No hi ha una única manera de fer poesia patriòtica ni, per suposat, un únic
motiu que la inspiri. En
èpoques de bonança pren la fesomia de les odes, en èpoques de conflicte té
l’aspecte de denúncia o de combat. Sigui com sigui, acostuma a ser fruit d’una
mescla de sentiment romàntic revestit de realisme. I és que quan la realitat
ambient presenta injustícies, sorgeix, per empatia, per humanitat, la denúncia
a través de la paraula escrita que porta a la reflexió.
En els anys seixanta i setanta aquí vam llegir molta poesia patriòtica o de
política social. Veníem d’uns temps foscos. En aquell quarto fosc que era la
dictadura, vam llegir Neruda, Maiakovski, i la llum d’Espriu brillava amb
claror pròpia. Un cop aconseguida la democràcia després de la mort de Franco,
pensàvem que mai més no hauríem de tornar a escriure poemes de denúncia o de
combat. Ens vam enganyar. Sota la disfressa d’altres formes, el desig i la
voluntat d’anular la personalitat de Catalunya per part del que de forma
genèrica anomenem ‘Espanya’ (no els pobles d’Espanya, entengui’s bé) s’ha
mantingut inalterable.
Els temps que estem vivint a Catalunya sens dubte són adients per a
l’escriptura en totes les seves facetes, la creativitat es dispara fèrtil,
sobretot la que visualitza el futur. La poesia patriòtica hi té el seu lloc.
Acabo de llegir-ne un exemple reeixit: La
destrucció (El Cep i la Nansa), de Joan Noves. Aquest poeta, format en el
món de les ciències, va escriure poesia de forma intensa durant la dècada dels
anys vuitanta recollida a Somnis i
malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals
de primavera (Llibres del Mall, 1986), i que ara acaba de reeditar també
sota el segell d’El Cep i la Nansa amb el títol de La secreta joventut. En el pròleg que encapçala aquesta publicació,
l’autor es pregunta per la utilitat de l’escriptura de poesia.
La resposta, és clar, és personal. Val la pena recordar uns mots que ara
resulten ben visionaris del pedagog i crític literari Joan Triadú: Sempre hi
haurà qui escriurà. Però avui la literatura no es projecta tant com abans sobre
la gent. No
crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi
seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables, que no s’acaben.
I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita
deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per
força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden estar-se’n.
Un cop llegits els contundents poemes de La destrucció, és evident que Joan Noves, l’autor dels excel.lents
poemes escrits en els seus anys joves, i davant de la realitat que compartim,
no ha pogut estar-se d’escriure poemes de denúncia i combat. Ell mateix ho
justifica amb aquestes paraules: És un
llibre provocat per la situació de Catalunya. L’autor de bells poemes
d’amor escriu ara com a amorosa resposta (així entenia l’escriptura Isak
Dinesen), a una situació en la qual, més enllà de la consciència del maltracte
fiscal, l’assetjament a la llengua i el dèficit de democràcia per part de
l’Estat, hi ha, com escriu al pròleg, una
cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió que ha
canviat la psicologia col.lectiva.
En efecte, hem anat obrint els ulls. Amb motiu de la visita del rei Joan Carles
a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1987, el Comitè Comarcal del Penedès d’Esquerra
Republicana de Catalunya li va enviar una carta explicant-li la situació que ja
s’anava donant. Llegida ara esgarrifa perquè ja s’hi deia el que sabem: que
l’Estat no només discrimina Catalunya sinó que en vol eliminar la idiosincràsia. Davant
d’aquest estat de coses, qui, amb ànima, amb consciència d’injustícia i d’amor
a la terra i a la seva gent, no respondrà? La poesia patriòtica és poesia
necessària més que mai, estimat amic, i invito als lectors a llegir la teva,
d’arrel tan sàvia i fonda.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 10 d’octubre de 2014)