Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

El jardí simbòlic

 

     Hi ha llibres la lectura dels quals deixen petja fonda. L’any 1998 vaig llegir El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut: un personatge lletrat que sembla que el va redactar al segle XI i que es va inspirar en una obra anterior que duia per títol El jardí (o prat) espiritual.

     Hi he tornat sovint, a aquest text que transparenta no només la bellesa de la cultura bizantina que tant va inspirar la iconografia del nostre romànic sinó, sobretot, l’espiritualitat d’aquesta època que atorga tanta rellevància al simbolisme en la literatura. Amb imaginació creativa, l’autor descriu les virtuts de l’ànima cristiana a través de les plantes del jardí de l’esperit. Una joia.

     En el passeig per aquest jardí ideal, el contemplador troba en cada planta un motiu per a la seva edificació espiritual en un camí de progrés en el cultiu de les facultats del seu esperit «conduït per a gaudir de la veritable alegria de l’ànima».

    A l’inici del llibre es parla del jardiner que es disposa al cultiu del jardí tenint present el lloc on ubicar-lo, la qualitat de les plantes, generalment amb propietats medicinals, la seva disposició en l’espai, i, molt important, les condicions ambientals: «Les fonts de riquesa són un sòl fèrtil, bona aigua per a regar-lo, el calor que ve del sol, el buf moderat dels vents i un jardiner amant del seu treball». L’acció combinada d’aquests elements fan del jardí una imatge del paradís.

     A continuació es troba la descripció de les dotze plantes que l’autor pren com a mitjà d’expressió del seu simbolisme. Cada planta representa una virtut espiritual a cultivar. A mode d’exemple, la planta de l’estorac, que l’autor bizantí anònim associa a l’oració per com «la planta jove de l’estorac és imatge de l’oració. Aquesta planta s’eleva enmig de les altres, la seva naturalesa essencial resplendeix sobre les altres plantes. Així la virtut de l’oració ha d’elevar-se enmig de les altres accions de manera que totes estiguin unides a l’oració. Perquè l’Escriptura diu: “Qualsevol cosa que feu, feu-ho en nom del Senyor Jesús”».

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer 2026)

La traductora de Tagore

 

     Qui era la traductora que abans de la Guerra Civil va traduir obres de Rabindranath Tagore? Maria de Quadras i Feliu (Barcelona, 1903-1982). Abans de la guerra: una època d’expansió cívica i cultural a Catalunya que es veuria dramàticament escapçada l’any 1939, Maria de Quadras, que va aprendre francès, anglès i alemany de manera autodidacta, de l’anglès va traduir dues obres de Tagore, el poeta hindú nascut a Calcuta que va obtenir el premi Nobel de Literatura l’any 1913 per l’obra Gitanjali, que amb tant d’entusiasme vam llegir molta gent de meva generació. Va ser Tagore mateix qui es va traduir a l’anglès (recordem que en aquell temps Calcuta encara era un raj britànic), i de l’anglès el van traduir Maria de Quadras al català, i de l’anglès el va traduir al castellà Zenobia Camprubí, la cultíssima dona de Juan Ramón Jiménez.

     A partir de l’any 1956 i fins a l’any 1975, Maria de Quadras va traduir cinc obres més de Rabindranath Tagore que els lectors recordaran publicats a la col·lecció Selecta. El primer títol traduït (1956) en aquesta nova etapa va ser El jardiner. D’aquest text de gran lirisme, misticisme i simbolisme religiós, en va preparar una adaptació musical per a Joan Altisent amb el títol On va tan de pressa ton cistell? Aquesta feina reeixida i celebrada va comportar que Maria de Quadras esdevingués la traductora al català autoritzada pel mateix Rabindranath Tagore.

     En els vibrants anys setanta Maria de Quadras va traduir tres obres de Khalil Gibran, el poeta libanès que també va ser molt llegit i citat en aquells anys en què Maria de Quadras també va signar la traducció de novel·les de Pearl S. Buck, una escriptora estatunidenca injustament oblidada tot i haver obtingut el premi Nobel de Literatura l’any 1938. A través dels seus llibres vam saber més de la realitat de la cultura xinesa que la que s’oferia a les enciclopèdies.

     Maria de Quadras, que també va traduir Aldous Huxley i Joseph Kessel, era una gran afeccionada a l’excursionisme de muntanya. En aquest camp específic va traduir, en aquest cas al castellà, obres d’aquesta temàtica publicades per l’editorial Joventut. Dona de lletres, també va escriure poesia. L’any 1975, a l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana, els seus compiladors en van donar notícia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 de gener de 2026)

Laura Masip i Bracons

 

«Qui era Laura Masip», es pregunta Ramon Solsona a Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Pòrtic). Poc se’n sap de l’autora que en aquells anys grisos del franquisme va guanyar l’Inmortal Ciudad de Gerona, un premi instaurat per l’alcaldia. El cercle, que va publicar Club editor, va obtenir el premi l’any 1972. Valdria la pena la reedició d’El cercle. L’autora, mestra de professió per vocació, hi empra un llenguatge riquíssim, propi de qui no ha perdut les arrels que Laura Masip tenia al Priorat.

     En una edició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’any 2006 vam poder llegir un llibre de cent pàgines de Rosa M. Forner Quixal: Laura Masip i Bracons. La passió per l’ensenyament i el llenguatge. Altre cop la referència al llenguatge que presideix la novel·la El cercle, que, a dir de Ramon Solsona, «el català ric i precís d’El cercle no s’improvisa ni s’aconsegueix a cops de diccionari».

     Laura Masip (1916-2009) va ser una dona formada acadèmicament en un temps en què n’hi havia tan poques. Laura Masip va una mestra en l’època de la República i pel fet d’haver-ho estat, «va ser obligada a fer un curs d’immersió ideològica feixista per obtenir el nou títol oficial de mestra per poder exercir» després de la guerra. D’entrada la van destinar a una escola molt deprimida de Montcada i Reixac fins que l’any 1943 va obtenir una plaça a l’Escola Preparatòria de l’Institut Montserrat. Com altres mestres com ella, «en la mesura de les seves possibilitats va posar en pràctica els principis de pedagogia activa de l’Escola Normal que havia après», escriu Solsona en l’apunt biogràfic de Laura Masip. En els últims anys de docent Masip va exercir de mestra a les escoles República Argentina i Reis Catòlics, l’escola on jo vaig fer l’ensenyament de primària, si bé Laura Masip hi devia arribar quan jo ja no hi era, altrament recordaria aquesta mestra que escrivia amb voluntat de publicar quan ja era una dona madura. «El drama d’aquesta generació és que van resistir heroicament durant la dictadura i quan va arribar la represa democràtica ja estaven fora de joc», diu Ramon Solsona. Reivindiquem-les, fem-les sortir a la llum. 

(article publicat al setmanari La Fura, 19 de desembre de 2025)                                                      

Escriure en cursiva

 

     La lletra manuscrita en cursiva no era una simple moda, com ara ens podria semblar. Tenia una noble funció: traduir el pensament en paraules. Obliga a no aixecar la mà del paper, diu la grafologia, que és una ciència que estudia no només la cal·ligrafia sinó també el moviment de la mà, tan important per conèixer el que en termes tècnics se’n diu volició. Aquest esforç estimula el pensament, facilita associar idees, relacionar-les, vincular-les, donar-les forma, crear un discurs coherent.

     S’està perdent aquesta forma d’escriure en lletra cursiva, una forma que va néixer a Itàlia, es va estendre per tot el món i es podria dir que es va graduar a través de l’escriptura anglesa. La paraula cursiva prové de la paraula llatina currere, que vol dir córrer, fluir... Això és el pensament: alat i dinàmic, s’eleva. No estranyarà als lectors comprovar que el pensament comú, el pensament majoritari d’avui dia, si bé sembla ràpid en realitat no discorre, s’encalla, i a vegades es para i tot en idees que no es mouen de lloc. No es pot dir que sigui per culpa d’escriure amb lletres majúscules, però escriure els textos ‘sempre’ amb lletres majúscules hi fa, diuen psicòlegs i grafòlegs. Aquesta forma d’escriure diuen que fragmenta el pensament, no impulsa les idees per lligar-les, no les relaciona com ho fa l’escriptura cal·ligràfica que permet vols de l’esperit.

     Avui dia sabem més coses que mai, però poc les relacionem entre elles. El criteri coixeja, no sura l’elegància d’esperit. Aquells que des dels poders sempre saben el que es fan per tenir-nos ben controlats (també en democràcia, no oblidem que qui controla és el capital) ens volen acostumar a viure amb frases d’impacte, amb eslògans per sorprendre o per manipular, que d’això en saben molt, però no pas per pensar. Una forma de resistència a aquesta manipulació massiva seria adoptar de nou aquella cal·ligrafia que si no la practiquem se’ns desfarà a les mans.

     De la mateixa manera que a les escoles en les hores lectives ja s’estan retirant els mòbils que fomenten la distracció, potser fora bo que la mainada aprengués a escriure en bona cal·ligrafia, una manera de fomentar el pensament, d’enlairar-lo, de sostenir l’ànima, de donar-li alè... Una vida humana sense gaire pensament poca cosa és, no trobeu? 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2025. A la imatge una signatura del 1800...)   

Rosa Sensat

 

     Nascuda a El Masnou l’any 1875 i morta a Barcelona l’any 1961, l’any 2023 va fer 150 anys del naixement de Rosa Sensat i Vilà. Rosa Sensat, que per iniciativa de Marta Mata va donar nom a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, és una docent tan coneguda en el nostre àmbit pedagògic i cultural que a tots ens sembla haver-la tingut de mestra. La seva personalitat carismàtica ens la fa tan admirable com propera. D’aquí ve que el doctor en pedagogia Salvador Domènech i Domènech hagi titulat el seu llibre Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana (Voliana Edicions).

     «Què són 150 anys? Depèn de l’itinerari personal, professional, intel·lectual i social de cada persona», escriu Salvador Domènech. Una personalitat sobresortint, en efecte, l’estela de la qual arriba als nostres dies lluminosa i fèrtil a través del seu impressionant llegat de renovació pedagògica en la història de l’educació a casa nostra. En la seva biografia hi destaca el seu paper capdavanter en l’Escola del Bosc de Montjuic, la primera escola oberta a l’aire lliure de tot l’Estat espanyol, on va aplicar bona part dels principis de l’Escola Nova, així com el seu extraordinari paper en la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals, un ingent esforç econòmic per part del consistori barceloní de crear aquest equipament d’escola pública de qualitat al Raval. De tot en dona fe Salvador Domènech en aquest llibre on fa èmfasi en l’etapa republicana de Rosa Sensat, la seva implicació en l’esperit de modernització de l’ensenyament.

     El professor Domènech ofereix de forma detallada l’episodi biogràfic de l’estada de Rosa Sensat a l’Escola del Bosc, així com una radiografia inèdita del seu pensament pedagògic al capdavant de la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals. Un recorregut intel·lectual i humanístic de primer ordre que va acabar malament amb la depuració que Sensat va patir amb la dictadura de Franco. Se la va acusar de «tendencias izquierdistas y separatistas». Els documents que s’inclouen en aquest apartat, escrits amb la retòrica de l’època, acosten al lector al drama personal que va viure Rosa Sensat, castigada pel règim franquista amb una pensió de jubilació  miserable.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de novembre de 2025)                                                  

El sentiment de pèrdua

 

     El sentiment de pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida, ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri que dona repòs a l’ànima.

     A través de la memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.

     També podem experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la nostra personalitat.

(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)

Lydia Cabrera

 

     El desembre del 1998 vaig visitar Cuba: s’hi havia de celebrar una Setmana de Cultura Catalana en el marc del Centenari 1898-1998, i una delegació de vilanovins es preparava per a l’agermanament amb la ciutat de Matanzas. Personalment duia a la maleta un projecte d’estudi: explorar les traces de la religiositat cubana que tant deu a la negritud i que vaig posar per escrit a Estampes de Cuba. En les llibreries oficials del règim, poc proveïdes, vaig trobar algunes publicacions, si bé el material de més interès va aflorar a les parades de llibres de segona mà a la Plaza de Armas, així com informacions ben riques les vaig adquirir de persones com la Bertha, guia del petit museu municipal de Regla, que va atendre les meves preguntes i es va allargar en saboroses explicacions. Tothom em recomanava El monte: notas sobre las religiones, la magia, las supersticiones y el folklore de los negros criollos y del pueblo de Cuba. La seva autora: Lydia Cabrera (l’Havana 1899 – Miami, 1991). Després d’unes quantes visites al mercat de la Plaza de Armas, el vaig trobar juntament a una altra publicació seva: Los cuentos negros de Cuba.

     Lydia Cabrera va ser antropòloga i una poeta i escriptora rellevant de la seva generació. Filla de l’escriptor i advocat Raimundo Cabrera, il·lustre crioll, des de nena es va interessar pels relats i històries que li explicava la seva dida negra. Formada a París, al seu retorn es va dedicar a la recerca de contes i relats, vocabulari, dites i refranys i cerimònies religioses que es conservaven ocultes als blancs perquè estaven prohibides. La seva tasca intel·lectual va ser reconeguda per visitants espanyols com la xilena Gabriela Mistral, Federico García Lorca, i  María Zambrano, que hi va estar exiliada després de la Guerra Civil. Després del triomf de la revolució cubana, el 1960 Lydia Cabrera es va exiliar a Madrid, on hi va passar un temps fins que va establir-se a Miami, on va morir amb 92 anys, deixant una vintena de llibres sobre la influència negra en la cosmovisió cubana. Juntament als treballs de Fernando Ortiz, Natalia Bolívar, Miguel Barnet i altres, els seus estudis proporcionen al món una mirada àmplia a la cultura afrocubana en les seves dimensions més transcendents. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de novembre de 2025. A la imatge, Lydia Cabrera amb un matrimoni cubà)  

Viure-ho per última vegada

 

     Tots ens hem trobat amb aquesta experiència: viure per última vegada algun fet sense saber que serà una última vegada, un comiat, un adéu. No ho veiem venir i ens agafa per sorpresa: el trencament d’una relació amorosa que serà traumàtic justament perquè no l’esperàvem; el divorci dels pares, un cataclisme; la pèrdua d’un amic per un accident o per un atac de cor fulminant; la pèrdua de la feina o una jubilació anticipada. Vivim aquell moment entre l’ensurt i la paràlisi, com si el cap fos en un altre lloc: el de la incredulitat, i el cor bategant dins el pit a cent pulsacions per minut. No estem preparats per un adéu o un comiat que no podíem preveure ni en somnis, i hi ha reaccions tan diverses com diverses som les persones.
     Hi ha últimes vegades que són esperades o curosament preparades: un trencament de parella amistós celebrat amb un sopar de comiat; una jubilació esperada i desitjada celebrada amb una festa amb els companys de feina o del gremi; el dia que ens donen d’alta d’una malaltia greu; l’allunyament d’una relació tòxica; el final d’un temps llarg a l’hospital; fumar l’últim cigarret amb cerimònia; l’enterrament d’un familiar estimat.

     Com sigui que es produeixin, «les últimes vegades tanquen cicles, porten nous començaments i obren capítols en les nostres vides», escriu la jove filòsofa francesa, Sophie Galabru, al seu brillant assaig Nuestras últimas veces, publicat per l’Editorial Rosamerón. La filòsofa ens invita a deturar-nos en les nostres últimes vegades des de la memòria per descobrir-hi aspectes que en el trànsit ens van passar desapercebuts i que en la distància s’omplen d’un significat nou, a vegades salvífic i tot; però sobretot Sophie Galabru ens invita a viure en temps present el present, ser amb tots els sentits en les últimes vegades que podem preveure o programar. I poso un personal exemple d’acomiadament amb un ritual íntim d’un úter que ha de ser extirpat per salvar la vida, però que ja no podrà allotjar cap més vida. Reconfortant és l’adéu a un espai –una casa, una feina- on s’ha patit l’horror d’una violació; l’allunyament d’una persona que et fa bullying és un alliberament. Cadascú de nosaltres tindrà al cap i al cor una pila d’últimes vegades, d’adéus, de comiats. Ens conformen, són part de l’existència humana.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de novembre de 2025)        

Dolors Aleu Riera

 

Al llibre Galeria de científics catalans, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, hi figura el nom de Dolors Aleu Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona dona que va assolir el títol de doctora, tot i que ho va haver de gruar.

     Dolors Aleu va acabar els estudis de medicina l’any 1879, però no va obtenir el permís per a l’examen de llicenciatura a Madrid, és clar, fins a la primavera del 1882. Finalment es va poder examinar el 19 de juny del mateix any, aprovant amb un excel·lent. El doctorat el va obtenir el mes d’octubre del 1882. Podem imaginar com havia treballat aquella jove que per vocació es va dedicar, durant 25 anys, a exercir la medicina en les especialitats de ginecologia i pediatria. Només va deixar de fer-ho quan va morir el seu fill Camil, que com ella havia estudiat medicina, per causa d’una tuberculosi fulminant. Dolors Aleu Riera tan sols el va sobreviure dos anys: mai no es va recuperar d’aquella pèrdua.

     Dolors Aleu Riera, dona molt activa en el seu camp professional i amb idees avançades, va ser professora d’higiene domèstica a l’Academia de las Ciencias, Artes y Oficions para la Mujer. Va ser-ne la cofundadora juntament amb una altra dona de bandera: la concertista de l’instrument de l’arpa i lliurepensadora Clotilde Cerdà Bosch, coneguda en el món artístic com a Esmeralda Cervantes.

     La tesi doctoral de Dolors Aleu, que va publicar l’any 1883, portava per títol: De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. Tota una declaració d’intencions que va tenir continuïtat en textos orientatius per a una major qualitat de la vida de les dones, especialment en els àmbits de la maternitat i la criança dels fills: Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Però encara no en va tenir prou, en el seu mester mèdic, i aconsellava que s’abandonés l’ús de la cotilla. Aquesta peça feia la cintura fina que veiem en les imatges de les dones de l’època, però en contrapartida oprimia el tòrax, no deixava respirar bé, influïa negativament en la circulació de la sang i provocava desmais.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 d'octubre de 2025)

Tots tenim un viatge per explicar

      «Jo no he sortit mai de casa, i mira que m’hauria agradat!», havia dit alguna vegada la meva mare. I era cert, tal com la majoria de gent té al cap la idea del viatge: un desplaçament a un lloc més o menys llunyà per visitar-hi les meravelles que tothom diu que són meravelles. Però el viatge, en sentit estricte, és una altra cosa: és un desplaçament mental que es dona tant si un es mou de lloc com si no.

     Un passeig concentrant-se en el passeig, agusant els sentits i posant atenció a tot el que s’hi troba i esdevé pot ser un viatge, com un viatge no és un viatge quan el viatger és tan sols un subjecte que, com una fulla transportada pel vent, va amunt i avall amb una maleta a la mà. Un viatge és sempre una descoberta de si mateix respecte de l’alteritat, que tant pot ser un paisatge, un monument, les clàssiques meravelles dels viatges, com pot ser l’encís del bon cambrer que a l’hora d’esmorzar ens fa la vida amable, les bones vibracions que ens proporciona el ciutadà que ens indica una adreça i acabem per convidar-lo a dinar i a mantenir-hi una conversa sobre els autors locals, o aquell llibre que hem comprat quan hem visitat l’exposició d’un artista que ens ha sorprès, que ens ha agradat tant que ara en volem saber més...

     Una visita a una bona exposició és un viatge de descobertes visuals, com la lectura d’un llibre que sacseja el cor i el cervell és un atractiu viatge d’exploració intel·lectual; és un viatge sublim l’escolta d’un concert que eleva l’esperit per damunt dels peus de fang, com és un viatge la visió d’un film de tesi amb fondària, com l’assistència a una fira d’artesans pot ser un viatge a l’estima per productes elaborats a la manera pròpia del lloc. Així, havent-nos mogut o no gaire de casa, tots tenim un viatge per explicar, fins i tot és un viatge aquella conversa de tota una tarda fins a fer-se de nit d’aquells que un dia es troben i, sense saber-ho en aquell moment, inicien el que serà el més important viatge de les seves vides: la seva relació. Amb aquest relat la meva mare es va convèncer que sense sortir gaire de casa –poc en va tenir l’ocasió-, havia viatjat molt lluny en la seva descoberta de l’amor amb les seves ombres i les seves llums. I és que en un viatge –la mateixa vida és el gran viatge!- no tot és perfecte. 

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d'octubre de 2025. Vista d'una platja de la Costa Daurada)

Lleó XIV i la rosa blanca

 

Dos dies després d’esdevenir Lleó XIV: el passat 8 de maig de 2025, i en un dels seus primers gestos, el nou sant Pare es va desplaçar al Santuari de la Mare de Déu del Bon Consell a Genazzano, als afores de Roma. Aquest santuari, que està regentat pels religiosos de l’Orde de Sant Agustí, a la qual pertany l’actual bisbe de Roma, allotja una antiga imatge de Maria molt estimada pels agustins i en memòria de Lleó XIII.

     Per sorpresa, en el viatge de tornada, el papa Lleó XIV es va aturar a la basílica de Santa Maria la Major, on està enterrat el papa Francesc: volia retre-li homenatge. En un gest significatiu en la visita al seu antecessor en la càtedra de Sant Pere, Lleó XIV va fer l’ofrena d’una rosa blanca, que va col·locar sobre el marbre on de manera tan succinta només diu: «Franciscus». La rosa blanca era en memòria de Teresa de Jesús Infant, una santa molt venerada pel papa Francesc i de la qual just el dia 17 de maig de 2025 ha fet cent anys que va ser canonitzada pel papa Pius XI.

     L’any 2023, amb motiu dels 150 anys del naixement de Teresa de Jesús Infant i en el centenari de la seva beatificació, en l’Exhortació Apostòlica:  C’est la confiance, el papa Francesc va posar de relleu el gran tresor que és seu «camí espiritual»: «la confiança que ens permet posar en mans de Déu el que només Ell pot fer». Recordem que l’any 1997, el papa Joan Pau II va nomenar Teresa de Jesús Infant doctora de l’Església destacant la «ciència de l’Amor» que va caracteritzar el capteniment de la carmelita francesa.  

     En un rosari de felices coincidències, els lectors recordaran que l’any 1887, en el seu pelegrinatge a Roma una joveníssima Teresa Martin: aleshores només tenia 15 anys, va conèixer el papa Lleó XIII al qual va demanar permís per entrar al Carmel. «Lleó XIII va afrontar la defensa  de la dignitat, la justícia i el treball», va dir el papa Lleó XIV als cardenals que formen part del Col·legi Cardenalici sobre el per què va escollir aquest patronímic inspirador.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Setembre/Octubre de 2025. A la imatge una rosa blanca al jardí de casa abans que la sequera de l'any passat fes fonedissos tots els rosers...)

El misteri d'una imatge

      Quan estudiava italià a l’Istituto Italiano di Cultura a l’últim curs vam fer unes lliçons de traducció que als alumnes ens van resultar molt atractives gràcies als bons oficis de Francesco Ardolino, aleshores un jove romà que havia aterrat a Barcelona. Francesco Ardolino es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Jordi Sarsanedas. Va ser a través de les classes del Francesco que vaig descobrir Federigo Tozzi, un escriptor del Novecento que va morir de manera prematura als 37 anys per causa de la pandèmia de la grip del 1918. La seva obra, que destil·la una important dimensió poètica, psicoanalítica i fins i tot mística, de seguida em va interessar. L’obra de Tozzi no va ser reconeguda en tota la seva vàlua fins després de mort, com acostuma a passar amb una literatura que la crítica actual en diu ‘replegada en la interioritat’ de l’ésser humà, tot al contrari de la literatura estàndard, comercial, que tendeix a l’exterioritat a través d’arguments on passen moltes coses.

     Em vaig enamorar dels textos poètics de Bestie publicats per Federigo Tozzi l’any 1915, que el professor Ardolino ens va presentar per traduir a classe. Eren textos relativament curts, i els alumnes fèiem propostes fins a enllestir la traducció catalana. Sortíem tan eufòrics que buscàvem llibres de Federigo Tozzi a les llibreries. No va ser fàcil trobar-ne. Fins que un dia una coberta amb una imatge magnètica em va cridar l’atenció. La imatge il·lustrava el llibre Con los ojos cerrados, de Federigo Tozzi (Alba Editorial, 1998). No podia deixar de mirar aquell rostre amb els ulls tancats que em semblava que tenia el sol a dins. Vaig mirar a l’interior per veure qui era l’autor d’aquella pintura extraordinària... En l’edició s’havia omès l’autoria de la imatge.

     No va ser fins uns anys després que es va desvetllar el misteri de la imatge que il·lustra la coberta del llibre que Federigo Tozzi va publicar l’any 1918: vaig descobrir amb gran alegria l’autor davant mateix del quadre en una visita al museu d’Orsay: Odilon Redon, el màxim representant del simbolisme pictòric francès, un moviment que s’oposa al realisme i al naturalisme, com el mateix Federigo Tozzi. Ambdós fan aparèixer el seu art sota la llum d’una poesia de la interioritat en una mística de la percepció.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de setembre de 2025. A la imatge, pintura Amb els ulls tancats, d'Odilon Redon)                                        

Som part de tots ells

En aquestes dates d’estiu en què es van celebrant les festes majors dels pobles, qui té una memòria d’aquests pobles pel fet que hi hagin nascut els pares o avis, li revé, els visiti o no, una gran tendresa, o, segons com, també una mica d’enuig, encara que el temps acaba per curar les ferides. Aquests sentiments acaben per comminar a fer una revisió de la pròpia vida. I és que som part dels nostres ancestres: el seu ADN, físic i mental, està en nosaltres en una més gran o petita proporció. La nostra ‘novetat’ com a éssers humans singulars és que amb aquest ‘material’ ens podem negligir o fer una obra d’art si el treballem bé. Estem condicionats, però de cap manera determinats.

     Al seu llibre Records, somnis, pensaments, publicat l’any 1961, el psicoanalista suís Carl Gustav Jung escrivia: «Si un arbre vol tocar el cel necessita tenir les arrels tan profundes fins al punt de tocar els inferns». Les arrels ho aprofiten tot: els minerals del terreny, l’aigua, la humitat ambient, el sol, la temperatura... La vida orgànica es nodreix de les diferents formes amb què es presenta la mateixa vida en una roda incessant.

     Allò ‘nou’ en nosaltres, diu Jung, és la recombinació variada fins a l’infinit dels components ancestrals, cos i ànima tenen per aquesta raó un caràcter eminentment històric en la nova morada que som cadascú de nosaltres. Perquè pares i avis hi són, però també els seus pares i avis i fins enllà... El fil de la vida humana impressiona i meravella.

     Així, en el nostre arbre genealògic podem trobar les ressonàncies dels nostres ancestres per bé i per mal. De la meva àvia paterna, per exemple, vaig aprendre el que mai no voldria fer. Una mestra de vida igual que ho va ser en sentit positiu la meva àvia materna, tota ella una gran falda començant per haver estat la mare de la meva mare, l’àngel protector de la família.

     «Si no arribem a comprendre allò que van buscar els nostres pares i ancestres, ens costarà comprendre’ns a nosaltres mateixos», diu Jung. Per pròpia experiència afegiria que si no ho arribem a comprendre del tot, sí que podem entendre-ho per amor, com diuen Ramon Llull i Sant Agustí. Estimar tot el que d’ells ens ha pervingut perquè és des d’aquesta herència que nosaltres podem obrar, polint la pedra allà on hi ha més arestes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'agost de 2025. A la foto: els meus pares l'any 1948 en la romeria a Subirats. Els seus fills vam néixer jo el 13 de març de 1951 i el meu germà Josep el 23 de desembre de l'any 1952)

Antonia Brico, directora d'orquestra

 

Una tarda d’aquest estiu calorós, davant d’un ventilador que refresca una mica l’aire, he mirat un film interessant: La directora d’orquestra (2016), basat en un personatge real del qual no en sabia res i n’he quedat meravellada: la pianista i directora d’orquestra Antonia Louisa Brico (Rotterdam, Païssos Baixos, 1902 – Denver, Colorado 1989).

Antonia Brico va ser la primera dona a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín i l’Orquestra Filharmònica de Nova York amb gran èxit, si bé més enllà de l’argument de La directora d’orquestra, fent un repàs a la seva trajectòria artística cau l’ànima als peus en comprovar l’esforç titànic que durant dècades aquesta abanderada va haver de fer, incansable, per aconseguir un lloc entre els grans músics del moment.

De la vida privada d’Antonia Brico se’n coneixen poques dades. Se sap que va ser adoptada i que va haver de treballar molt per poder rebre una bona formació musical, vocació que va sentir des de molt jove. Entre d’altres, va estudiar amb Paul Steindorf, Zygmunt Stojowski i Karl Muck. Ella mateixa va exercir com a professora d’alumnes brillants com Philippa Schuyler, pianista prodigi i compositora, així com també de Judy Collins, que amb el temps va esdevenir una reconeguda música de folk. La relació que van mantenir mestra i deixebla va donar fruit en el documental Antonia a Portrait of the Woman (1971), de Judy Collins, que va ser molt ben rebut i va posar de relleu la vàlua d’una directora d’orquestra de la qual, ja en el primer concert, s’havia escrit: «Mis Brico ha demostrat dots sorprenents i inequívocs com a directora. Es més hàbil, més llesta i més musical que molts dels seus col·legues masculins que ens avorreixen aquí a Berlín». Això no obstant, tot i haver-ho intentat moltes vegades, ni a Europa, on va actuar sovint, ni als Estats Units no va aconseguir feina estable com a directora titular. Com a impulsora i directora de la Women’s Symphony també va tenir molt d’èxit i l’atenció de la primera dama del país, Eleanor Roosevelt. Antonia Brico, dedicada en cos i ànima a la música, va romandre soltera, si bé va mantenir relació amb diversos homes, entre ells el prestigiós compositor finlandès Jean Sibelius.  

(article publicat al setmanari La Fura, 11 de juliol de 2025. A la imatge Antonia Brico)

Ithell Colquhoun

 

 

En la vida de Francesc d’A. Galí (Barcelona, 1880 – 1965), director de Belles Arts de la República, autor de les pintures de la cúpula del MNAC i mestre de grans artistes noucentistes: Josep Aragay, Francesc Domingo, Llorens Artigues, Enric C. Ricart i d’avantguarda: Joan Miró, hi ha un misteri de deu anys, entre 1939 i 1949, que va passar a l’exili de Londres després d’haver estat al capdavant de l’operació de salvament del patrimoni nacional al castell de Perelada, el de Sant Ferran de Figueres o les mines de talc de la Vajol.

     El misteri que va transformar la seva trajectòria humana i artística té nom: la pintora indoanglesa Ithell Colquhoun (Shillong, 1906 – Limorna, 1988). Iniciada en el corrent surrealista francès capitanejat per André Breton, Ithell Colquhoun va ser membre destacada del grup surrealista anglès. Encara que faci de mal dir, l’obra artística de les dones està costant descobrir-la i valorar-la, si bé la Tate Britain està treballant en una retrospectiva d’aquesta amiga de Man Ray: una de les fotografies més conegudes de la jove (Marguerite) Ithell Colquhoun és obra de Man Ray. El retrat es pot veure en l’exposició Francesc d’A. Galí, el mestre invisible, que en aquests moments es pot visitar al MNAC.

     Havent format part del Grup Surrealista Britànic, l’artista en va ser expulsada perquè es va negar a renunciar a la seva pertinença a grups ocultistes com l’Ordo Templi Orientis i la Germanadat d’Isis. L’obra plàstica d’Ithell Colquhoun va passar per diverses etapes, però sempre va explorar tant el món de la consciència com el món de l’inconscient, la psicologia profunda i els somnis. En la dècada dels anys quaranta va conèixer Francesc d’A. Galí, si bé en les seves biografies no se’n parla. El misteri d’aquesta relació que va canviar Galí ha estat posat a la llum per l’historiador de l’art Albert Mercadé a través d’una cinquantena de cartes custodiades per la Tate. La família Galí no en sabia res i l’estudiós va haver d’anar amb molt de tacte a l’hora d’informar-los, si bé el misteri encara perdura: tan sols en podem veure els efectes en la mateixa obra de Galí, que de les formes noucentistes es va anar decantant cap a composicions oníriques.                                                    

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de juliol de 2025. A la imatge, Itehll Colquhoun en una fotografia de Man Ray)

Dones escribes

 

     Les podem imaginar a la llum de les espelmes, inclinades i concentrades en el seu escriptori, amb tintes de diversos colors i una ploma a la mà: són dones escribes que amb la seva traça per a la cal·ligrafia i el dibuix van produir, sembla que pel cap baix, 110.000 manuscrits durant l’Edat Mitjana, segons han afirmat investigadors noruecs. Aquestes xifres impressionen, tot i que molt probablement encara siguin més. S’estima que a Europa l’1’1% dels textos i il·lustracions realitzades a mà entre l’any 400 i l’any 1500 són obra d’aquestes monges que treballaven en els seus monestirs en silenci i inspirades per com les seves cal·ligrafies i dibuixos encara imanten la mirada tot i els segles que han passat. Aquella aura perdura en la gràcia del traç i la vivor dels colors.

     Algunes dones escribes signaven les còpies dels manuscrits. És així com a Catalunya coneixem el treball de la monja Eude o Ende, la u i la n a vegades es confonen. No se sap gaire res de la seva biografia, si bé es diu que aquesta escriba pertanyia al monestir de San Salvador de Tábara. La història de l’art la considera la primera artista dona que es coneix a Espanya i una de les primeres d’Europa. Una pionera que va realitzar part dels dibuixos miniats del famós Beatus de Girona. Els Beatus contenen comentaris del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan. Aquest Beatus, que, com hem dit, part del qual va ser il·luminat per la monja Ende, es conserva a la Catedral de Girona, d’aquí ve el nom amb el qual és conegut. El nom d’Ende, juntament al d’un altre copista il·luminador, figura en llengua llatina al colofó del manuscrit: «Ende pintrix et D(e)i aiutrix fr(a)ter Emeterius et pr(e)s(bite)r», que traduït vol dir: «Ende, pintora i ajudant de Déu; Emeteri, germà i sacerdot».

     Els dibuixos que il·lustren amb imaginació creativa les visions de Sant Joan al llibre de l’Apocalipsi del Beatus de Girona estan realitzades a l’estil mossàrab de l’època. En aquests dibuixos miniats s’hi veuen, com era la moda d’aleshores, sanefes i elements geomètrics pintats amb colors molt vius i, sobretot, les figures estilitzades que tant s’aprecien per les seves formes d’una bellesa serena, majestàtica, exquisida.

(article publicat al setmanari La Fura, 13 de juny de 2025)

Una viatgera a Pèrsia

     L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia, crònica, ficció i pensament.

     Annemarie Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica, va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.

    La personalitat de les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia establert després del seu viatge a l’Àfrica.

     L’any 1933, Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu. Tot al contrari que el turisme pautat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)

La vera icona

      El papa Francesc, mort el passat Dilluns de Pasqua de 2025, va deixar escrit que volia ser enterrat a la Basílica Santa Maria Major, com així ha estat. La basílica es va construir sobre un temple pagà dedicat a la deessa Cíbele. Hi ha una línia de continuïtat entre les antigues deesses maternes i la figura de Maria, la mare de Jesús.

     La Basílica Santa Maria Major, molt estimada pels romans, és el lloc més important de Roma dedicada al culte marià. Quan es volia recollir, quan volia meditar, el papa Francesc hi va anar a resar més de cent vegades, i no és una metàfora. Pocs dies abans de morir, tot i la seva extrema feblesa, encara es va postrar davant Maria. No en va, el primer dia del seu pontificat iniciat l’any 2013, el papa Francesc va visitar la basílica, va realitzar una ofrena floral davant la icona de l’anomenada Verge Salus Populi Romani (Protectora del poble romà), també coneguda com a Nostra Senyora de les Neus, que és el nom que se li va donar a la icona bizantina de la Verge i el Nen, que la tradició atribueix als primers cristians, si bé la llegenda més estesa afirma que va ser pintada per l’apòstol Lluc sobre un tros de fusta que va pertànyer a la taula del Sant Sopar. També hi ha la llegenda que diu que la taula va ser construïda pel propi Jesús i que la seva mare Maria la va guardar, com una relíquia, després que el fill fos crucificat.

     La icona amb la imatge de la Mare de Déu va arribar a Roma l’any 590 durant el pontificat de Gregori Magne. La mateixa llegenda explica que va romandre a Jerusalem o voltants fins que va ser descoberta per Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí el Gran que va declarar el cristianisme com la religió oficial de l’imperi. La icona va ser col·locada a Santa Maria Major pel mateix papa Gregori. En pertànyer a una relíquia, la icona es considera una vera imatge, una vera icona, com es considera una vera icona el famós llenç de la Verònica (d’aquí ve el nom a la dona anònima que li va eixugar el rostre) que amb tanta versemblança va pintar Zurbarán i que aquests dies es pot veure al MNAC. Aquesta imatge de Jesús sofrent en un sudari es va venerar a la basílica de Sant Silvestre en considerar-la taumatúrgica, com taumatúrgica es considera la icona de Maria a la basílica que duu el seu nom.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 de maig de 2025)   

Teresa de Lisieux

 

     Els sants no estan de moda en el nostre temps de fredor religiosa, però de fervor envers influenciadors de tribus digitals. En el panteó catòlic, però, hi ha sants que brillen com Francesc d’Assís, figura apreciada per gent de totes les creences i fins i tot per gent sense cap creença. Teresa de Lisieux és un d’aquests sants en el ventall de sants on emmirallar-se.

     El 17 de maig de 2025 farà cent anys de la canonització de la carmelita descalça Teresa de Lisieux, més coneguda com a Teresa de Jesús Infant. Va ser declarada doctora de l’Església l’any 1997 pel papa Joan Pau II. L’Església és avara amb les doctores, només se n’han declarat tres durant dos mil anys d’història: Teresa d’Àvila, Caterina de Siena i la jove Teresa de Lisieux, que va morir tuberculosa amb només vint-i-quatre anys després de terribles sofriments que va aguantar amb un capteniment guiat per l’Amor: «Déu meu, jo t’estimo», van ser les seves últimes paraules. En la seva representació, present en moltes esglésies i capelles, ja que en la primera meitat del segle XX va ser una santa molt venerada, se la veu vestida amb l’hàbit carmelita abraçant un crucifix envoltat de roses. És una forma visual del que la jove va dir poc abans de morir a les seves companyes de vida monàstica: «Faré caure una pluja de roses sobre el món». Era una noia romàntica amb una imaginació ben viva.

     Teresa Martin, que així s’anomenava Teresa de Jesús Infant abans de professar, va escriure bells poemes a més de donar al món uns escrits que, publicats l’any 1898 per la seva germana Paulina, carmelita com ella, aquesta va titular Història d’una ànima. Són el relat d’una vida espiritual encarnada en les obres quotidianes seguint la Petita Via, que consistia a lliurar-se a l’Amor de Déu en total abandó i confiança en Déu com ho fan els infants a la falda dels pares. Una nova via d’espiritualitat que integra Déu en la vida de cada dia en les petites coses que sovint són les més difícils d’apreciar i de dur a terme perquè en la seva humilitat semblen tan poca cosa i tan grans com són. Història d’una ànima, editada un any després de la seva mort l’any 1897, va causar molt d’impacte i ràpidament va ser traduïda a quaranta llengües.

(article publicat al setmanari La Fura, 4 d'abril de 2025)