Quan estudiava italià a l’Istituto Italiano di Cultura a l’últim curs vam fer unes lliçons de traducció que als alumnes ens van resultar molt atractives gràcies als bons oficis de Francesco Ardolino, aleshores un jove romà que havia aterrat a Barcelona. Francesco Ardolino es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Jordi Sarsanedas. Va ser a través de les classes del Francesco que vaig descobrir Federigo Tozzi, un escriptor del Novecento que va morir de manera prematura als 37 anys per causa de la pandèmia de la grip del 1918. La seva obra, que destil·la una important dimensió poètica, psicoanalítica i fins i tot mística, de seguida em va interessar. L’obra de Tozzi no va ser reconeguda en tota la seva vàlua fins després de mort, com acostuma a passar amb una literatura que la crítica actual en diu ‘replegada en la interioritat’ de l’ésser humà, tot al contrari de la literatura estàndard, comercial, que tendeix a l’exterioritat a través d’arguments on passen moltes coses.
Em vaig enamorar
dels textos poètics de Bestie publicats
per Federigo Tozzi l’any 1915, que el professor Ardolino ens va presentar per
traduir a classe. Eren textos relativament curts, i els alumnes fèiem propostes
fins a enllestir la traducció catalana. Sortíem tan eufòrics que buscàvem
llibres de Federigo Tozzi a les llibreries. No va ser fàcil trobar-ne. Fins que
un dia una coberta amb una imatge magnètica em va cridar l’atenció. La imatge
il·lustrava el llibre Con los ojos
cerrados, de Federigo Tozzi (Alba Editorial, 1998). No podia deixar de
mirar aquell rostre amb els ulls tancats que em semblava que tenia el sol a
dins. Vaig mirar a l’interior per veure qui era l’autor d’aquella pintura
extraordinària... En l’edició s’havia omès l’autoria de la imatge.