Fades i bruixes

Haberlas, haylas, diu l’expressió popular, referint-se a les bruixes. I per la mateixa regla de tres, o llei de correspondències, haberlas, haylas, fades. Creure-hi o no creure-hi pertany a una esfera de la comprensió que s’escapa d’això que anomenem raó per entrar en l’esfera de la intel.lecció metafísica. La de fada o la de bruixa no són realitats materials (fades o bruixes que van pel carrer), sinó qualitats de l’esperit en les persones, i que es manifesten en la llum o en l’ombra de les seves ànimes.
El mateix podríem dir de les figures dels àngels i dimonis, amb les quals podríem emparentar fades i bruixes. En els contes tradicionals apareixen unes i altres, cadascuna d’elles fent el seu rol en el destí dels protagonistes, generalment infants en el seu camí vers l’adultesa passant per grans proves, o amenaçats per tota mena de monstres (imatge, ja sigui física o espiritual, de les dificultats que anem trobant pel món) abans d’assolir el seu destí. Que no és altra cosa que l’acompliment de la missió que cadascú té en aquesta vida, o, si voleu, l’assoliment del sentit personal de la vida posat en comú en el conjunt del món.
El materialisme i el positivisme històrics han trinxat i estrafet el veritable significat dels contes de fades que, com no podia ser d’una altra manera, també inclouen les bruixes (ja que tota realitat té la seva contrària o complementària). Els contes de fades que s’expliquen als infants en realitat són històries dipositàries, si bé de manera fragmentada (i d’aquí ve la confusió i la incomprensió) de la saviesa universal.
La figura de la Blancaneus, interpretada erròniament pel materialisme històric com una fleuma, en realitat és una versió de la figura de Psiqué (l’ànima humana) que, tot mossegant la poma (imatge del fruit del Bé i del Mal bíblics), cau en un son de mort en el qual manté el mossec dins la boca fins que és despertada per la divina figura d’Eros, és a dir, l’Amor, i aleshores cau el fruit de la seva boca, cau la mort de la seva boca i desperta a la veritable realitat de l’existència. O, si voleu ressuscita a la vida de l’esperit ofegada dins la matèria i les seves servituds.
A mi m’agrada pensar, i se non è vero è ben trovato, que (com en els contes que m’explicava la mare) en el dia del meu naixement van comparèixer les tres fades (la paraula fada ve de fat, destí) o les tres Parques, o les tres Gràcies (totes són figures del destí) i, agafant-me en braços, van atorgar-me els tres dons immortals: bellesa, veritat i bé, com deia Plató. Mes, ai!, amb els tres dons va venir també la seva contrapartida mortal en lletgesa, mentida i mal (les bruixes, amagades rere les cortines, ho duen al seu cabàs).
Però en els contes s’explica el camí per transformar la consciència humana en consciència divina, com ja era al principi. No sense els seus treballs, que la mística fa passar per tres vies: la purgativa (preparació), la il.luminativa (doctrinal) i la unitiva (realització). El camí de la vida no és fàcil, ens diuen els contes de fades tradicionals, i s’han de véncer gradualment les dificultats, enfrontar-se amb coratge als perills de la foresta per arribar al clar del bosc.
Així, la vida n’explica molts, de contes iniciàtics, un per a cada persona en el seu camí, on trobarà fades (bones persones) que li donaran un cop de mà, i bruixes (que li posaran un fre o la faran caure). Igualment trobarà aquestes figures al seu interior, on lluiten les dues forces, l’angèlica i la diabòlica. Fades i bruixes, doncs, fora i dins de nosaltres, fan el seu paper. Cal estar atents i llegir els seus ensenyaments en l’experiència humana perquè al final el Sant Jordi que som (Matador del Drac en els contes orientals), preservi, sana i estàlvia, la donzella (l’ànima).
(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juny de 2010)