Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

L'hora dels pobles

Amb el bombardeig mediàtic, amb la deshonestedat intel.lectual i amb les invectives que alguns llancen en contra de les legítimes aspiracions de sobirania de Catalunya, però sobretot amb els espantalls amb què cada dia se’ns amenaça, moltes persones s’interroguen pel camí que s’ha iniciat des de la colossal manifestació ciutadana de l’Onze de Setembre. Que, és evident, tant demanava una resposta política d’alt nivell com un compromís a dur-la a terme. I això és el que marca les campanyes electorals dels partits, en un sentit o en un altre.

Ho afirma la ciència física, i també la ciència històrica: a tota realitat, per revessa que es presenti, quan li arriba el temps li arriba el temps, com ja es diu al llibre de Cohèlet o Eclesiastès (3, 1-8). Així, un bon dia, i també per a sorpresa de molts, va caure el mur de Berlin amb tot el que aquest fet té de real i de simbòlic per a Europa. Roma, un dels grans imperis de l’antiguitat, corromput i decadent es va dividir i al final va desaparèixer. La mateixa sort han corregut altres imperis, inclòs l’espanyol amb les successives pèrdues de les colònies.

Els pobles, com les persones, tenen la seva hora. I com que l’hora no la sap ningú cal estar preparats per quan passi el tren. Moltes són les persones i entitats, del passat i del present (penso en l’Assemblea Nacional Catalana, les Plataformes per la Independència i tantes d’altres), que han treballat per tenir la casa a punt. L’Onze de setembre passat, mentre avançava per la Via Laietana, recordava amb gran enyorança Jordi Llimona, que just aquell dia feia 13 anys de la seva mort. L’any 1993, Jordi Llimona va publicar L’hora dels pobles (Edicions 62). En la dedicatòria, va escriure amb data 19 de novembre: A tu, Teresa, perquè entre somni i somni arribem al gran somni de la nostra plena llibertat.

Jordi Llimona, caputxí que es proclamava catalanista de pedra picada, i que va pertànyer a aquell socialisme dels primers temps de la democràcia, avui fagocitat, escriu al pròleg del seu assaig: Aquest llibre és un al.legat a favor de les nacions sense Estat. No sols n’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració política pròpia i a una personalitat jurídica reconeguda pel dret internacional…

L’hora dels pobles, de Jordi Llimona, llibre de referència en el seu camp, sembla escrit ahir mateix i fent pinya amb amb la munió de llibres recents que proposen, amb cristeris contrastats, vies de sortida a una dependència que ens limita en tots sentits. En el capítol titulat: Objectiu final, escriu Llimona: El nostre objectiu polític, doncs, és i ha de ser Catalunya. La nostra nació constitueix la primera finalitat política dels catalans quant a catalans. L’estructura política que serveixi aquest objectiu i els mitjans per assolir aquest objectiu, formen part d’una altra qüestió que serà tractada al seu temps. Tot té el seu temps, i el temps ha arribat.

Catalunya ha estat, i és encara, sistemàticament negada com a subjecte de dret. És precisament des d’aquesta realitat negada d’on ara parteixen amb vigor i amb sentit de justícia històrica les aspiracions sobiranistes. S’ha engegat un procès democràtic cap a un Estat propi, l’estructura necessària per donar-li el cos polític del qual parla Llimona. Fins i tot si no es tinguessin en compte els greuges de tota mena que pateix Catalunya –el seu poble en conjunt, pensi cadascú el que pensi, tots som tractats amb injustícia evident-, el per què es vol un Estat propi és obvi: Catalunya és una nació, i europea, que té dret a la plena llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de novembre de 2012. La foto està presa a la manifestació del dia Onze de Setembre de 2012)