Jo no sé si la memòria és enganyosa o no, però hi ha records que retornen amb una coloració tan precisa com fascinant. En un concert de l’Orquestra de Cambra del Garraf, “la nostra”, ahir vam poder escoltar Les Quatre Estacions de Vivaldi. Les he escoltades tantes vegades, aquestes estacions musicals, que les sé de memòria. Ara bé, l’audició d’ahir em va resultar inèdita, com si escoltés les estacions de Vivaldi per primera vegada, o per segona vegada com si fossin inèdites, per ser més exactes. L’audició d’ahir, a llum tancada al Teatre Principal, em va evocar l’audició a plena llum del viatge de retorn de la ciutat occitana d’Albi, on hi havia anat a exposar una selecció dels meus ex-libris. En aquell temps de primavera –el pas del temps canvia tantes coses!-, l’audició va ser en cassette, a ulls d’ara una andròmina passada de moda. Però aquell viatge en cotxe duia a la falda una primavera més gran que la de l’atmosfera càlida que respiràvem: una relació amorosa en estadi inaugural, plena d’una llum aurífica, descoberta de poc…(extret de La Capsa Verda)
