Teresa de Jesús i l'escriptura

Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies. 

Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors, atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila. Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!

Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.

Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.

Com a escriptora té el do privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè és intensament humana, va escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel de Cabanyes).

Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per expressar l’inexpressable. En el seu llibre La lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible. Per això necessitem l’art, la música, la literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.

Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions). Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i allò observat. 

Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional. Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la seva amistat amb Crist.

A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.

No és que “Déu” sigui un mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.     

Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.

Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert, perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània, inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva famosa frase Dios anda entre pucheros). Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració, humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.

*El filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)

Freud, monoteisme, antisemitisme

De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

Què és la literatura

Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 

Grafologia i disseny gràfic

No hi ha dubte del parentesc entre la grafologia i el disseny gràfic. Ho posa de manifest, amb exemples visuals, com correspon a un estudi d’aquestes característiques, el psicòleg i president de l’Institut de Grafologia Analítica, Manuel J. Moreno, al seu llibre de referència, Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. La intersección entre dos caminos (Ediciones Obelisco).

Aquest veïnatge entre dues disciplines com la grafologia, que contempla tant l’escriptura com l’espai en l’escriptura, i el disseny gràfic aplicat a la publicitat en àmbits com la tipografia, els logotips i marques corporatives, el cartellisme, la maquetació, etc., ha donat lloc a una disciplina nova: la grafologia publicitària. A aquesta intersecció i al seu estudi s’hi ha arribat d’una manera natural, lògica, fruit del fèrtil intercanvi entre ambdues disciplines.

M’he llançat a llegir aquest treball interdisciplinar de Manuel J. Moreno amb l’interès i entusiasme d’aquella que ha estudiat disseny gràfic i que n’ha fet la pràctica, i, posteriorment, i per eixamplar coneixements en el camp de la psicologia, ha estudiat grafologia.

De l’estudi de Manuel J. Moreno es desprèn que tenir coneixements de grafologia pot ser una ajuda estimable a l’hora de treballar en el camp de la gràfica. És evident. I és cert que es pot observar com aquests coneixements poden emergir de manera inconscient, per la qual cosa sovint són aplicats també de manera inconscient, és a dir, de forma intuïtiva. Això ara ho sé amb coneixement de causa gràcies a la lectura de Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. Perquè sense saber-ho de forma conscient, en la meva experiència com a dissenyadora he aplicat de forma habitual aquests coneixements en el disseny d’ex-libris.

En aquest estudi que relaciona grafologia i disseny gràfic, Manuel J. Moreno hi esmenta un pensament de Carl G. Jung. El famós psicoanalista diu que un veu [les coses] tal com un és. Aquesta puntualització m’ha donat una bona pista per interpretar la pròpia obra vista des de fora. Això es possible quan una ja se n’ha allunyat prou, quan ja ha passat prou temps per prendre distància i pot esdevenir crítica amb allò que ha fet.

Escrivim com som, dibuixem com som. Així, salta a la vista, tant en els ex-libris com com en els logotips que he dissenyat, allò que en l’època que feia exposicions, la crítica ja havia advertit: la claredat expositiva, l’estima pels espais en blanc, una preferència per les asimetries harmonitzades en la composició, etc. Tot això es pot estudiar prenent com a base les tesis de Max Pulver, com ens recorda el professor Moreno. Max Pulver va estudiar amb voluntat científica la distribució de la lletra en el paper i dels grafismes en el paper, i el significat que aquests traços tenien des del punt de vista psicològic. Un exemple: deixar els marges amples significa deixar espai per respirar, per pensar i per fer volar una imaginació que es concretarà en un dibuix clar o en una lletra clara. 

La utilitat dels coneixements grafològics en l’elaboració d’un disseny en el camp publicitari es fa evident quan el disseny respon al missatge que es vol donar. Per proximitat, m’ha cridat l’atenció la interpretació que el doctor Moreno fa de la marca Pirelli: L’anagrama de Pirelli utilitza un gest de lideratge patriarcal mitjançant la sobreextensió en la zona superior i d’esquerra a dreta de la lletra inicial “P”. L’amplada de les lletres reforça la consistència i assentament de la marca. Sens dubte, una interpretació ben afinada. La història del que la fàbrica Pirelli ha representat a la nostra ciutat, sobretot en el passat, li dóna ben bé la raó.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de març de 2015)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)

L'essencial és invisible als ulls

Carl Gustav Jung va obrir les portes a la comprensió de la psique profunda, o dimensió espiritual de l’existència, que segons les paraules de Antoine de Saint-Exúpery és l’essencial que és invisible als ulls (corporals). Jung va ser bandejat per la comunitat psicoanalítica del seu temps. Freud el va foragitar a rel d’haver publicat Symbols of transformation. Malgrat ser titllat del contrari, Jung era un científic de cap a peus, ja que no va escriure res que no hagués experimentat per ell mateix, de la mateixa manera que Teresa de Jesús, posem per cas, no va escriure res que no sapigués per experiència pròpia. És clar que el camp d’experimentació l’àmbit de l’espiritual, l’invisible als ulls, i, con sant Tomàs, els materialistas no poden donar res per bo si no ho toquen amb les seves mans, o ho veuen a través d’una lent de microscopi. Ara bé, l’amor no es pot comprovar si no és amb les obres, com la ràbia tampoc si no és dient un exabrupte o clavant una bufetada…

( a la imatge, presa al Museu d'Atenes el setembre del 2013, una màscara que expressa dolor)

Mandala

El mandala és femení, escriu Carl Gustav Jung. Correspon a la rosa occidental en la qual està assegut el Rei de la Glòria, sovint sobre una base formada pels quatre evangelistes, que es corresponen als quatre punts cardinals. La flor del lotus, la figura de la qual sovint s'empra per a dibuixar mandales, és la seu del naixement dels déus. El naixement dels déus no es correspon a l'infantament en cadascú de nosaltres de la nostra part divina? Digueu-li Bondat, Bellesa, Saviesa.

(a la imatge, un mandala tibetà)

Gilbert Durand

Nascut l’any 1921, el passat 7 de desembre va morir Gilbert Durand, antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès. Autor del famós llibre L’imagination Symbolique, publicat per primera vegada a París l’any 1964, cal vincular la seva obra teòrica al Cercle Eranos. Així, doncs, marcat per les investigacions de qui ell sempre va considerar els seus mestres: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Gaston Bachelard i Henry Corbin, l’any 1966 Gilbert Durand va fundar a l’Université de Grenoble el Centre de Recherches sur l’Imaginaire, sembrant pels cinc continents més d’una seixantena de laboratoris de recerca sobre l’imaginari. Sota la direcció d’Henry Corbin, va ser també vicepresident de l’Université Saint Jean de Jérusalem. Dedicat precisament a Henry Corbin, l’any 2002 Durand  va publicar un altre llibre cabdal en aquest camp d’investigació: Les Grands Mythes Fondateurs de la Franc-maçonnerie.

Gilbert Durand va tenir molts deixebles. Així, l’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat Massmann, un d’aquests seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la Universitat de Barcelona.

A rel de la mort del mestre Gilbert Durand, escriu Alain Verjat: Gilbert Durand era filòsof, sociòleg, antropòleg, literat, expert en pintura de tots els segles, profund coneixedor de la música i especialment de l’obra de Wagner; si estiguéssim en el segle XVI, diria que era un humanista; en el XVII, un “honnête homme”, en el XVIII, un “filòsof il·lustrat”; un pou de ciència obert a tot, curiòs de tot, amic de físics quàntics, de psicoanalistes, de biòlegs o de matemàtics com René Thom. Aquesta ment privilegiada, universalista, que hagués pogut dominar el món universitari de la segona meitat del segle XX, va rebutjar la brillant carrera a la que podia pretendre de la mateixa manera que rebutjava els compromisos politico-acadèmics; va ser fidel a les seves muntanyes, a l’universitat de Grenoble com va ser fidel als centenars d’amics i milers de seguidors, que tenia arreu del món. Perquè era un home generós. La majoria dels grans savis són malhumorats i gelosos dels seus coneixements. Però els molt grans, no.
Gilbert Durand ho regalava tot: el seu somriure, des del primer moment, els seus coneixements, i per poc la seva vida, quan es tractava de resistir a l’invasor nazi. A nosaltres, els seus lectors espanyols, ens va regalar, cada vegada que li ho demanàrem, els drets de traducció de les seves obres, per tal de facilitar-ne la publicació per part d’editors que podien desconfiar. Aquesta generositat és molt important. Però és molt més encara el que ens va ensenyar. Per fer-ho curt: ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Tant de bó que les seves lliçons, tan profundes i tan enriquidores, siguin llavor fecunda per les generacions que ens seguiran.”

Tant de bo. Mentrestant recordem Gilbert Durand quan es refereix a les característiques del símbol: La virtut essencial del símbol és assegurar la presència de la transcendència en el sí del misteri personal. En efecte: el símbol, llenguatge amb què ens parla l’esperit, no té un sol significat sinó que per a cadascú se’n revela un de significatiu per a cadascú. D’aquí ve que les ortodòxies més dogmàtiques, ja siguin religioses o científiques, temin aquesta virtut, com saben molt bé espirituals, místics i fins i tot alguns poetes de tots els temps.

(publicat a L'Eco de Sitges, 21 de desembre de 2012)

 

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

L'hoste de Job

L’any 1963, José Cardoso Pires, un dels grans escriptors portuguesos del segle XX, publicava aquest llibre de gran impacte moral i estètic que és L’hoste de Job, la traducció catalana del qual ara ens arriba a través dels bons oficis d’Anna Cortils i sota el segell d’El Gall Editor.

El Llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d’un drama diví, escrivia Carl Gustav Jung al seu llibre Resposta a Job (1952). Drama diví i drama humà, que és la seva contrapartida. Quan aquest capítol de la Bíblia va ser escrit, ja hi havia molts testimonis que havien dibuixat una imatge contradictòria de Javeh, diu Jung. Es percebia una imatge de Javeh dual, que podríem resumir en un Déu bondadós i alhora colèric, i fins i tot cruel. Naturalesa en estat pur, semblava aquell Déu, i com ella amoral, ja que la moralitat prové d’una consciència, i en la naturalesa només són conscients els humans, o això creiem.

La figura bíblica de Job sembla el sac dels cops d’aquesta dualitat en la qual Déu i Diable semblen confondre’s. És difícil comprendre per quina raó Job va ser ferit i expoliat tantes vegades, com si mai no n’hi hagués prou, d’enviar-li misèries, i Job resistint a la seva humana mesura, que es mostra extraordinària. Des d’un punt de vista simbòlic podem veure en Job l’encarnació de la humanitat tractada amb injustícia aparent, ja que la voluntat de Jahvé és una incògnita. No obstant això, la fe en Jahvé persisteix en el bo de Job.

Arribats en aquest punt del discurs, imagini’s el lector la terra portuguesa en la mansa figura de Job: terra eixuta i maltractada pels elements, i terra empobrida a causa de la manca de treball a tots nivells. Temporalment, som en la dècada dels anys seixanta del segle passat, en l’anomenda Guerra Freda, i dues figures surten de Cimadas, un petit poble on l’aigua és un bé escàs. L’un, el jove, va a la desesperada recerca de feina, l’altre, el gran, va a la recerca del possible benefici que li atorgaria tenir un fill soldat, una de les escasses sortides professionals en aquesta terra-Job oblida per tots els déus.

I L’hoste de Job? L’hoste de Job és un estranger, un militar d’una gran potència mundial que podem imaginar, que ocupa la pobra, trista i disortada terra de Job per tal de fer-hi assajos de maquinaria de guerra. Aquesta activitat portarà les seves conseqüències tot mutilant accidentalment el jove Joao Portela, que esdevé el símbol del dolor de Job, i Job ell mateix en tant que víctima innocent de l’arbitrarietat dels esdeveniments.

La intenció de Javeh de fer-se humà, que va sorgir de la seva topada amb Job, es realitza en la vida i en la passió de Crist, escriu Jung al seu assaig sobre la figura de Job. Salvant les distàncies religiosomitològiques del relat bíblic i la seva interpretació, en el personatge de Joao Portela es realitza la passió de Crist, tot i que no és abandonat pel pare, ja que troba un pare en la figura del vell Aníbal, el company de viatge que l’adopta espiritualment després de la desgracia causada per un artefacte militar.

Per tots aquests elements argumentals, L’hoste de Job, de José Cardoso Pires, és una novel.la atemporal, exemplar i simbòlica. Una novel.la que converteix l’anècdota en categoria i que té una lectura ben actual. Escrita d’una forma tan commovedora com magistral, L’hoste de Job és un retaule on es manifesta el drama còsmic amb tots els seus personatges, inclosos Déu i Diable.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de març de 2012)

   

El Sí-mateix (Self)

Segons Jung, el Sí-mateix (Selbst, Self o centre de l’Ésser) no és l’ego: és una entitat no psicològica, transcendent i transpersonal, és a dir, comú a tots els éssers humans, que va més enllà de la persona i uneix el subjecte al món. Podríem veure el Sí-mateix com la imatge interna de Déu en cadascú, l’atman, segons els hindús, l’espurna de la Vida pura, incorruptible, per a aquells a qui la paraula Déu incomoda o no diu res. 

(fotografia presa a Escaladei. El forat obert al cel podria ser una imatge simbòlica del Self)  

Contemplant la primavera...

Tot en la naturalesa ens convida a meditar. Com en l’esclat de la primavera, ha una força latent en el nostre interior que sempre s’està preparant per a manifestar-se de manera plena, una vida que vol fer-se conscient d’ella mateixa. Jung anomenava aquest centre el Sí-mateix, expressió alhora de la individualitat i la totalitat, i la unitat de creixement de la persona, i la guia del sentit de la vida…

(a la imatge: roses per a la celebració de sant Jordi)

Entre gegants

Es deia Sabina Spielrein. Filla d’una família de metges, va néixer el 1885 a Rostov, Rússia, i va ser una de les primeres dones psicoanalistes, (com també ho va ser Lou Andreas Salomé). Deixeble de Carl Gustav Jung, Sabina Spielrein abans havia estat pacient seva a l’hospital mental de Burghölzli, on hi va ingressar l’estiu de 1904. Segons l’historiador de la psicoanàlisi Peter Loewenwerg, Spielrein i Jung van establir una relació íntima les característiques de la qual ara ha donat lloc a la pel.lícula de David Cronenberg, Un mètodo peligroso. El mètode no és altre que el de la psicoanàlisi i un dels perills a evitar: la transferència afectiva entre metge i pacient.

La pel.lícula, de factura estètica impecable i amb una atmosfera temporal ben resolta, presenta amb mitjans cinematogràfics efectius les diferències de criteri intel.lectual que van portar primer al distanciament i després a la ruptura definitiva entre el pare de la psicoanàlisi, Freud, i el seu deixeble més destacat, Jung. Tot i que l’incomodava, Freud va veure com Jung era l’únic que podia anar més enllà de les seves tesis materialistes perquè s’entestava a explorar altres àmbits de la realitat que no fossin només les pulsions de la libido. Per a Freud, n’hi havia prou de conèixer les causes que porten a la malaltia o a la disfunció mental per curar-se. Jung pretenia anar més enllà i oferir a més camins de transformació de la personalitat a fi i efecte d’arribar a ser el que ja s’és des del principi en potència. Jung mateix ho va escriure quan tenia 83 anys, a l’inici de la seva autobiografia: La meva vida és la història de l’autorealització de l’inconscient. Tot el que està en l’inconscient vol arribar a ser esdeveniment, i la personalitat també vol desplegar-se a partir de les condicions inconscients i sentir-se com un tot. El que proposa Jung és una autorealització integral de la persona que contempla no només els moviments de la psique sinó la realitat de l’ànima i la presència de l’esperit en la vida humana, és a dir: la transcendència.

Els treballs de Freud i de Jung són pedres angulars en l’edifici del coneixement de la realitat humana. Però cal afegir altres pedres a aquesta construcció, altres aportacions com ara la de Sabina Spielrein, tot i que és de lamentar que els seus estudis sovint només apareixen com una nota a peu de pàgina! Poc en sabíem res, doncs, de Sabina Spielrein, que després de graduar-se l’any 1911 amb una disertació sobre l’esquizofrènia, va continuar estudiant amb Jung i va entrevistar-se i cartejar-se amb Freud. La ciència psicoanalista li deu l’anticipació de la teoria de Freud sobre Thànatos, o la pulsió de mort. Spielrein va presentar aquesta concepció de la conducta que abarca també la sexual a la Societat Psicoanalítica de Viena, on havia estat admesa el 1912.

Aquests estudis científics que pretenen, per part de Freud, que els pacients alleugereixin el seu patiment, i per part de Jung que, a més de curar-se, les persones puguin convertir-se en éssers més evolucionats, van esdevenir-se en un temps de gran efervescència creativa abans de les dues guerres mundials que van dur a Europa a la debacle. Jung va anar a Amèrica, va fundar la Societat Psicoanàlitica Internacional i va morir l’any 1961. Freud va morir de càncer a Londres l’any 1939.

Més mala sort va tenir Sabina Spielrein, que va tornar a la Rússia de la Unió Soviètica l’any 1923. Amb Vera Schmidt va fundar l’anomenada Guarderia Blanca, on Stalin va portar el seu fill, Vasily, tot i que amagat sota pseudònim. De seguida, però, l’atmosfera va començar a enterbolir-se, i el marit i el germà de la terapeuta Spielrein van morir en la Gran Purga del règim d’Stalin. Sabina Spielrein, jueva, juntament a les seves dues filles Renata i Eva, van morir afusellades per l’Esquadró de la Mort de la SS nazi l’any 1942.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de desembre de 2011)

Instint d'autocuració

Diu Jung respecte del trauma psíquic: “Esdeveniment que té lloc de forma repentina i directament perjudicial per a l’ésser vivent, com ara espant, angoixa, vergonya, repugnància”. Plens de traumes psíquics estem, almenys jo en recordo bastants. I els que no recordo també han deixat el seu senyal. D’aquí ve un instint d'autocuració, que a vegades passa per la creació.

Carl Gustav Jung

Al començament del seu llibre Recuerdos, sueños, pensamientos, Carl Gustav Jung va escriure, i tradueixo: Així, doncs, avui m’he proposat, als meus vuitanta-tres anys, explicar el mite de la meva vida. No obstant això, no puc fer altra cosa que afirmacions immediates, només puc ‘contar històries’. Si són vertaderes no és problema. La qüestió consisteix només en si aquest és el meu conte, la meva veritat.

Es tracta d’una autobiografia interior de l’home que va fer evolucionar la psicoanàlisi pel camí de la transcendència i que escapa a qualsevol classificació.

La gran revolució

La perfecció és només una aspiració, un ideal, allò que en diem una utopia, és a dir, un no-lloc perquè encara no hi som, en aquest lloc. En tant que aspiració, doncs, la perfecció és un camí. Ho va escriure àmpliament Teresa de Jesús a Camino de perfección. Teresa, la mística que sempre va tocar de peus a terra, fa èmfasi en el conreu de les virtuts humanes. Aquest exercici va corregint l’ombra, tal com l’entenia Jung. Aquest mestre de la psicologia transpersonal ho va dir d’una altra manera: fer el camí de la individuació, i entengui’s bé el mot. Individuació per a Jung vol dir assolir una personalitat unificada, que casi totes les contradiccions començant per l’ànima i l’animus. Els grecs ho van dir igualment d’una manera senzilla: Coneix-te a tu mateix. Sens dubte, la gran revolució, la primera que s’ha d’emprendre.

(a la foto: posta de sol al camí de casa, 11 de setembre de 2011)