![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIQcUZbYH2rewUZPED-6aNCvj-WT42SR4022z-zkGedYqvvt8GsF4SG1p2wUUrjMhovkQsAVMoPkEbyTGjPvIbpzlUr3Ps2G1ln-MDpjy8CqSAN6ktc4iaGRnJzIzxO-3ZUtoGwYi6P8w/s200/CIMG0252.JPG)
Els éssers humans i Déu, o l’Infinit, s’atrauen mutuament. D’on ve, sinó, aquest anhel irresistible d’obrir les mans, d’enlairar els braços, de respirar a fons i percebre l’esperit que ens habita, espurna de la Seva Naturalesa? L’Amor no es deté i atrau i abraça, i en l’abraçada Déu, o l’Infinit, es fa u en nosaltres quan nosaltres ens fem u en Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada