Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

Agost

L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)