Zenòbia Camprubí

L’escriptora, traductora i professora universitària Zenòbia Camprubí, filla d’una rica família catalano-puertorriquenya vinculada als Estats Units per part de l’avi Aymar, des de l’any 1916 va ser la dona de Juan Ramón Jiménez. Es van conèixer en un acte cultural a la Residència d’Estudiantes l’any 1913. Secretària, col·laboradora i curadora de l’obra del futur Premi Nobel, així l’hauria conegut la història en el seu vessant misogin si no fos que va destacar, i molt, per la traducció d’una obra monumental: Zenòbia Camprubí i Aymar, nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887 i morta a San Juan de Puerto Rico l’any 1956, dominava la llengua anglesa (es va educar a la Universitat de Columbia) va traduir a la llengua espanyola l’obra de Rabindranath Tagore. Tot i que no només, ja que també va traduir William Shakespeare, Edgar Allan Poe i altres clàssics anglesos. Zenòbia Camprubí sempre va treballar. Cal tenir present que era un membre destacat, en va ser secretària, del Lyceum Club Femení, que reivindicava la presència de la dona en tots els àmbits de la societat. Zenòbia Camprubí està considerada una de les pioneres del feminisme a la Península, si bé de la lectura dels seus diaris en més d’un moment es dedueix que no va tenir el temps que hauria volgut per a dedicar-se a la pròpia obra: el gran poeta Juan Ramon Jiménez era un home inestable, emocionalment dependent i molt exigent. Davant la incapacitat del marit, l’esposa va assumir el sosteniment de l’economia familiar.

     Diu la crítica especialitzada que només algú amb ànima de poeta podia traduir Tagore amb l’excel·lència amb què ho va fer Zenòbia Camprubí. Va començar per traduir La luna nueva. Ho va fer de manera impersonal, signant només amb les inicials. Sembla que només volia que els altres participessin del seu entusiasme per l’esperit líric –i místic, perquè no dir-ho- de Tagore. L’èxit de la traducció va ser fenomenal, més gran del que esperava. En aquest moment Zenòbia Camprubí va decidir traduir a poc a poc, sense precipitació, totes les obres de Rabindranath Tagore. «Traduir només és obra vulgar; traduir amb tanta devoció que l’obra traduïda, lluny de disminuir, rebi una emoció nova és crear bellesa», va escriure Margarita Nelken, que li va fer una entrevista.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 d'abril de 2026)

Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)