José Saramago

M’assabento de la mort del premi Nobel portugués, José Saramago. En homenatge a un escriptor sempre en tensió entre la física i la metafísica de la nostra naturalesa humana que va donar com a fruit una literatura brillant, reprodueixo l’article dedicat al seu llibre Caín, publicat al Diari de Vilanova el passat 20 de novembre de 2009:

Caín, de José Saramago, és un llibre valent, extraordinàriament ben escrit, imaginatiu. Una perla literària difícil de digerir, però, per a aquells que, sabent-ho o no, han delegat la seva opinió, ja sigui en el marc d’una confessió religiosa o, per què no dir-ho?, en el marc d’aquestes altres esglésies paral.leles en què es converteixen de vegades els partits polítics, tan repatanis com l’Església, a la qual imiten en el seu dogmatisme i intolerància al pensament lliure i a la creativitat sense consignes.
No agradarà a segons qui, Caín (Edicions 62), de José Saramago, com no van agradar als aiatol.làs de torn aquells Versos satànics de Salman Rushdie, que hi posava potes enlaire alguns versos de l’Alcorà. De la mateixa manera que Saramago posa ara potes enlaire, amb humor i un punt d’irreverència, alguns capítols del Vell Testament.
El mite de Caín és un fet fundacional de la raça humana, segons la Bíblia. I comença malament. Dos joves, caín i abel (sic: Saramago s’atorga la llicència literària de no escriure cap nom propi amb majúscula), fills de la parella desterrada del paradís, ofereixen al seu déu els fruits del seu treball. Caín és pagès, Abel, ramader. Els fruits de Caín, treballats amb la suor del seu front, deixen indiferent el Senyor, que en canvi mira amb bons ulls l’ofrena del xai que s’ha criat entre el ramat. Caín no entén aquesta preferència, ja que cadascú ofereix al Senyor el millor de la seva collita o del seu ramat. Caín no entén el tracte injust del Senyor envers les seves criatures, com és difícil entendre a qualsevol que el seu pare o la seva mare faci diferències entre els fills. Sembla que aquest amor és un amor arbitrari, i això enfurisma Caín, un xicot de caràcter.
Aquest relat el sabem, o el sabíem, de memòria. Caín mata Abel, i aquí comencen totes les lluites fratricides de la història. De fet, però, i segons la Bíblia mateixa, tots som fills de Caín, que comet delicte perquè se sent maltractat pel Pare etern… És clar que tot això no ens ho hem de prendre al peu de la lletra: el relat és metafòric.
Però no ha estat així fins fa quatre dies. Fins fa quatre dies els relats de la Bíblia eren inqüestionables. A l’estil Saramago, provo de desfer el mite d’Eva. Eva volia conèixer la realitat que l’envoltava i així va ser temptada pel diable (podríem dir temptada per la seva necessitat de saber) i en conseqüència va menjar la poma de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal. No sembla que això sigui una cosa tan horrorosa, oi? No obstant, després de la transgressió de l’ordre de no menjar de l’arbre del Coneixement, que situaria la parella fundacional a un nivell de saber superior, Adam i Eva van ser expulsats del Paradís.
Amb Caín, un relat literari i, per tant, un relat de ficció, el premi Nobel portugués José Saramago posa en qüestió diversos passatges de la Bíblia viscuts per Caín, condemnat pel Senyor a errar pel món tota la vida. Només la idea d’un Déu personal pot donar una història com aquesta, qüestió que ens podria portar més enllà, ja que els déus personals són desconeguts en altres concepcions religioses. En la nostra cultura la idea d’un Déu personal és cabdal, i aquest fet dóna lloc a una història com Caín, que es passa la vida intentant en va dialogar amb el Senyor: La història dels homes és la història dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén, ni nosaltres l’entenem a ell, escriu Saramago. No agradarà no, a segons qui, la història d’aquest diàleg impossible, que reivindica la llibertat, però també la responsabilitat de pensar. I això no va en detriment de la fe, ans al contrari, com va demostrar el mateix Jesús. Amb un sol manament, el de l’amor fratern, va posar cap per avall alguns dels capítols més sagnants de l’Antic Testament.