La llum de Grècia

 

La llum de Grècia, sovint una metàfora de la cultura antiga de la qual és mare, és una llum real. Qui hagi viatjat a Grècia n’haurà gaudit la meravella fins i tot en el cas que algun dia, o més d’un, plogui, com ens va passar a nosaltres la primavera de l’any 2001. Plovia a bots i a barrals quan ens vam situar, sota un paraigües, en el lloc, a l’illa d’Ítaca, on es diu que havia estat el palau d’Odisseu.

Amb el títol La llum de Grècia (Bon Pla Edicions), ha titulat Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) el seu recull d’una trentena llarga d’articles i una desena d’entrevistes publicats en els darrers trenta anys en diaris catalans, però també grecs, ja que aquest llicenciat en filologia clàssica durant els anys 2007 al 2012 va ser el director de l’Institut Cervantes d’Atenes. Traductor del poeta Kavafis, ha dedicat molta vida assagista i acadèmica a estudiar les correspondències culturals que hi ha entre Grècia i Catalunya en l’estela de Carles Riba i Maria Àngels Anglada.

La història i la cultura grega ens emparenta des de fa més de dos mil anys, com explica Eusebi Ayensa en els seus escrits que sempre tenen voluntat divulgativa fins i tot quan recorda que, amb els almogàvers, un dia vam posar l’estendard català al Partenó.

Un capítol interessant, i força desconegut en les relacions culturals entre Grècia i Catalunya, és la presència de la ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d’Empordà 1976) a Grècia. Va actuar-hi amb èxit entre el maig de 1926 i el gener de 1927. «En aquest país i tal com havia fet anteriorment a Itàlia i Egipte, interpretà els seus cants plàstics, unes danses en les quals posava en escena les peripècies de deesses i heroïnes de l’antiguitat pagana», escriu Ayensa.

Les fotografies que es conserven de les figures de dansa d’Àurea de Sarrà recorden Isadora Duncan. Dones empoderades en un moment en què les primeres tesis feministes sortien a la llum. Al temple de Posidó, a Súnion, Àurea de Sarrà va encarnar la maga Circe. A Eleusis va interpretar Demèter. «La fotògrafa de moda del moment, Eli Suiultzoglu-Seraidari, mes coneguda com a Nelly, la immortalitzà en una sèrie d’esplèndides fotografies preses al teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, abillada com una bacant del segle XX». La llum de Grècia, com atrau!

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2024)

Sopars a la fresca

L’estiu és època de sopars a la fresca, ja sigui en un establiment públic o ja sigui en un domicili particular. Pot començar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet i pernil del bo, tallat al moment, si pot ser. O amb un bol de sopa freda. O amb una amanida amb molts ingredients i de tots colors, com en un mosaic. Els comentaris sobre política encara no han aparegut en la conversa dels comensals, però no falta gaire perquè tot està que crema.

El segon plat pot venir en forma de peix al forn, de o carn freda rostida, tot amb un acompanyament de patates i ceba a punt de caramel. Amb els efectes del vi, ja sigui blanc o ja sigui negre, el tema polític ja és sobre la taula i encén les galtes dels més apassionats. No n’hi ha per menys. El 27S tenim una cita a les urnes, i el més calent és a l’aigüera, diuen els que voldrien la llista única, o unitària, o el nom que li vulgueu donar a aquesta pinya que no s’acaba de veure fer. D’altres diuen que on vas a parar, ara, si el que convé és que es diferenciïn bé les sigles i se sàpiga qui és qui (com si no ho sabéssim).

Els ventalls han començat a fer la seva aparició, virolats com els vestits lleugers de les dones, tot i que n’ha que van de color de neu. Dreta i esquerra són termes obsolets, diu un. Un altre diu: estan diluïts en un magma ideològic en el qual no se sap qui és més conservador i qui és més alternatiu, que és el que ara està de moda. Ara el que interessa és tirar endavant el tema nacional, l’estat independent, o com vulguem anomenar això que volem tants, diu un tercer. La qüestió és que puguem administrar els nostres diners amb salut i seny, diu un quart.

Els amfitrions, sol.lícits, moderen el trànsit de plats de la terrassa a la cuina, treuen les molles de pa que fan tan lleig a l’hora de posar a taula els plats de postres. Fruita o gelat? Doncs mira, les dues coses, i encara hi afegirem uns bombons de xocolata que us llepareu els dits. Això va amb el cafè, diu un perapunyetes. El tema de Grècia ja ha sortit. Pobra gent, arruïnats completament i amb un deute que no podran pagar mai, i els que tenen els calerons uns barruts, o els tenen fora o no paguen impostos, diu un. A mi m’agrada aquest noi, el Tsipras, amb aquesta veu tan fonda i la mirada tan clara, diu una. No és un impostor, com d’altres, diu una altra, i s’acara als funcionaris europeus per salvar la dignitat del poble grec.

Però no parlàvem del 27S? El Mas és un lider natural. Com ho saps? Doncs perquè té tants amics com enemics. El mirall de Mas fa por. I perquè fa por, o, millor dit, perquè fa angúnia, diu un altre. Doncs perquè quan tens l’ànima una mica emmascarada no et pots mirar en un mirall tan transparent. Ah… Amb els cafès es parla de les qualitats i defectes dels líders del procés que, està clar, no ens enganyem, ha de ser cap a la independència. No ens ajudaran, diu un. Qui no ens ajudarà, diu un altre. Europa, el món. Sempre ens han deixat penjats, ja pots tenir raó, ja, que tothom mira pels seus interessos, i nosaltres vinga ser solidaris amb tothom, ara amb els jueus, ara amb els palestins, ara amb la pobra gent que emigra dels seus països en guerra… Però no parlàvem del 27S? Tu què votaràs? Home, el vot és secret, però vaja, tots sabeu el que penso, diu una de vestit blanc. Sí que ho saben, els altres comensals. I tot ve de quan ella encara era al ventre de la mare. Quan la dona va anar a fer els papers perquè la filla pogués néixer a l’hospital, el de la taquilla li va disparar: ¡Hábleme en cristiano! A causa de la vexació, del maltracte a la mare, ella va decidir venir al món l’endemà mateix. Va sortir del ventre de sa mare amb l’impuls de posar les coses a lloc. Era el dia 13 de març de 1951 i al carrer hi havia la famosa vaga de tramvies. Això ho ha explicat altres vegades, en altres sopars a la fresca. Per això tothom sap què votarà el 27S.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de juliol de 2015. A la foto, una taula preparada per un petit sopar a la fresca al jardí de casa)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

A l'Acròpolis

Abans de viatjar a Santorini (l'illa de Thera) vam ser uns dies a Atenes. En aquesta fotografia feta a l'Acròpolis, concretament davant l'Erecteion, amb les sis Cariàtides sostenint el doser de pedra d'aquest temple, hauria volgut posar sense les ulleres fosques. Però l'aire i el sol de llum potent d'aquest dia (17 de setembre), que permetia veure amb tanta nitidesa la ciutat d'Atenes fins al mar, m'ho va impedir. En el meu primer viatge a Grècia, la primavera del 2001, va ploure bastant. La Grècia que jo esperava trobar aleshores té aquesta llum brillantíssima que ara m'ha estat donat de veure. L'Erecteion estava consagrat a Atenea i Posidó, els déus guardians de la ciutat. Les estàtues originals de les Cariàtides les vam poder contemplar d'a prop al Museu de l'Acròpolis, una construcció moderna que dóna dignitat a les peces, impressionants, que alberga.
(fotografia feta per Oriol Pi de Cabanyes) 

Contemplació de les petites coses

L’any 2001, a la primavera, quan vaig complir 50 anys, vam viatjar a Grècia. Regal molt desitjat, significava l’acompliment d’un vell anhel de joventut, quan estudiava Belles Arts.
En una botiga dels carrerons antics d’Atenes vaig comprar unes sabates confeccionades artesanalment. Des d’aleshores, les sabates, amb tanta vocació pelegrina com els meus peus, han caminat molt i amb determinació. L’estiu de 2008, quan vam ser a Londres, tot passejant per Hyde Park se’m va ocórrer de fotografiar-les. I encara les duc, a penes desgastades, quan escric aquest apunt sobre la contemplació de les petites coses.
(extret de La Capsa verda)