Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més
que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La
realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues
forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí:
discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i
harmonitzar-les en la psique.
La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a
enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En
la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o
entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com
si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en
realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves
especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan
ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als
propis límits.
Dels grecs ençà, sobretot a
partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació
–per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del
‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a
realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de
partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa,
una complexio oppositorum. I tant. I
és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les
facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva
lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.
D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió
mítica de la realitat.
Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en
el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els
mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són
vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que
en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.
En la narració, en la formulació a través de la
paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat
simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració,
ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui
més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al
recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les
nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs,
tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.
Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a
l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les
seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que
s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen
en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu
mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el
poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota
les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en
la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja
fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia
significa fer ressonar rere les paraules el verb original. El món actual, al qual li pesa tant
l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana
una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.
(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)
