Una biografia de Teresa de Jesús

Hi ha personatges l’atractiu dels quals travessa els segles. Teresa de Cepeda y Ahumada, de nom monàstic Teresa de Jesús, és un d’aquests personatges que, en paraules del poeta Joan Maragall, fa llum. Quan tants segles després del seu pas per la vida llegim la seva Vida, o qualsevol de les seves cartes o Cuentas, o ens endinsem en les Moradas del castillo interior, a desgrat del llenguatge barroc, propi de la seva època, sembla que tinguem Teresa d’Àvila al costat, que la santa ens parli a cau d’orella. La proximitat és total.

El que entenem per immortalitat, més enllà de la creença en una vida ultraterrenal, és això. Així, llegint-la, la immortal Teresa de Jesús pren vida, s’alça pletòrica i primaveral enmig dels nostres temps tan atabalats, tanmateix com els que va viure ella, i això que es delia per la contemplació i la pau. Teresa de Jesús, però, no ha estat fàcil de llegir als nostres dies i en les nostres contrades. Que un dictador com Franco se servís d’una de les seves relíquies, per exemple, no ha facilitat gens que la gent de la meva generació ‘progre’ llegís Teresa de Jesús sense aquests prejudicis al cap. Als quals, per acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi el de mística. Per a segons qui, i no cal dir que sense saber gaire en què consisteix el misticisme com a forma espiritual, el de mística és un adjectiu amb connotacions negatives.

Si per a fer-se una opinió pròpia sobre les coses cal saltar les barreres del pensament únic, o adotzenat, en el cas de fer-se una opinió sobre Teresa de Jesús les que calia saltar eren ben altes. No recordo exactament quan vaig llegir per primera vegada el llibre de la seva Vida. El que sí recordo és l’impacte colossal que em va causar. A l’escola ens havien fet llegir els seus poemes, que a penes podíem entendre, és clar, mainada com érem, i sense conèixer a fons els referents espirituals que els van motivar. En canvi, la dicció que vaig trobar a la Vida em va resultar tan diàfana que fins podia identificar-me amb aquella dona amb inquietuds, que són les de qualsevol persona que no es conformi amb una vida d’anar fent, amb poc esperit per conèixer-se i perfeccionar-se. Llegir la Vida de Teresa de Jesús convida a esdevenir algú amb cara i ulls per a una mateixa tant com per als altres, ja que ens fem com a persones entre i amb els altres.

Em va semblar entendre que Teresa d’Àvila no pensava tant en fer-se santa com esdevenir cada dia una persona una mica millor, i que si s’hi esforçava podia ser-ho. Comptant, és clar, no només amb la seva voluntat i treballs –Teresa sempre parla de treballs, perquè hi són-, sinó també amb aquella empenta interior sorgida del seu desig d’amistat amb Jesús. Para Vos nací, escriu.

Per entendre l’aposta personal de Teresa de Jesús –insisteixo en el terme personal perquè això és el que la distingeix i la fa atractiva als ulls del nostre segle-, cal aproximar-nos tant a la seva època a l’alba de l’edat moderna, com allunyar-nos dels nostres prejudicis postmoderns. En aquest sentit, ho ha fet amb altura intel.lectual i pacient treball de recerca l’escriptora neoiorquina Cathleen Medwick a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Aquesta biografia de la reformadora del Carmel, publicada per la seva autora l’any 1999, ha estat publicada ara en castellà (en una bona traducció) amb motiu de la commemoració del Vè. centenari del seu naixement.

Explica Cathleen Medwick (i no és dada intranscendent ja que descriu la seva implicació en el projecte), que va conviure amb l’escriptura de la biografia de Teresa de Jesús des que el seu primer fill era un bebè fins que els seus dos fills eren adolescents. Teresa d’Àvila, doncs, va fer-se present durant una bona colla d’anys en aquella llar a l’altra banda de l’Atlàntic amb la força poderosa d’una vida que, essent profundament espiritual, s’encarnava dia rere dia en els més envitricollats esdeveniments quotidians, tot fent bona la proclama dels benedictins: Ora et labora.

Aquest llibre és un intent de contemplar la santa mentre ella fa la seva travessia pel segle XX, escriu Medwick. Ara cal afegir-hi els primers quinze anys del segle XXI. Es diu que cada època demana una relectura dels clàssics. Teresa de Jesús ho és quant a escriptora, però la seva personalitat humana va més enllà ja que, com diu l’escriptor Pablo d’Ors en la introducció del llibre, els sants grans no entren en categories sinó que les creen.

El relat de la vida i obra d’aquesta santa entre els grans sants (no en va va esdevenir doctora de l’Església l’any 1970), és un relat que es llegeix com una novel.la i en el qual, ben oportunament, s’hi intercalen els propis escrits d’una dona que, es veu ben clar, es va avançar als seus temps. En aquest relat biogràfic, els lectors més exigents trobaran la tan desacomplexada com ben elaborada narració de Cathleen Medwick de les picabaralles que hi va haver entre els carmelites calçats i els descalços de la reforma que de forma valenta i intel.ligent Teresa de Jesús va propiciar, les maledicències i falses acusacions que provocaven excomunions o plets amb la Inquisició, la fira de les vanitats dins i fora del claustre, els embolics de la vida cortesana i l’eclesiàstica, la competència, o no, dels confessors que li van tocar en sort, els interessos mundans que provoquen interferències en la vida dels convents, els personalismes d’alguns abats i abadesses, les dificultats per a la negociació en una societat marcada per l’arrogància, la intolerància i el caprici dels poderosos, etc.

Res que no puguem reconèixer i compartir mentalment i coralment amb el món actual. D’aquí ve que a mesura que avancem en els capítols que componen Teresa de Jesús, de Cathleen Medwick, ens amari una sensació de veïnatge, de familiaritat entre els tràfecs d’aquella societat i la nostra, i comprenguem, en consciència, la indomable lluita per l’honestedat i per la justícia per part d’éssers poc conformistes amb un statu quo com el que Teresa de Jesús va trobar en l’època i en el país on va néixer.

Té raó, l’estudiosa i periodista Cathleen Medwick quan escriu que, com altres personatges religiosos de gran nivell, Teresa de Jesús té una aura que surt a la superfície amb cada traducció de la seva obra. A la qual cosa cal afegir que la formidable personalitat humana, literària i espiritual de Teresa de Jesús, reverbera a cada biografia que s’escriu d’ella.

Un exemple reeixit és la biografia que sobre la santa n’ha fet la mateixa Cathleen Medwick, fins al punt que l’escriptor Frank McCourt, autor de Les cendres d’Àngela, afirma que fins i tot a Teresa de Jesús li hauria agradat llegir aquest llibre sobre ella. En el qual, si bé s’hi projecten totes les seves llums, no és una hagiografia, no hi manquen les seves ombres. La mateixa santa d’Àvila les veia ben clares, les seves ombres, quan parlava d’ella mateixa sense plànyer els seus defectes, o roïneses, com en deia ella. És per aquest motiu que la seva santedat (avui en diríem persona realitzada de forma integral) ens sembla tan humana en el seu esforç per donar un sentit transcendent al seu viatge existencial. Que en el seu cas es resumeix en la total dedicació a l’amor de la seva vida: Jesús, ja fos prenent el seu nom, ja fos reformant el Carmel i fundant monestirs, ja fos escrivint sobre els camins de la perfecció de l’ànima per arribar als seus braços.

(article publicat a: https://castellinterior.wordpress.com)

 

Biografies

Som fruit de la nostra biografia. Però també és cert que la biografia no ens determina simplement perquè l’estem escrivint cada dia i en un moment determinat li podem donar el tomb. D’aquí ve que sigui excusa de mal pagador l’afirmació: Sóc així i no hi puc fer res. No es pot fer res? I tant que es pot fer! Es pot fer tot el que es vulgui i es pugui fer, és clar, que és molt.

M’agrada llegir biografies. I en les biografies de gent rellevant, que ha fet una obra, ja sigui artística, científica, humanitària o de pensament, hi trobo sempre un tret comú: el treball. Són gent que ha treballat molt. També hi trobo una actitud compartida: la perseverança. I la llum d’un cert convenciment, una mena de fe no només en un, una mateixa, sinó en el que s’està fent. Aquesta força interna és incombustible malgrat les circumstàncies exteriors, que poden ser molt adverses. En el camp de l’art, recordem el cas paradigmàtic i tràgic de Vincent Van Gogh. O el de J.M.W. Turner (recomano de veure la pel.lícula biogràfica Mr. Turner, dirigida per Mike Leigh), que amb una pila d’anys d’un cert èxit a l’esquena, de sobte va haver de suportar les burles dels qui no van entendre una evolució que va donar lloc a les que avui són considerades les seves millors obres: unes pintures que resulten gairebé abstractes perquè perseguien el moviment i els canvis de la forma i de la llum. 

Per fer una obra, la que sigui, sens dubte s’ha d’estar inspirat. Però el treball és imprescindible. Immersa en les pàgines de dues biografies publicades recentment (de les quals també recomano la lectura!), constato en els biografiats aquesta manera de treballar sense desmai, i amb els vents no bufant precisament a favor. Potser aquest obrar a contracorrent, malgrat l’esforç i convicció íntima que demana, és el que acaba consolidant una personalitat potent, a vegades carismàtica i tot.

I és que la facilitat i el treballar justet no ha donat mai gaires fruits. Aquest impuls constituït per una mescla de talent, coratge i voluntat com a motor per a la cristal.lització d’una obra, el posa de manifest Cathleen Medwick, reconeguda columnista de grans revistes americanes, a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Medwick ha fet un treball biogràfic de la santa d’Àvila de gran nivell, ja que no es tracta d’una hagiografia sinó d’una molt completa biografia (erudita, ben documentada i escrita amb estil literari) d’una dona genial, però, com sabem, de personalitat molt complexa. El prologuista del llibre, el també escriptor Pablo d’Ors, diu de Teresa de Jesús que els éssers veritablement grans no s’assemblen a ningú i que amb la seva manera de fer inauguren una nova humanitat.

El mateix podria dir-se de Raimon Panikkar, del qual acaba de publicar-se la primera biografia després de la seva mort, el 2010: Panikkar. Una biografia (Fragmenta Editorial), escrita pel teòleg polonès arrelat a Verona, Itàlia, Maciej Bielawski. Il.luminar sense prejudicis, sense mitificar o desmitificar (sempre hi ha la temptació d’una cosa o l’altra) en una biografia la complexitat humana i intel.lectual del teòleg i filòsof Raimon Panikkar, és un repte que Bielawski ha assolit amb honestedat intel.lectual. En aquesta biografia s’ofereix un retrat que tot prenent en alta consideració l’obra d’un pensador de grans intuïcions metafísiques que tant es van avançar al temps, s’hi mostra la vivacitat, amb les lògiques llums i ombres, de l’home fora del comú que la va dur a terme: un treballador incansable que alhora que viatjava i donava classes a l’Índia i als Estats Units, va escriure els milers i milers de pàgines que conformen l’Opera Omnia, el volum i vàlua de la qual podem posar al costat de l’obra de Ramon Llull.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de gener de 2014. A la imatge, una de les famoses pintures de Turner, la del tren en marxa)

L'obra de Teresa d'Àvila en àrab

El proper 2015 es commemoraran els 500 anys del naixement de Teresa de Jesús. Al cel hi haurà festa, però a la terra també. Els sants tenen això: són éssers entre dos mons. A l’avançada, la santa ha rebut un regal important, elaborat de forma pacient durant 30 anys per l’hispanista libanès Antoine Khater: Santa Teresa de Àvila. Obres completes, publicat per les Edicions del Patrimoni del Carmel. Teresa d’Àvila es podrà llegir en àrab.

Vam saber la notícia a través de Tomás Alcoberro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Més enllà de les dades, el periodista relata que recorda el seu amic lliurat a la complexa tasca de traduir les obres teresianes en un racó de la cuina de casa seva els dies en què la ciutat era bombardejada. Era la seva afirmació creadora enmig d’un món en destrucció, escriu el cronista, sens dubte commogut per la demostració d’una voluntat i una fe de pedra picada alçada enmig del terror de la guerra i de les horribles matances de cristians perseguits.

Teresa d’Àvila és difícil de traduir. El seu llenguatge és col.loquial, però difícil. L’obra de la mística no es deixa llegir així com així. Tot i la seva voluntat per fer-la plàstica amb l’ajut de bones metàfores, expressió, aproximada!, de la seva experiència espiritual, ¿com traduir, per exemple, paraules fonamentals per entendre el seu discurs com embadaliment, èxtasi, rapte, místic? Conta Alcoberro que Antoine Khater, el sofert savi libanès, ha optat per fugir d’una traducció erudita i ha traduït Teresa de Jesús amb el mateix to natural, espontani, que ho hauria fet ella mateixa, i fent, com ella també feia, especial atenció als termes importants, i mirant d’acostar el text en el possible a la sensibilitat oriental.

No ha de resultar estrany, però, a un cristià libanès que té veïnatge amb l’islam, llegir Teresa d’Àvila en àrab. A Mujeres de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Trotta, 2001), hi ha un estudi, escrit per l’especialista Luce López-Baralt, que es titula Teresa de Jesús y el Islam. El símil de los siete castillos concéntricos del alma. La primera intuïció de la relació amb la mística de l’islam de la imatge simbòlica teresiana de les set ‘moradas’ concèntriques com a imatge de l’ànima (o castell interior, i per a la santa transparent com el diamant), la va tenir el professor Miguel Asín Palacios, en un treball publicat l’any 1946. Però ha estat Luce López-Baralt qui, finalment, i després d’una pila d’anys de recerca, ha demostrat, documentalment i amb els poetes sufís que els representen, els precedents islàmics de la idea dels set castells concèntrics.  

Va ser quan es trobava precisament a Beirut quan la professora López-Baralt, aleshores una jove investigadora, va trobar el primer indici en la lectura d’un text del savi Abu-l-Hasan al Nuri de Bagdad. López-Baralt va percebre amb claredat que es trobava davant d’un motiu simbòlic recurrent en el misticisme islàmic. La seva recerca la va dur a documentar aquesta imatge pròpia de la literatura sufí en figures tan reconegudes com Al-Hakim al-Tirmidi, Muhammad b. Musa al-Damiri i, els més coneguts a Occident, com Mulla Sadra i, sobretot, Jalalluddin Rumi. Aquests sufís, com escriu la professora López-Baralt, es van avançar a Teresa de Jesús set segles. Així, quan al-Tirmidi i Nuri alliçonaven els seus deixebles amb el mandala dels set castells de l’ànima a la riba del Tigris, naixía el símbol dels set castells concèntrics que Teresa de Jesús reescriuria amb aura i perfum musulmà. No en va la cultura musulmana va florir durant vuit segles a la península ibèrica. No és tan estrany, doncs, que aquesta imatge sigui fruit d’un mestissatge que, cal dir, a Espanya s’ha refusat durant segles. Ramon Llull, però, amb menys prejudicis, amb mentalitat més oberta i ecumènica, ja havia reivindicat el sufisme, la via mística de l’islam, quan va escriure, amb admiració per la mestria espiritual dels sufís, al seu llibre místic, Llibre d’amic e amat: ‘unes gents que han nom sufíes’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’octubre de 2014)

L'essencial és invisible als ulls

Carl Gustav Jung va obrir les portes a la comprensió de la psique profunda, o dimensió espiritual de l’existència, que segons les paraules de Antoine de Saint-Exúpery és l’essencial que és invisible als ulls (corporals). Jung va ser bandejat per la comunitat psicoanalítica del seu temps. Freud el va foragitar a rel d’haver publicat Symbols of transformation. Malgrat ser titllat del contrari, Jung era un científic de cap a peus, ja que no va escriure res que no hagués experimentat per ell mateix, de la mateixa manera que Teresa de Jesús, posem per cas, no va escriure res que no sapigués per experiència pròpia. És clar que el camp d’experimentació l’àmbit de l’espiritual, l’invisible als ulls, i, con sant Tomàs, els materialistas no poden donar res per bo si no ho toquen amb les seves mans, o ho veuen a través d’una lent de microscopi. Ara bé, l’amor no es pot comprovar si no és amb les obres, com la ràbia tampoc si no és dient un exabrupte o clavant una bufetada…

( a la imatge, presa al Museu d'Atenes el setembre del 2013, una màscara que expressa dolor)

Potències espirituals

En el nostre viatge a Madrid i Salamanca d’aquest estiu passat vam visitar, com sempre fem, moltes llibreries de vell. Hi ha immensos tresors en paper imprès que es troben en aquests establiments! En una llibreria de Salamanca vaig trobar un títol que em va cridar molt l’atenció: Capacidad de sufrimiento en los espíritus superiores, de Roberto Molina, premi nacional de literatura, un autor que jo ignorava completament. El llibre és de 1955. El vaig llegir amb interès perquè sempre he cregut que l’esperit es fa superior a base de mantenir l’ànim i la dignitat davant les dificultats. Les dificultats i el dolor, ja sigui físic o moral, ens posen a prova. L’autor parla de Sòcrates, Teresa de Jesús, Cervantes, Fray Luis de León i d’altres personatges que, com al mateix Molina, jo desconeixia.

Roberto Molina, amb un llenguatge molt de la seva època, això sí, parla de les potències espirituals de l’ànima, potències que avui dia, com la mateixa noció d’ànima, sonen a música antiga, desfasada a ulls d’un cert progressisme de posa i buit com la closca d’una nou. Jo continuo creient en l’ànima potser perquè me la sento ser i no puc deixar de creure en allò que sento viu dins meu. I crec en aquestes potències que tots hi tenim. És potestat de cadascú ennoblir-se. Per molt restrictives que siguin les circumstàncies exteriors, tenim aquesta llibertat, no hi excuses, em sembla, per a la baixesa.

Teresa de Jesús va morir a Alba de Tormes el dia 4 d'octubre de 1582.

A la imatge, el seu sepulcre amb el que queda de les seves despulles. En van fer una estripada gran. Ja sé que eren altres temps i que en aquell temps les relíquies dels sants eren molt apreciades. Al petit museu que hi ha al convent es pot veure el cor incorrupte, tot i que encongit, de la santa.

Celebro la meva patrona imaginant-la en la quietud de la seva cel.la escrivint amb bella caligrafia:

Estando una vez en oración, se me representó muy en breve... cómo se ven en Dios todas las cosas y como las tiene todas en Sí.    

La gran revolució

La perfecció és només una aspiració, un ideal, allò que en diem una utopia, és a dir, un no-lloc perquè encara no hi som, en aquest lloc. En tant que aspiració, doncs, la perfecció és un camí. Ho va escriure àmpliament Teresa de Jesús a Camino de perfección. Teresa, la mística que sempre va tocar de peus a terra, fa èmfasi en el conreu de les virtuts humanes. Aquest exercici va corregint l’ombra, tal com l’entenia Jung. Aquest mestre de la psicologia transpersonal ho va dir d’una altra manera: fer el camí de la individuació, i entengui’s bé el mot. Individuació per a Jung vol dir assolir una personalitat unificada, que casi totes les contradiccions començant per l’ànima i l’animus. Els grecs ho van dir igualment d’una manera senzilla: Coneix-te a tu mateix. Sens dubte, la gran revolució, la primera que s’ha d’emprendre.

(a la foto: posta de sol al camí de casa, 11 de setembre de 2011) 

Hadewijch d'Anvers

En el nostre viatge per Flandes, vam visitar diversos Begijnhof (beateris o monestirs), especialment el d’Anvers. En aquest recinte comú, on les beguines gaudien d’un estatge independent, es de suposar que va viure Hadewijch d’Anvers, que fa set segles va escriure la seva experiència mística en uns poemes d’extraordinària bellesa i unes cartes que són com els capítols d’un tractat d’experiència espiritual, com dos segles després escriuria Teresa de Jesús. Des de la seva redescoberta, l’any 1838, per part de dos investigadors de la poesia medieval, Mone i Snellaerte, els Poemes, Visions i Cartes de Hadewijch d’Anvers són a l’inici de la literatura en flamenc, ja que les beguines van escriure la seva obra en la seva llengua materna, la llengua del cor, podríem dir. En les seves investigacions, aquests dos estudiosos van fer atenció a dos manuscrits del segle XIV, és a dir, posteriors a l’escriptura dels originals escrits entre 1220-1240, que es trobaven a la Biblioteca reial de Brusel.les. En aquell moment no es va poder descobrir el nom de l’autora. Més tard, cap al 1857, es va poder llegir, mig ocult en els marges, B. Hadewigis de Antwerpia. Aquesta autoria va ser confirmada quan es va trobar un tercer manuscrit l’any 1867. Mentrestant, el beguinatge de seguida havia estat proscrit per l’ortodòxia i algunes beguines, com Margarida Porete, autora de L’espill de les ànimes senzilles, va ser cremada a París l’any 1310. Mentrestant, Hadewijch d’Anvers va ser citada pel beat Jan de Ruysbroeck en els seus escrits sense mencionar mai l’autora. 

(Beateri d'Anvers. Fotografia presa el 25 de juliol de 2011)   

Biografia

A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Darrere la negació d’escriure la seva biografia hi havia la certesa (qui, millor que ell per saber-ho) que una confessió psicològicament completa exigiria indiscreció sobre la família, per exemple. El retrat d’una persona sempre va lligat a altres persones, ja siguin properes o llunyanes, amigues o enemigues, i si es vol dir la veritat… És arriscat escriue una biografia de debò, una confessió a l'estil d'Agustí d'Hipona o de Teresa de Jesús, o un relat sense aquell punt de vanitat o de cosa postissa, i sense ànim de venjances, només amb l'esperit d'explicar les coses amb el màxim d’honestedat. Ja ho veieu: difícil, però no impossible.

L'honra de Teresa de Jesús

La monja que, sortint de les adherències del món profà, va prendre el nom de Teresa de Jesús (que és també el seu nom de ploma com a escriptora), en realitat es deia Teresa Sànchez Ahumada, i no Teresa de Cepeda i Ahumada.
El pare de Teresa es deia Alonso Sánchez de Cepeda, i era fill de Juan Sánchez, un toledà que va patir deshonra acusat de judeitzar. Condemnat per heretgia i apostasia de la fe catòlica l’any 1485, Juan Sánchez, en companyia forçosa dels seus fills, va haver de recòrrer en processó els carrers i esglésies de la ciutat de Toledo set divendres seguits, cobert amb el sambenito o sac beneït, l’hàbit penitencial de color groc que després era penjat a l’església amb el nom del reconciliat ben visible per a perpetu oprobi i memòria del pecat. Aquest fet impedia, a ell i als seus descendents, tenir una professió considerada honorable durant cinc generacions.
Després d’aquest episodi de vergonya (seva i als nostres ulls actuals!), Juan Sánchez va decidir posar terra pel mig i amb la família va anar a viure a Ávila, on va néixer Teresa, la seva venerable néta. A Ávila va dedicar-se al comerç i a recabar impostos reials i eclesiàstics. Així va consolidar la fortuna que a l’any 1500 li va permetre de comprar, a Ciudad Real, una executòria d’hidalguía, o el que és el mateix: un certificat de noblesa i neteja de sang, pràctica habitual, d’altra banda, com a mètode de supervivència social. Recordem que el 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus que no haguessin renegat de la seva fe.
Quan es va produir aquell episodi de la reconciliació toledana Alonso, el pare de Teresa de Jesús, tenia cinc anys. Pel seu propi caràcter, Alonso Sánchez de Cepeda va practicar un cristianisme exigent i feia ostentació d’hidalguía no treballant i exhibint riquesa, la qual cosa li va facilitar emparentar amb famílies de cristians vells. Alonso es va casar dues vegades. Teresa és filla de la segona esposa, Beatriz de Ahumada, cosina de la primera esposa, Catalina.
Quan l’any 1519, Alonso Sánchez i els seus germans van obtenir la confirmació del certificat d’hidalguía, a poc a poc van anar fent desaparèixer el cognom Sánchez substituint-lo pel matern Cepeda. Així, la generació dels fills d’Alonso, néts d’aquell Juan Sánchez jueu deshonrat, ja són coneguts entre els seus veïns amb els cognoms de Cepeda i Ahumada.
Però tot aquest itinerari no va sortir a la llum fins l’any 1946, quan es va descobrir el llinatge en el qual tenia les seves arrels paternes una de les santes que més van ser utilitzades pel nacionalcatolicisme. Teresa de Jesús procedia d’una família de jueus conversos acusats de judeitzar! Un tal Narciso Alonso Cortés va fer públics els lligalls que donaven fe del plet d’hidalguia dels Cepeda, conservats fins aleshores a la Cancillería de Valladolid, i avui misteriosament desapareguts.
El concepte d’honra ha variat molt en el temps. En l’època de Teresa de Jesús, tot i que en les dones anava també lligat a la salvaguarda de la puresa, honra significava puresa de sang, que no era altra sang que la dels “cristians vells”, i de la qual jueus i musulmans d’origen estaven exclosos.
Els treballs que Américo Castro va publicar a partir del descobriment de les arrels jueves de Teresa, l’alliberen, per a la modernitat, de les cotilles socials de la seva època i la situen en un altre pla. Com a monja i com a escriptora, Teresa mateixa ja ho havia donat a entendre signant amb el nom de Jesús, que la lliga a una noblesa o honra nova, sense deshonres ni plets.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 d'octubre de 2010)