Traduir María Zambrano

 

Fa vint anys, el 30 de juliol de 2004, en aquestes mateixes pàgines vaig parlar de María Zambrano, del descobriment el mateix any del seu centenari d’una de les seves troballes filosòfiques: la raó poètica, concepte que m’anava com anell al dit en la meva idea de la poesia lligada a la filosofia, és a dir: a una poesia amb sentit de la mateixa manera que ella no concebia la filosofia sense la raó poètica que obre les portes a un coneixement que va més enllà de la filosofia tal com l’entén la moderna filosofia materialista.

Vaig incloure el text a Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení. El títol me’l va inspirar la filòsofa. Vaig escriure el deute en la cita que l’obre: «S’ofereix la flor a l’ombra [...]. Criatura de l’aire, paraula lleu que roman en un punt en què, donant-se de moltes maneres, parla de la identitat indivisa». Una declaració de principis que descrivia el nucli de les meves reflexions.

Voldria donar raó, i segur que algú ja s’ho ha preguntat, perquè tradueixo María Zambrano. D’origen malagueny i criada a Segòvia, el seu pare era amic del poeta Antonio Machado. És un plaer i un repte anostrar la filòsofa al català: només cal comprovar com sonen les seves paraules en la nostra llengua, com hi brillen els conceptes desmentint que el català té menys recursos lingüístics que el castellà. Mai no m’ha faltat la paraula adient per traduir Zambrano, si de cas he trobat les mateixes dificultats expressives que trobaria un traductor francès o, més difícil encara, un traductor anglès: l’estil literari de María Zambrano és peculiar i a vegades indesxifrable per la seva complexitat: són constants els invents conceptuals sorgits de la seva imaginació creativa. Zambrano s’hi refereix quan diu que la seva filosofia-escriptura és com una serp que en les seves ondulacions va fent un camí que en algunes ocasions arriba a acostar-se a la mística. Aquí sí que el llenguatge pateix, el seu i el de tothom que vulgui descriure el que és una experiència que ja va fer emmudir Joan de la Creu. El que no se sap és als nostres ulls com una selva espessa perquè la racionalitat no hi arriba, tan sols la poesia en beslluma alguna espurna, i és que «tota raó queda sense raó davant del no-res primordial».  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 d'octubre de 2024)                                                         

María Zambrano, exili i retorn

     

Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.

     

No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).

     

Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

Keats i l'amor

El 23 de febrer de 1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte: avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics. En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia. Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura ho són.

     

Asseguda davant l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius. Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)

Zambrano i el naixement

Hem celebrat Nadal, data simbòlica del naixement de Jesús. La celebració ens ha convocat al voltant d’una taula familiar o d’una taula amical. També ens ha invitat a la meditació sobre el fet mateix de néixer, que no es limita pas a un dia concret, tot i que en celebrem els aniversaris.

Néixer és un fet tan quotidià biològicament parlant com extraordinari per a la consciència si el contemplem en la seva dimensió metafísica. Al seu llibre autobiogràfic, Delirio y destino, escriu la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: I cada vegada que es neix o reneix, i encara en el fet d’anar naixent cada dia, s’ha d’acceptar aquesta ferida en el ser...

D’entrada al món som éssers ferits. I entrar de ple a la vida, a la llum del dia, donar-nos a llum en la comprensió de la vida, és com un despreniment d’un estat de foscor, somni o inconsciència: el famós Paradís al qual es vol retornar perquè allà res no ens fereix, no com la vida que és una ferida oberta. És per aquesta ferida, però, és per aquesta escletxa oberta per on passa la llum de la comprensió de la nostra humanitat dolosa. Res no se sap en profunditat si no és per aquest dolor que mossega la carn mortal, és en aquest sentir-se fendir la carn mortal que l’ànima desperta, és a dir, neix o reneix a la seva veritable dimensió.

Aquell a qui van posar el nom de Jesús va néixer com un infant qualsevol, però la seva vida és extraordinària quan la contemplem en la seva dimensió espiritual, arquetípica. La seva passió, mort i resurrecció pot ser vista com el que podem fer amb les nostres vides tot acceptant la nostra condició humana, la ferida en el ser, com diu Zambrano. Aquesta ferida, però, pot transformar-se en una ferida lluminosa quan l’ànima desperta a la comprensió del nucli de la vida. Entrar de debò a la vida és descobrir-se sent en la plenitud d’aquest instant. Bona entrada d’any 2017.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2016. A la imatge, l'àngel del pessebre napolità de casa).

Refugiat, exiliat

Refugiat i exiliat poden semblar paraules sinònimes, però no ho són. María Zambrano, la filòsofa, les distingia, i encara n’hi afegia una altra: desterrat. Sabia de què parlava, Zambrano, ja que, arran de la nostra Guerra Civil, ella les va patir totes tres. Tot i que al final en faria una tesi de la condició humana, com a exili, i fins i tot arribaria a considerar l’exili com a pàtria.

En veiem fileres, de desterrats, de refugiats, d’exiliats, pels camins d’Europa, trobant les portes barrades gairebé a tot arreu. Les seves cares són de desesperació. Fugen de la guerra, fugen de la terra que els va veure néixer, fugen del terror que també assola les nostres zones de confort. El de Brussel.les ha estat l’últim episodi terrorista.

L’home pateix la Història, escriu María Zambrano. Sovint, però, qui pateix el pes de la Història no és qui la fa, ho sabem prou bé. Ningú no decideix ser desterrat ni ser un refugiat. Una altra cosa és l’exili, o les migracions per motius econòmics, que poden i acostumen a ser voluntàries.

Les categories, doncs, afecten per igual la història d’un poble que les vides senzilles d’aquells que l’integren, raona Zambrano. Les vides senzilles de les fileres de desterrats que veiem cada dia a les pantalles buscant no només un lloc per viure i treballar, sinó per ser… Estan amenaçats de mort per un adversari que no tem la mort, que la busca i li dóna justificació. Potser això encara no s’havia vist mai, i tants horrors com ha vist l’Europa del segle XX! També nosaltres, encara que no ens en fem prou cabal, estem amenaçats de mort pel mateix adversari: soldats del nihilisme, no de la religió, encara que se’n revesteixi. Estem amenaçats de mort violenta, no pas de la mort ordinària, que aquesta ja la sabem. D’aquí ve que no s’entengui la indiferència general envers les fileres de desterrats, de refugiats; no hi ha indiferència particular, hi ha molta gent de bé, però no s’entén la manca d’operativitat envers un problema que si encara no ens afecta ens acabarà afectant.

Es desconeix la condició d’exiliat en general. En particular, sí. Perquè a vegades sembla ben bé que un sigui desconegut fins i tot per als seus. Però aquest és argument per a un altre article. Es desconeix la condició d’exiliat en aquest peregrinar continu que desfila davant dels nostres ulls. Només ho saben aquells que han patit alguna mena de desterrament, d’exili, en un procés dolorós, molt dolorós d’anar fent salts al buit… És clar que a vegades, per salvar la vida, s’han de fer aquests salts al buit. I no sempre es troba una mà que acull, que salva, ni que sigui la nostra pròpia mà. No puc deixar de pensar el difícil que és conèixer-nos. No només els uns als altres, si no també nosaltres mateixos. No hi ha cap avantatge en l’exili, llevat que ens mantingui desperts. Mentrestant, ja prou que es veu, tanquem els ulls fins que la Història truqui a la pròpia porta. Ja respondrem, se’m dirà. Però, i si ens avancéssim en la resposta?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d’abril de 2016)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)

Postals d'estiu (3) María Zambrano, el saber de l'ànima

Les grans veritats no acostumen a dir-se mentre es parla (mentre es xerroteja). La veritat del què passa en el secret sí del temps és el silenci de les vides [humanes] i no pot dir-se, escriu María Zambrano al seu text Por qué se escribe, inclòs a Hacia un saber sobre el alma (Alianza Editorial, 2000). Però a continuació, afirma: “Hi ha coses que no poden dir-se”, i és cert. Però això que no pot dir-se és el que s’ha d’escriure.

Si no és fàcil escriure sobre allò que és evident i palpable, menys ho és escriure sobre allò que esdevé en el sí de l’ànima. María Zambrano (Vélez-Málaga, 1907 – Madrid, 1991) parla de mostrar l’itinerari íntim de l’ànima, la veu de la qual, a vegades crit, plany o goig, ningú no sent llevat d’un mateix, d’una mateixa. I justament el transcurs de la vida interna és el més eloqüent (el més real!) de la vida humana… Aquest recorregut en secret, com a Zambrano li agrada anomenar-lo, possiblement és allò que mou l’escriptora a posar-lo negre sobre blanc per tractar de fer visible aquesta vida oculta (la veritable vida, l’altra és representació). Ella no hi va plànyer res, com mostra no només en els seus escrits filosòfics sinó també en els escrits autobiogràfics. Com d’un antic negatiu fotogràfic, l’escriptora revela, mostra a la llum la vida de la seva ànima, com també va fer Teresa de Jesús.

L’ànima és sàvia per naturalesa perquè en l’ànima habita allò que també tenim d’universal, l’herència de l’inconscient col.lectiu. Ara: el jo personal sovint ignora el que l’ànima sap, de la mateixa manera que, com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora.

El llenguatge de l’ànima és simbòlic. Es tracta, doncs, de desxifrar aquest llenguatge. El llenguatge poètic utilitza els símbols per a expressar les veritats profundes de l’ànima. D’aquí ve que la filosofia de María Zambrano sigui una filosofia poètica.

L’afany per desvelar, i l’afany irreprimible per comunicar allò desvelat (som éssers socials), persegueix homes i dones fins a fer-ne, d’alguns d’ells, escriptors, com diu Zambrano en el seu escrit. Es tracta d’una set, d’un anhel perquè ens sabem a mitges. Quina mena d’ésser incomplet és aquest que produeix en ell mateix una set que només s’assacia escrivint? Set espiritual per conèixer la naturalesa de l’ànima que forma part de l’Anima mundi, l’ànima del món. Com ja deien els grecs, el microcosmos és el reflex del macrocosmos.

El misteri, el secret, el rovell de l’ou de l’existència, el seu sentit primer i últim, es revela només escrivint? No, és clar. Però el fet d’escriure és un camí ben útil per il.luminar el misteri de l’existència, que és tan a dins com fora de nosaltres, espill l’un de l’altre. Escriure, però, és un mitjà limitat, ja que s’ha de servir de paraules. Escriure és un mitjà i l’escriptor també és un mitjà. D’aquí ve que Zambrano parli sovint de la solitud de l’escriptor entesa com la solitud d’ell mateix, en un buidament voluntari de l’ego per facilitar la transparència de l’ésser intern, que en el seu nucli és llum pura.

Escriure per comunicar aquest saber que és també el saber de l’ànima col.lectiva (l’arbre de la Vida i del Coneixement són símbols no només de la genealogia humana sinó també del seu saber en conjunt). Escriure per fixar (provisionalment!) les paraules i ajustar-les a la veritat, insisteix Zambrano. Si al final l’escriptor, l’escriptora, reïx en el seu mester, no hi ha glòria personal, en les troballes de la veritat, sinó que, en rigor, aquesta glòria és de tots. Sí: s’escriu per a un Tu, escriptor i públic són comunitat. O eucaristia, com a mi m’agrada dir.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de juliol de 2014)

           

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

Inspiracions

En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.

María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.

Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.

Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.

En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?

Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.

A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)

           

Passos sagrats, fets, símbols

María Zambrano, que va escriure la major part de la seva obra genial a l’exili, sempre m’és un estímul. En una de les seves glosses, aquesta referida a la primavera, diu que tots els passos haurien de ser sagrats. Els de la primavera ho són, i tots els que es donen en les altres estacions també, encara que no se’n sigui conscient o, simplement, es refusi tota sacralitat en la vida còsmica i la vida humana. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que parlem molt dels fets, i s’ha de parlar dels fets, però la càrrega de simbolisme que habita els fets demana també una lectura de la qual n’estem molt faltats.

Un exemple dels que posa Campbell: Assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. Ara hauríem d’escriure sobre què és símbol, però deixo als lectors la reflexió. Pensar en els passos sagrats potser ajuda a entrar en matèria.

(a la imatge, fustes que floreixen)

Realització 'del diví'

María Zambrano, filòsofa, en el seu llibre El hombre y lo divino (i cal entendre també la dona) destaca la necessitat ‘del diví’ en la realització humana. El diví pot entendre’s i escriure’s de moltes maneres, és clar, sobretot tenint en compte que aquesta expressió està tan connotada. Dit d’una manera més senzilla em sembla que aquesta realització és fer efectives i transparents en nosaltres les qualitats que d’una manera ideal atribuïm al diví.

Bon Nadal!

Escriu María Zambrano a El hombre y lo divino, i tradueixo: “I encara l’amor, aquest moviment, el més essencial de tots els que pateix la vida humana i on es resumeix la condició de l’home [i de la dona] –el ser que entre tots es mou-, no serà amor de manera completa si el que es mou no assoleix finalment de moure. Si és que no hi ha un Déu que sigui mogut per nosaltres…”

Déu ens necessita per abocar amor a la vida que ens alimenta en un cercle etern de la creació. Que tingueu un bon Nadal!

(a la fotografia, pessebre sevillà, desembre de 2008)

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Exili i asseure's a l'altra banda de la taula

Diverses tesis apunten que l’experiència de l’exili, tot i que molt dolorosa, també va ser molt profitosa per a la filòsofa María Zambrano. I és que a vegades la distància aviva el pensament, obliga, a qui en té necessitat, a repensar de cap i de nou el propi món contrastat amb el món “altre”.

Una cosa que he observat sovint és que hi ha gent que passa anys i anys en un lloc i no en destil.la gaire res, d’aquest lloc, com si sempre visqués a la “perifèria”, i amb això no vull dir un lloc geogràfic sinó mental. En canvi d’altres persones a vegades en tenen prou de fer-hi una estada curta per respirar-ne els aires més idiosincràtics, d’absorbir-ne l’essència. Aquest fet deu correspondre a la capacitat d’asseure’s a l’altra banda de la taula, com més d’una vegada m’havia dit la Pilar Ferrando, psicòloga transpersonal.

Thera

El nom de Teresa prové de l’illa grega de Thera (que en grec antic vol dir “la més bonica”). Avui dia aquest indret és més conegut amb el nom de Santorini, que és el territori que va quedar després d’una gran explosió volcànica que va destruir els primers assentaments en aquesta illa del mar Egeu. En aquests moments, Santorini és un lloc molt visitat, segur que molts lectors i lectores hi han estat. Jo encara no. De manera que Thera-Santorini és per a mi un lloc mític en tants sentits, un lloc que em desvetlla tants pensaments sobre la idea d’illa que no em sembla un tema banal.

A propòsit de les illes, diu María Zambrano en un dels seus escrits (Zambrano va viure a Cuba i a Puerto Rico força temps, exiliada): Una illa és per a la imaginació de sempre una promesa. I més endavant: Les illes són el regal fet al món en dies de pau per al seu gaudi.

En les illes, en qualsevol illa, un, una, té la impresió de trobar-se en un lloc que sembla que respongui a la pròpia imatge humana en el seu doble vessant de soledat i de promesa de plenitud. L’illa es constitueix, doncs, en la imatge d’una realitat completa en ella mateixa, tot i els límits i les mancances, ja que en la vida material sempre n’hi ha. D’aquí ve que la idea d’illa inviti a una transformació personal que ens vagi completant fins arribar a la rodonesa, que és un altre dels significats de la paraula Thera.

La Cuba pre-castrista (la Cuba castrista no va agradar a aquesta dona d’esperit lliure) va inspirar textos de gran envergadura filosòfica a María Zambrano. Meditant sobre la idea d’illa, l’escriptora sosté que els humans no naixem només una vegada, sinó que naixem a poc a poc i tantes vegades com sigui menester a fi i efecte de ser qui ja som en essència, però que hem d’anar perfilant, donant forma nosaltres mateixos.

Cal prendre, doncs, la rodonesa de l’illa com la metàfora d’un estat d’acabament ideal de la nostra personalitat asprívola, ignorant, tancada. Perquè cal dir de seguida que rodó no significa tancat, ans al contrari: per a ser en la nostra complitud humana hem d’obrir-nos a l’altre i a tot allò altre que ens va donant la forma (espiritual) definitiva. De la mateixa manera que l’illa ho és en relació al mar que l’envolta, també cadascú de nosaltres som en relació als altres. No hi ha realitat aïllada, tota cosa és en relació a una altra cosa.

Sense anar més lluny: els humans no tindríem consciència del jo personal sense el tus que ens fan de mirall. Els humans ho som perquè aprenem els uns dels altres, ens relacionem els uns amb els altres, tot i que no sempre de la manera més adequada. Copsar l’altre en la seva dimensió més profunda ens el fa tan sagrat que engendra sentiments d’amor i de fraternitat. Ja veuen els lectors fins on m’ha portat una reflexió sobre l’illa de Thera que encara no he vist. Ja el mestre taoista Zhuang Zi deia que no calia sortir de casa per a veure el que s’ha de veure. Però cal pensar-hi, em sembla.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de setembre de 2011)

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.