’alguns bonafés, perquè, en realitat, se sap que canviar no és una paraula sinó un verb. Canvi significa que alguna cosa que es posa en moviment i de moment, res. D’aquí ve que els que volen fer camí ja l’estan fent. S’acompanyen de paraules, però sobretot de fets.

Mentrestant, i com en qualsevol circumstància que sigui transcendent, i els moments històrics que vivim ho són, no va malament reflexionar, mirar una mica més enllà de la contingència. Sempre resulta interessant i útil prendre distància. Veuren’s des de fora, com si nosaltres fóssim uns altres dóna perspectiva.

Agafem un relat filosòfic. El ioga és una filosofia més que una gimnàstica, el ioga és una filosofia de gran calat que poc es coneix, entre altres raons perquè aquí tot ha arribat tard i molt a poc a poc. S’ha trigat molts anys a veure traduïts els textos bàsics per entendre el ioga. Ara es pot llegir en català el Yogasutra, de Patañjali (Pagès editors), traduït del sànscrit per Òscar Pujol, al qual devem l’imprescindible Diccionari sànscrit-català.

Per situar-nos direm que el savi Patañjali va viure probablement al segle II dC., i que en l’hinduisme tradicional, el ioga és un sistema de meditació pràctica que pren una dimensió ètica. Després d’aquesta necessària introducció, anem a un dels 196 aforismes que ens ajudarà a reflexionar sobre tema que ens ocupa: La ignorància és veure com a etern allò que no és etern, com pur allò que és impur, com plaent allò que és dolorós, i veure el jo en allò que no l’és.

En tenim per dies, per reflexionar sobre cadascun d’aquests conceptes, ja que abasten tant l’àmbit físic com el metafísic. Però aquí només ens fixarem en el primer concepte inspirador de la reflexió, allà on diu que la ignorància és veure com a etern allò que no és etern. Això és aplicable a qualsevol objecte que observem, o fet que observem dins o fora de nosaltres. Però aquí posarem el focus en la Constitució espanyola, una construcció humana, i, per tant, tan imperfecta com modificable.

Sabem que la Constitució espanyola no és irreductible, ni molt menys un conjunt de lleis eternes. De manera que, en el moment present, o ens trobem de cara a la ignorància més absoluta (cosa que hauríem de lamentar), o ens trobem davant d’una gran manca d’ètica acompanyada d’un exercici de cinisme i de deshonestedat per part d’aquells que la volen mantenir com una roca en mig del camí, inamobible, barrant el pas. Algunes veus, encara massa poques, parlen d’una enèsima contrareforma espanyola, la qual cosa vol dir: amb aquesta mentalitat tancada i obscurantista es va passar de llarg del Renaixement, de la Il.lustració i de la Modernitat. Catalunya ha patit especialment els efectes de tanta ignorància i manca de cultura a tots nivells, també ètics. Ara, al segle XXI, una gran part de la ciutadania de Catalunya no hi vol ser.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de novembre de 2014. A la imatge, una vista que vaig prendre en una visita al Delta de l'Ebre)

Imaginari(s)

El passat 29 d’octubre vaig participar en una taula rodona: Imaginari, Humanitats, Religions. Per força hauré de resumir la ponència. La primera qüestió que es planteja a un profà en la matèria és: ¿Què s’entén per Imaginari? ¿Estem parlant del que Lacan en va dir Imaginari col.lectiu o social? Si és així, l’Imaginari és el conjunt de valors, històries i llegendes, així com els símbols comuns que formen part d’una cultura determinada. I, com en els vasos comunicants, l’Imaginari que aquesta cultura genera dóna significat a aquesta mateixa cultura, així com la representa. En aquest sentit, ¿podem parlar d’un Imaginari català? Sí. Els imaginaris col.lectius creen identitat.

Respecte de l’Imaginari entés en un sentit genèric, l’antropòleg Gilbert Durand considera que l’Imaginari sorgeix com una resposta viva a l’implacable pas del temps en la vida humana, el temps que topa amb la finitud, amb la mort. Per contra, l’ànima que és l’Imaginari roman de forma permanent en l’individu (no pas en la història, ja que cada època crea i s’identifica amb el seu Imaginari). Aquesta immutabilitat del que és immarcescible de l’Imaginari es constitueix en una escletxa per on l’individu, subjecte al temps de Cronos, albira el sentit de la seva vida, que és transcendent. Podem concloure que l’Imaginari és de naturalesa espiritual. Aquests mots de Hermann Hesse ho il.lustren bé: Les religions i els mites són, com la poesia, un intent de la humanitat d’expressar per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que vosaltres tracteu inútilment de traduir en simples expressions racionals.

La segona qüestió que es planteja és: ¿Què s’entén per Humanitats? Les Humanitats estan constituïdes per un conjunt de disciplines l’objectiu de les quals és estudiar la condició humana en els seus diversos aspectes. Vegem-ne uns quants: mitologia, filosofia, literatura, lingüística, llengües clàssiques i modernes, estudi de creences i religions, conreu de les diverses disciplines artístiques i la seva història, estudi de les diverses cultures del planeta, arqueologia, antropologia cultural, sociologia, etc.

En tant que àmbits del saber humà, les Humanitats inclouen l’Imaginari, de la mateixa manera que l’Imaginari genera les Humanitats. Posats a imaginar, imaginem totes aquestes disciplines sorgint les unes de les altres com passa amb les nines russes. Així, l’Imaginari dóna lloc a les diverses disciplines o matèries de signe humanístic, en les quals hi ha les religions. Acabem de veure, doncs, que la tercera de les qüestions: les Religions i el seu coneixement, també formen part de les Humanitats. I seguint amb les imatges de les nines russes i els vasos comunicants, tant les creences com les religions generen un Imaginari col.lectiu en matèria de valors humans que actuen com un agent de cohesió de les comunitats, atorgant-les una identitat particularitzada. No tenen el mateix Imaginari les cultures d’Orient que les d’Occident, tot i que, sorgides des del més profund de l’ésser humà, comparteixin valors ètics i morals.

¿I quin és fil d’unió entre els sabers humanístics? És la vocació de l’homo sapiens per saber qui és, d’on ve i cap on va. I aquest fil, ¿què el mou? Un impuls cap al coneixement que no plany res per tal d’anar-hi a l’encalç, com sabia Rodin quan afirmava: L’art és l’exercici del pensament que lluita per entendre el món i fer-lo entendre. Els sabers humanístics busquen conèixer el sentit de la vida humana. El propòsit de l’antropologia, o ciència de l’home, és conèixer la forma de ser homes i dones al món, però també la forma d’interpretar-la, i a cada lloc amb les seves particularitats. Aquestes particularitats conformen un Imaginari col.lectiu, Catalunya té el seu i és obert, com oberta és la vida. El nou Imaginari que es va creant a Catalunya va vestit de groc, un color vital, càlid, solar. I és que vivim dies naixents, una cosa nova estem parint entre tants, som llevadores d’aquest raig de llum d’humanitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de novembre de 2014. La taula rodona va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya. A la imatge, sortida del sol vista des de la meva cambra)

9-N

Imatge presa al vol en el moment que feia cua per votar a l'Intitut Joaquim Mir, de Vilanova i la Geltrú. Hi havia gent de totes les edats, com es veu a la imatge.

Votaré (també) per vosaltres

També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada) Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.

La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya, tal com deia la meva amiga.

També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna de vigència, quan escriu: [en aquest llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.   

El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya. Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú, l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això, o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra direcció.

És l’hora dels pobles, com deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-. Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona, quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

Can Bruguera, de Vilassar de Dalt

Aquest diumenge vam visitar Can Bruguera, una casa senyorial de Vilassar de Dalt. Era el dia de les cases obertes, la iniciativa té molt d'èxit. Teníem curiositat per veure-la, ja que una jove Bruguera va emparentar amb un jove Almirall, família paterna de l'Oriol i fins a la seva àvia van ser els propietaris de la finca del Carç de Sant Pere de Ribes. Molt amablement, i entre records llunyans, els actuals propietaris de Can Bruguera ens van mostrar l'interior. En la fotografia es veu una perspectiva del menjador. Algun dia potser us demanaran de fer-hi una pel.lícula d'època, els vaig dir, ja que la casa està molt ben conservada. No descarten pas accedir a la petició.

Una reflexió sobre el procés

En altres escenaris, i arran del procés cap a la independència de Catalunya (o no, però això només es podrà veure a ‘la segona volta’, amb urnes plebiscitàries), he comentat la necessitat de reflexionar sobre una nova Catalunya. Es parla molt de política, però poc de pensament, i no em refereixo a ideals, que hi són, o a relats històrics, que hi són, o a reivindicacions nacionals i ciutadanes, que hi són. Em refereixo a pensar amb ulls del segle XXI la realitat que som.

S’ha publicat un llibre agosarat en aquest sentit: Tradició i Llibertat. Antics fonaments per a una nova Catalunya (Edicions Bellaterra), de Josep M. Gràcia, Ferran Iniesta i Agustí Nicolau. Els autors reivindiquen la dimensió simbòlica de la realitat, en el nostre cas fent atenció al sentit profund del moviment social i polític que està empenyent el procés. Cal tenir present que l’univers dels símbols és el regne més característic del nostre ser homes i dones al món, el camp on s’edifica, o per contra, es destrueix la humanitat, en paraules de l’antropòleg Lluís Duch.

El simbòlic és el llenguatge de l’ànima. Els símbols poden ser degradats, descafeïnats, deixats en la pura carcassa o també marginats. Hem vist una mica de cada cosa en els últims decennis. D’aquí ve que per fer passos endavant s’hagi de fer un alt en el camí i recuperar la tradició (no el tradicionalisme, que és l’encarcarament de la tradició). La tradició, en el sentit amb què l’antropòleg cultural Gilbert Durand l’explica en els seus estudis, no és altra cosa que el constant renéixer del saber profund que relliga homes i dones amb la vida i la seva evolució en sentit còsmic. El nostre deure humà és evolucionar, altrament ens convertim en espectres de la mort.

Els autors de Tradició i llibertat posen negre sobre blanc l’expressió (ben creativa, cal afegir, en les manifestacions ciutadanes) d’aquest relligament de tot home i dona amb la comunitat, amb la natura, amb el cosmos i amb Déu, o com en vulguem dir de la dimensió espiritual de la vida. Els autors s’han atrevit a pensar, no només opinar, ja que pensar demana la donació integral de sí. Pensar exigeix concentrar tota l’energia en el pensament que il.lumina de forma holística, global, la realitat de la vida humana en totes les seves dimensions, que són la biològica, la psíquica i l’espiritual. El pensament que ens situa més enllà de la contingència sense oblidar la contingència és el que ens distingeix dels grans mamífers. No està de més recordar que van ser filòsofs grecs qui van pensar formes de govern més participatiu i més just com la democràcia.

La independència no és només una reivindicació històrica, política, social, econòmica. L’impuls envers aquesta solució al problema Catalunya-Estat espanyol té a veure amb un impuls de signe antropològic, evolutiu. Ningú no pot créixer, desenvolupar-se com a persona i com a ésser social en un règim que, cada trenta o cinquanta anys, i sota formes diverses, li exigeix no només submissió política i econòmica, sinó també la renuncia a la seva llengua i a la seva cultura, que és el mateix que dir a la seva ànima. L’impuls, doncs, és de signe espiritual. Que entronca, és clar, amb l’esperit tradicional d’aquesta terra, que és el de la llibertat.

Al pròleg de Tradició i llibertat, Albert Sánchez Piñol assenyala aquest despertar de l’esperit del qual sempre han parlat Llull, Sibiuda, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Maragall, Pujols, Ors, Xirinacs, Panikkar…: El model que es propugna? Diversitat contra unitarisme, transcendència enfront de materialisme…I el que més sorprendrà als lectors que connectin per primer cop amb l’univers intel.lectual i espiritual dels tres autors: contra el pensament racionalista, el pensament mític i simbòlic. Un pensament amb ànima, doncs, amb el qual no puc estar més d’acord.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’octubre de 2014)

L'obra de Teresa d'Àvila en àrab

El proper 2015 es commemoraran els 500 anys del naixement de Teresa de Jesús. Al cel hi haurà festa, però a la terra també. Els sants tenen això: són éssers entre dos mons. A l’avançada, la santa ha rebut un regal important, elaborat de forma pacient durant 30 anys per l’hispanista libanès Antoine Khater: Santa Teresa de Àvila. Obres completes, publicat per les Edicions del Patrimoni del Carmel. Teresa d’Àvila es podrà llegir en àrab.

Vam saber la notícia a través de Tomás Alcoberro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Més enllà de les dades, el periodista relata que recorda el seu amic lliurat a la complexa tasca de traduir les obres teresianes en un racó de la cuina de casa seva els dies en què la ciutat era bombardejada. Era la seva afirmació creadora enmig d’un món en destrucció, escriu el cronista, sens dubte commogut per la demostració d’una voluntat i una fe de pedra picada alçada enmig del terror de la guerra i de les horribles matances de cristians perseguits.

Teresa d’Àvila és difícil de traduir. El seu llenguatge és col.loquial, però difícil. L’obra de la mística no es deixa llegir així com així. Tot i la seva voluntat per fer-la plàstica amb l’ajut de bones metàfores, expressió, aproximada!, de la seva experiència espiritual, ¿com traduir, per exemple, paraules fonamentals per entendre el seu discurs com embadaliment, èxtasi, rapte, místic? Conta Alcoberro que Antoine Khater, el sofert savi libanès, ha optat per fugir d’una traducció erudita i ha traduït Teresa de Jesús amb el mateix to natural, espontani, que ho hauria fet ella mateixa, i fent, com ella també feia, especial atenció als termes importants, i mirant d’acostar el text en el possible a la sensibilitat oriental.

No ha de resultar estrany, però, a un cristià libanès que té veïnatge amb l’islam, llegir Teresa d’Àvila en àrab. A Mujeres de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Trotta, 2001), hi ha un estudi, escrit per l’especialista Luce López-Baralt, que es titula Teresa de Jesús y el Islam. El símil de los siete castillos concéntricos del alma. La primera intuïció de la relació amb la mística de l’islam de la imatge simbòlica teresiana de les set ‘moradas’ concèntriques com a imatge de l’ànima (o castell interior, i per a la santa transparent com el diamant), la va tenir el professor Miguel Asín Palacios, en un treball publicat l’any 1946. Però ha estat Luce López-Baralt qui, finalment, i després d’una pila d’anys de recerca, ha demostrat, documentalment i amb els poetes sufís que els representen, els precedents islàmics de la idea dels set castells concèntrics.  

Va ser quan es trobava precisament a Beirut quan la professora López-Baralt, aleshores una jove investigadora, va trobar el primer indici en la lectura d’un text del savi Abu-l-Hasan al Nuri de Bagdad. López-Baralt va percebre amb claredat que es trobava davant d’un motiu simbòlic recurrent en el misticisme islàmic. La seva recerca la va dur a documentar aquesta imatge pròpia de la literatura sufí en figures tan reconegudes com Al-Hakim al-Tirmidi, Muhammad b. Musa al-Damiri i, els més coneguts a Occident, com Mulla Sadra i, sobretot, Jalalluddin Rumi. Aquests sufís, com escriu la professora López-Baralt, es van avançar a Teresa de Jesús set segles. Així, quan al-Tirmidi i Nuri alliçonaven els seus deixebles amb el mandala dels set castells de l’ànima a la riba del Tigris, naixía el símbol dels set castells concèntrics que Teresa de Jesús reescriuria amb aura i perfum musulmà. No en va la cultura musulmana va florir durant vuit segles a la península ibèrica. No és tan estrany, doncs, que aquesta imatge sigui fruit d’un mestissatge que, cal dir, a Espanya s’ha refusat durant segles. Ramon Llull, però, amb menys prejudicis, amb mentalitat més oberta i ecumènica, ja havia reivindicat el sufisme, la via mística de l’islam, quan va escriure, amb admiració per la mestria espiritual dels sufís, al seu llibre místic, Llibre d’amic e amat: ‘unes gents que han nom sufíes’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’octubre de 2014)

Votar, sí

Ahir, 12 d'octubre, vam ser al Poblenou del Delta (Montsià) en l'acte central d'una acció artística i reivindicativa per la campanya Ara és l'hora. L'acció artística i cooperativa tenia com a objectiu pintar cases de groc. Momentàniament, és clar, ja que el color habitual és el blanc. Es tractava de fer una acció visualment molt simbòlica i a la qual es van adherir personalitats del món de la cultura. Es va llegir un manifest reivindicatiu. Però va ser sobretot a l'hora de dinar -l'arròs, com no podia ser d'una altra manera, era molt bo-, quan vam poder parlar molt i molt sobre el procés que està vivint Catalunya i la nostra implicació, cadascú des de la seva àrea intel.lectual i creativa. Es van explicar anècdotes dels que han fet enquestes casa per casa, algú fins i tot va donar la idea de fer-ne un recull. Una experiència, sens dubte, pels qui les han viscut en persona. Pel que fa a mi, i suposo que a causa dels articles que escric i publico a favor d'una Catalunya independent, ja m'he guanyat rebre gestos incomprensibles. Incomprensibles perquè per a mi, per exemple, no ha estat cap cosa estranya dir a la meva amiga lituana que jo no celebro el Dia de la Raça. I és que l'amiga Elvyra ha enviat als amics argentins una felicitació en la qual m'ha inclòs! Li he dit que li agraïa l'atenció, tenint present que fins als 12 anys va viure a l'Argentina amb els seus pares exiliats. No sembla que sigui tan difícil posar-se en el lloc de l'altre i entendre'l en la seva complexitat... Perquè l'Elvyra, com a lituana, va lluitar molt, molt, perquè el seu petit país (només té sis milions d'habitants) fos independent. Hi ha una manera formidable de resoldre el problema aquí, i és votant per respectar totes les opcions, com la de la gent que va anar a la plaça de Catalunya, i la que es va quedar a casa, i... La història ens ensenya que els problemes no resolts broten una i una altra vegada. Estem en un bon moment. La democràcia, tot i que justeta, és el millor marc. És per això que es reivindica.   

Poesia (patriòtica) necessària

No hi ha una única manera de fer poesia patriòtica ni, per suposat, un únic motiu que la inspiri. En èpoques de bonança pren la fesomia de les odes, en èpoques de conflicte té l’aspecte de denúncia o de combat. Sigui com sigui, acostuma a ser fruit d’una mescla de sentiment romàntic revestit de realisme. I és que quan la realitat ambient presenta injustícies, sorgeix, per empatia, per humanitat, la denúncia a través de la paraula escrita que porta a la reflexió.

En els anys seixanta i setanta aquí vam llegir molta poesia patriòtica o de política social. Veníem d’uns temps foscos. En aquell quarto fosc que era la dictadura, vam llegir Neruda, Maiakovski, i la llum d’Espriu brillava amb claror pròpia. Un cop aconseguida la democràcia després de la mort de Franco, pensàvem que mai més no hauríem de tornar a escriure poemes de denúncia o de combat. Ens vam enganyar. Sota la disfressa d’altres formes, el desig i la voluntat d’anular la personalitat de Catalunya per part del que de forma genèrica anomenem ‘Espanya’ (no els pobles d’Espanya, entengui’s bé) s’ha mantingut inalterable.

Els temps que estem vivint a Catalunya sens dubte són adients per a l’escriptura en totes les seves facetes, la creativitat es dispara fèrtil, sobretot la que visualitza el futur. La poesia patriòtica hi té el seu lloc. Acabo de llegir-ne un exemple reeixit: La destrucció (El Cep i la Nansa), de Joan Noves. Aquest poeta, format en el món de les ciències, va escriure poesia de forma intensa durant la dècada dels anys vuitanta recollida a Somnis i malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals de primavera (Llibres del Mall, 1986), i que ara acaba de reeditar també sota el segell d’El Cep i la Nansa amb el títol de La secreta joventut. En el pròleg que encapçala aquesta publicació, l’autor es pregunta per la utilitat de l’escriptura de poesia.

La resposta, és clar, és personal. Val la pena recordar uns mots que ara resulten ben visionaris del pedagog i crític literari Joan Triadú: Sempre hi haurà qui escriurà. Però avui la literatura no es projecta tant com abans sobre la gent. No crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables, que no s’acaben. I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden    estar-se’n.
 

Un cop llegits els contundents poemes de La destrucció, és evident que Joan Noves, l’autor dels excel.lents poemes escrits en els seus anys joves, i davant de la realitat que compartim, no ha pogut estar-se d’escriure poemes de denúncia i combat. Ell mateix ho justifica amb aquestes paraules: És un llibre provocat per la situació de Catalunya. L’autor de bells poemes d’amor escriu ara com a amorosa resposta (així entenia l’escriptura Isak Dinesen), a una situació en la qual, més enllà de la consciència del maltracte fiscal, l’assetjament a la llengua i el dèficit de democràcia per part de l’Estat, hi ha, com escriu al pròleg, una cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió que ha canviat la psicologia col.lectiva.

En efecte, hem anat obrint els ulls. Amb motiu de la visita del rei Joan Carles a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1987, el Comitè Comarcal del Penedès d’Esquerra Republicana de Catalunya li va enviar una carta explicant-li la situació que ja s’anava donant. Llegida ara esgarrifa perquè ja s’hi deia el que sabem: que l’Estat no només discrimina Catalunya sinó que en vol eliminar la idiosincràsia. Davant d’aquest estat de coses, qui, amb ànima, amb consciència d’injustícia i d’amor a la terra i a la seva gent, no respondrà? La poesia patriòtica és poesia necessària més que mai, estimat amic, i invito als lectors a llegir la teva, d’arrel tan sàvia i fonda.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’octubre de 2014)

Pell d'ase

Els contes per a infants contenen saviesa amagada. Més enllà d’entretenir la mainada, per als adults buscar el significat simbòlic d’aquests contes pot resultar un treball de recerca filosòfica i espiritual de gran calat. Els contes per a infants, com la mateixa Bíblia o l’Odissea, el gran poema homèric, tenen diversos nivells de lectura.

En aquests contes on el que es veu és tan sols la punta de l’iceberg del seu significat profund, sovint hi apareixen elements i personatges màgics i fets sobrenaturals. Com en Pell d’ase, un conte popular recollit per Charles Perrault. Del conte Pell d’ase, que ha estat interpretat també segons l’hermetisme i l’alquímia per Emmanuel d’Hooghvorst, pot fer-se’n també una lectura a la llum de la psicoanàlisi, com va fer amb altres contes tradicionals Bruno Bettelheim en el seu treball El món encantat.

Vegem el conte resumit. Un rei posseïa un ase que cagava monedes d’or i tenia una dona bella i admirable. En el seu llit de mort, aquesta reina li va fer prometre que no es casaria si no trobava una dona més bella i més admirable que ella. Passat el temps, el rei va arribar a la conclusió que l’única dona que igualava la reina era la seva filla. Ja tenim el drama armat, ja que aquest matrimoni és tabú i la noia, esgarrifada, no el vol pas. Demana ajut a la seva fada padrina que li aconsella que posi condicions impossibles per al casament, com ara vestits fets de lluna i de sol, que el pare aconsegueix. Llavors li demana la pell del seu ase estimat, i el pare li dóna. Aconsellada de nou per la fada, la noia fuig sota la pell de l’asenot i es refugia en una granja als límits del reialme. Un príncep que cavalca pel bosc descobreix la noia i se n’enamora. Com que no deixen que s’hi casi, emmalalteix. Només un remei podrà guarir-lo: un pastís fet per Pell d’ase, tal com és coneguda la noia que sota aquesta pell treballa a la granja. Pell d’ase deixa caure un anell al pastís. Quan el príncep es cura vol casar-se amb la mestressa del preciós anell. Diverses princeses se l’emproven però només li va vé a la noia del bosc. Quan es casen descobreixen que el pare de la núvia ha trobat una altra dona. Final feliç per a tothom.

En una lectura simbòlica immediata de Pell d’ase es dedueix que sota la pell s’hi amaga una princesa, és a dir, una noia de valor. L’ensenyament per a petits i grans és que les aparences enganyen. Però fent ciència-ficció podríem contar la faula de forma que el protagonista sigui un burret màgic que de les pedres en fa pans, un ase català molt feiner i bonàs com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i que el rei, un mal rei, tot s’ha de dir, no dubtaria a fer matar si amb aquest fet pogués aconseguir voluntats. Aquest ruquet (Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi veien ases ausetans), fa mans i mànigues per no deixar-se encalçar pel mal rei i va per lliure. Al cap i a la fi, el rei acabarà trobant nova parella i potser un altre burret. Mentrestant, ell, no pas ruc, se n’haurà escapolit.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d’octubre de 2014)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)

Escric perquè estimo la vida. In memoriam Montserrat Abelló

La poeta i traductora Montserrat Abelló i Soler va morir a Barcelona el passat dia 9 de setembre, a 96 anys. Havia nascut a Tarragona l’1 de febrer del 1918. Entremig hi va haver la seva formació, la guerra civil, l’exili, la família, el retorn, i tantes coses bones i no tan bones, tot ho va viure amb l’entusiasme que li era característic.

Dóna fe d’aquest entusiasme la seva biografia atapeïda de vivències, i una obra poètica que l’expressa amb una incandescent intensitat. Sí: Montserrat Abelló estimava la vida tal com és i tal com ella la va viure, i per això volia escriure-la segons ella mateixa. A començaments dels anys 70, en un viatge a Anglaterra amb una amiga, va descobrir la poeta Sylvia Plath, amb la qual es va identificar de seguida: Després de llegir la seva poesia i els seus diaris, per fi vaig trobar una persona que veia la poesia com jo, menys clàssica, més basada en el sentit de les paraules. També volia viure una Vida amb majúscules, tenir home, tenir fills, ser una gran poeta…Resumint podria dir, com dic en un dels meus poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

Vaig veure Montserrat Abelló fa dos mesos, el 19 de juliol, a Poesia des dels Balcons, II Festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d’Ebre. Dedicada aquesta exitosa segona edició del Festival a Montserrat Abelló, també se li va fer un homenatge en forma de llibre. En el pròleg, deia Montserrat Abelló a les poetes: Animo a totes les poetes que escriguin des de la seva veritat, perquè sols així poden produir una poesia autèntica.

Montserrat Abelló en estat pur: franca, directa, ho sé per experiència. Vaig conèixer Montserrat Abelló fa molts anys, i en una circumstància que em porta molt bons records. Quan l’any 1988 vaig decidir el meu camí com a escriptora, vaig presentar-me al Premi Don-na (el guanyaria l’any 1990) amb una novel.la que portava per títol Es fa fosc i que va quedar finalista. Montserrat Abelló formava part del jurat, i la seva actitud convidava a parlar-hi. En un moment donat de la conversa, li vaig demanar no pas què li havia agradat del llibre sinó quines falles tenia. Va somriure àmpliament, com sempre feia, i em va dir, categòrica: Potser has precipitat una mica el final. Bona escriptora i bona lectora, Montserrat Abelló em va donar una primera lliçó literària que mai no he oblidat.

El camí literari d’Abelló ha estat fecund, ja que s’ha prodigat també en l’àmbit de la traducció. Al costat d’una obra poètica moderna, sense retòrica, seguint el fil del ritme intern que li dictava una poesia escrita amb una veu tan càlida com sorprenent dins del nostre panorama literari, Montserrat Abelló ha estat una traductora d’alt nivell. A ella devem Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla inglesa del segle XX. (Editorial Ausa, 1993). Pel mateix camí, moltes poetes catalanes tenim ben present la seva generositat personal, com apuntava en el seu blog Olga Xirinacs. En una ocasió li va traduir graciosament uns poemes a l’anglès. També graciosament en va traduir uns de meus l’any 1998, quan vaig publicar una plaquette d’autor editada en diverses llengües que duia per títol A sis veus. Va ser presentada en el Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Sant Petersburg. Sis poemes i sis ex-libris dedicats a tres poetes russos i a tres poetes catalans.

Aquest mateix any 1998 vaig dibuixar un ex-libris per a Montserrat Abelló. Hem compartit vetllades poètiques, i envitricollades jornades en què fèiem de jurats de premis, i els merescuts homenatges que se li han fet. Deia Abelló que la seva poesia és com dialogar amb ella mateixa. Sí: la seva veu poètica, ingènita i vital, flueix amb una gran naturalitat. Celebrem-la.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 setembre de 2014)

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)