Penèlope, quina?

 

Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se suposa que va ser.

Penèlope va mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia en el retorn d’Odisseu.

John Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però, potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)

Pell d'ase

Els contes per a infants contenen saviesa amagada. Més enllà d’entretenir la mainada, per als adults buscar el significat simbòlic d’aquests contes pot resultar un treball de recerca filosòfica i espiritual de gran calat. Els contes per a infants, com la mateixa Bíblia o l’Odissea, el gran poema homèric, tenen diversos nivells de lectura.

En aquests contes on el que es veu és tan sols la punta de l’iceberg del seu significat profund, sovint hi apareixen elements i personatges màgics i fets sobrenaturals. Com en Pell d’ase, un conte popular recollit per Charles Perrault. Del conte Pell d’ase, que ha estat interpretat també segons l’hermetisme i l’alquímia per Emmanuel d’Hooghvorst, pot fer-se’n també una lectura a la llum de la psicoanàlisi, com va fer amb altres contes tradicionals Bruno Bettelheim en el seu treball El món encantat.

Vegem el conte resumit. Un rei posseïa un ase que cagava monedes d’or i tenia una dona bella i admirable. En el seu llit de mort, aquesta reina li va fer prometre que no es casaria si no trobava una dona més bella i més admirable que ella. Passat el temps, el rei va arribar a la conclusió que l’única dona que igualava la reina era la seva filla. Ja tenim el drama armat, ja que aquest matrimoni és tabú i la noia, esgarrifada, no el vol pas. Demana ajut a la seva fada padrina que li aconsella que posi condicions impossibles per al casament, com ara vestits fets de lluna i de sol, que el pare aconsegueix. Llavors li demana la pell del seu ase estimat, i el pare li dóna. Aconsellada de nou per la fada, la noia fuig sota la pell de l’asenot i es refugia en una granja als límits del reialme. Un príncep que cavalca pel bosc descobreix la noia i se n’enamora. Com que no deixen que s’hi casi, emmalalteix. Només un remei podrà guarir-lo: un pastís fet per Pell d’ase, tal com és coneguda la noia que sota aquesta pell treballa a la granja. Pell d’ase deixa caure un anell al pastís. Quan el príncep es cura vol casar-se amb la mestressa del preciós anell. Diverses princeses se l’emproven però només li va vé a la noia del bosc. Quan es casen descobreixen que el pare de la núvia ha trobat una altra dona. Final feliç per a tothom.

En una lectura simbòlica immediata de Pell d’ase es dedueix que sota la pell s’hi amaga una princesa, és a dir, una noia de valor. L’ensenyament per a petits i grans és que les aparences enganyen. Però fent ciència-ficció podríem contar la faula de forma que el protagonista sigui un burret màgic que de les pedres en fa pans, un ase català molt feiner i bonàs com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i que el rei, un mal rei, tot s’ha de dir, no dubtaria a fer matar si amb aquest fet pogués aconseguir voluntats. Aquest ruquet (Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi veien ases ausetans), fa mans i mànigues per no deixar-se encalçar pel mal rei i va per lliure. Al cap i a la fi, el rei acabarà trobant nova parella i potser un altre burret. Mentrestant, ell, no pas ruc, se n’haurà escapolit.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d’octubre de 2014)

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.

L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.

Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.