Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)       

L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

Rosa Altés i l'esmalt

Les arts evolucionen, també les arts aplicades. Prenem com a model la ceràmica. Dels antics atuells d’ús domèstic es va evolucionar cap a una ceràmica ornamental fins a arribar a l’actualitat d’una ceràmica molt atrevida conceptualment i que té molt d’escultòrica. Prenem ara com a exemple els vitralls. De les altes finestres de les catedrals, amb dissenys ben originals els vitralls van entrar a les sales i menjadors de tantes cases modernistes i art déco. En els últims temps, artistes plàstics realitzen les seves obres amb aquesta antiga tècnica on la transparència i el color són essencials. Prenem com a model el tapís: la seva evolució en el segle XX ha estat copernicana, i així ens trobem amb peces que han revolucionat l’estètica del tapís de manera fabulosa.

Ara prenem com a model l’esmalt. ¿Qui no recorda l’escena de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, en la qual el príncep Tamino s’enamora de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, quan se li mostra el retrat de la jove princesa? El medalló conté un retrat fet amb un esmalt potser de factura tan gràcil i delicada com les miniatures que realitzava amb la seva innovadora tècnica de pintura sobre vori, l’artista Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1758). 

L’esmalt al foc, una tècnica aplicada a la joieria i a l’orfebreria, enfonsa les seves arrels en les terres de Mesopotàmia, 3.000 anys aC. Tal com el coneixem, l’esmalt és una continuació dels treballs realitzats en vidre que aquestes cultures orientals van aplicar als metalls per donar llum i colors tornassolats a les seves joies. Al llarg dels temps, el conreu de l’esmalt ha estat present en cultures com la celta, la micènica, Bizanci, la mossàrab. Pel que fa a Catalunya, comptem amb orfebres-artistes de l’esmalt tan prestigiosos com Lluís Masriera (1872-1958), creador d’esplèndides joies modernistes realitzades amb la tècnica del plique-à-jour.

En el segle XX, noves generacions d’esmaltadors sorgits de les aules de Llotja i de l’Escola Massana, han donat una gran personalitat al conreu d’aquesta tècnica, que avui en dia encara és utilitzada per nombrosos joiers... i artistes! Una d’aquestes creadores d’esmalt artístic sorgida de l’Escola Massana és Rosa Altés, que durant molts anys es va dedicar a la docència a la nostra Escola Municipal d’Art i Disseny. Ara, a la galeria Ismes i fins a finals de mes, Rosa Altés presenta una sèrie de 40 peces d’esmalt realitzades durant els dos últims anys.

Dèiem que les arts evolucionen i el gust per l’experimentació no cessa en les ments inquietes. Amb la seva indiscutible destresa artesanal, la també pintora Rosa Altés acaba de fer un pas endavant en les seves creacions ja frontereres entre l’orfebreria i la peça artística, i ens mostra unes imatges policromes que dialoguen en diversos fronts. Assenyalem-los. Per un costat, aquestes peces prenen com a referència les Menines de Velázquez, que han estat motiu d’inspiració de cicles pictòrics en artistes com Picasso i Dalí. Per l’altre costat, el diàleg que Rosa Altés estableix amb artistes que han transformat la història de l’art no acaba aquí: els esmalts sobre coure de Rosa Altés han sortit de la superfície plana i s’han posat dempeus en unes menines que prenen volum, és a dir, esdevenen petites escultures, i a través dels ornaments dels seus vestits enceten una fèrtil conversa cromàtica inspirada en motius pictòrics del mateix Velázquez, així com de pintors del segle XX com Picasso, Miró, Mondrian, Wifredo Lam, Cardona Torrandell.

Sense perdre peu en l’ofici, Rosa Altés ha trobat un llenguatge plàstic que sense trencar amb la tradició ornamental en descús les costures i en fa un vestit nou. Així desplega no només les possibilitats tècniques de l’esmalt sinó també el concepte de l’esmalt i el situa en terrenys més experimentals de la creació artística.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2015)

E.-C. Ricart i Manolo Hugué

A la vila de Caldes de Montbui, on es respira un aire fantàstic i hi brollen unes aigües termals amb unes propietats terapèutiques que deixen com nou, es pot visitar el museu Thermalia, on s’explica aquest privilegi de la natura que ha estat aprofitat des de l’època romana, o potser abans i tot.

En el mateix edifici del museu Thermalia –un antic balneari- val la pena visitar el llegat de l’escultor Manolo Hugué, que des del 1928 va viure a Caldes de Montbui, d’on era originària la seva àvia materna. Hi va anar per prescripció facultativa amb la seva dona Tototte (al museu hi ha uns retrats esplèndids de Tototte). Manolo Hugué va arrelar a Caldes de Montbui i va viure en una masia, que a partir d’aquell moment va ser coneguda com a mas Manolo. Amb aquest nom és anomenat col.loquialment Manolo Hugué, en realitat Manuel Martínez Hugué, nascut a Barcelona el 1872 i mort a Caldes de Montbui el 1945.

Amic de Picasso des dels anys joves, aquest respectava molt Manolo. L’estil artístic de Manolo participa dels aires noucentistes, del Cubisme i d’alguna manera també de l’Art Déco (sobretot pel que fa al disseny de joies), tot i que Manolo es va saltar qualsevol isme que li suposés un constrenyiment (com també va fer Picasso, del qual en les seves Memòries va escriure Ricart: Mai ningú no sabia de què es despenjaria l’inquietant Picasso). Les escultures de Manolo, inconfusibles, presenten un rar equilibri de forces, entre compactes i deseixides, que es contrapesen.   

Prova de l’amistat i afecte entre Picasso i Manolo són les obres que Picasso va donar a l’escultor, a la seva dona Tototte i també a Rosa, la filla adoptiva de la parella. Es conserven al museu Thermalia, situat a la plaça del Lleó, on hi ha la font l’aigua de la qual surt a 76º C de temperatura, i que tan va aliviar la salut de Manolo. L’època de Caldes de Montbui va ser molt fructífera. Els amics el  visitaven al seu mas, poc es movia del seu entorn. Amb tot, a vegades viatjava fins a Sant Hilari Sacalm i també fins a Vilanova i la Geltrú.

Manolo, escultor prodigiós i d’estil personalíssim, també pintava de manera molt notable. Entre la col.lecció de petites escultures del llegat de Manolo Hugué que hi ha a Caldes de Montbui, hi ha l’escultura d’Enric-Cristòfol Ricart, en la qual destaquen els trets més sobresortints de la seva fisonomia i capteniment.

Entre les teles exposades, hi ha una pintura que reprodueix aquest capteniment de Ricart, i cal suposar que és tracta d’un apunt del nostre gravador i pintor mentre posava per a l’escultor Manolo. Aquestes dues obres, l’escultura i la pintura, estan datades l’any 1941, i devien ser fetes per Manolo en una de les seves visites a Vilanova i la Geltrú.

Sabem que després de la guerra civil Enric-Cristòfol Ricart, com Manolo, poc es movia gaire del seu entorn i treballava com un monjo medieval al seu obrador. L’any 1941 Ricart va il.lustrar el llibre de Rafael Benet, L’escultor Manolo Hugué. Devia ser, doncs, en aquest moment que Ricart va rebre a Vilanova la visita de Manolo Hugué i va posar per a ell. El resultat és una magnífica escultura de petit tamany i l’apunt pictòric que sens dubte li va servir d’inspiració. Aquesta pintura la desconeixia, ha estat una feliç descoberta.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’agost de 2014. Imatges preses durant la visita al llegat Manolo Hugué que es pot veure al museu Thermalia, de Caldes de Montbui).

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)

  

     

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.