El proper 2015 es commemoraran els 500 anys del naixement de Teresa de
Jesús. Al cel hi haurà festa, però a la terra també. Els sants tenen això: són
éssers entre dos mons. A l’avançada, la santa ha rebut un regal important,
elaborat de forma pacient durant 30 anys per l’hispanista libanès Antoine
Khater: Santa Teresa de Àvila. Obres
completes, publicat per les Edicions del Patrimoni del Carmel. Teresa
d’Àvila es podrà llegir en àrab.
Vam saber la notícia a través de Tomás Alcoberro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Més enllà de les
dades, el periodista relata que recorda el seu amic lliurat a la complexa tasca
de traduir les obres teresianes en un racó de la cuina de casa seva els dies en
què la ciutat era bombardejada. Era la
seva afirmació creadora enmig d’un món en destrucció, escriu el cronista,
sens dubte commogut per la demostració d’una voluntat i una fe de pedra picada
alçada enmig del terror de la guerra i de les horribles matances de cristians
perseguits.
Teresa d’Àvila és difícil de traduir. El seu llenguatge és col.loquial,
però difícil. L’obra de la mística no es deixa llegir així com així. Tot i la
seva voluntat per fer-la plàstica amb l’ajut de bones metàfores, expressió,
aproximada!, de la seva experiència espiritual, ¿com traduir, per exemple,
paraules fonamentals per entendre el seu discurs com embadaliment, èxtasi, rapte, místic? Conta Alcoberro que Antoine Khater, el sofert savi libanès,
ha optat per fugir d’una traducció erudita i ha traduït Teresa de Jesús amb el
mateix to natural, espontani, que ho hauria fet ella mateixa, i fent, com ella
també feia, especial atenció als termes importants, i mirant d’acostar el text
en el possible a la sensibilitat oriental.
No ha de resultar estrany, però, a un cristià libanès que té veïnatge amb
l’islam, llegir Teresa d’Àvila en àrab. A Mujeres
de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Trotta, 2001), hi
ha un estudi, escrit per l’especialista Luce López-Baralt, que es titula Teresa de Jesús y el Islam. El símil de los
siete castillos concéntricos del alma. La primera intuïció de la relació
amb la mística de l’islam de la imatge simbòlica teresiana de les set ‘moradas’
concèntriques com a imatge de l’ànima (o castell interior, i per a la santa
transparent com el diamant), la va tenir el professor Miguel Asín Palacios, en
un treball publicat l’any 1946. Però ha estat Luce López-Baralt qui, finalment,
i després d’una pila d’anys de recerca, ha demostrat, documentalment i amb els
poetes sufís que els representen, els precedents islàmics de la idea dels set
castells concèntrics.
Va ser quan es trobava precisament a Beirut quan la professora López-Baralt,
aleshores una jove investigadora, va trobar el primer indici en la lectura d’un
text del savi Abu-l-Hasan al Nuri de Bagdad. López-Baralt va percebre amb
claredat que es trobava davant d’un motiu simbòlic recurrent en el misticisme
islàmic. La seva recerca la va dur a documentar aquesta imatge pròpia de la
literatura sufí en figures tan reconegudes com Al-Hakim al-Tirmidi, Muhammad b.
Musa al-Damiri i, els més coneguts a Occident, com Mulla Sadra i, sobretot,
Jalalluddin Rumi. Aquests sufís, com escriu la professora López-Baralt, es van
avançar a Teresa de Jesús set segles. Així, quan al-Tirmidi i Nuri alliçonaven
els seus deixebles amb el mandala dels set castells de l’ànima a la riba del
Tigris, naixía el símbol dels set castells concèntrics que Teresa de Jesús
reescriuria amb aura i perfum musulmà. No en va la cultura musulmana va florir
durant vuit segles a la península ibèrica. No és tan estrany, doncs, que
aquesta imatge sigui fruit d’un mestissatge que, cal dir, a Espanya s’ha
refusat durant segles. Ramon Llull, però, amb menys prejudicis, amb mentalitat
més oberta i ecumènica, ja havia reivindicat el sufisme, la via mística de
l’islam, quan va escriure, amb admiració per la mestria espiritual dels sufís,
al seu llibre místic, Llibre d’amic e
amat: ‘unes gents que han nom sufíes’.
(article publicat al Diari
de Vilanova, 17 d’octubre de 2014)
