El sentiment de
pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers
estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida,
ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó
que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la
sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual
cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que
sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri
que dona repòs a l’ànima.
A través de la
memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som
éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells
que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som
éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i
desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple
dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes
d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que
aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no
pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor
manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar
contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.
També podem
experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per
un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un
sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna
cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta
mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma
a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual
cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la
nostra personalitat.
(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)
