El misteri d'una imatge

      Quan estudiava italià a l’Istituto Italiano di Cultura a l’últim curs vam fer unes lliçons de traducció que als alumnes ens van resultar molt atractives gràcies als bons oficis de Francesco Ardolino, aleshores un jove romà que havia aterrat a Barcelona. Francesco Ardolino es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Jordi Sarsanedas. Va ser a través de les classes del Francesco que vaig descobrir Federigo Tozzi, un escriptor del Novecento que va morir de manera prematura als 37 anys per causa de la pandèmia de la grip del 1918. La seva obra, que destil·la una important dimensió poètica, psicoanalítica i fins i tot mística, de seguida em va interessar. L’obra de Tozzi no va ser reconeguda en tota la seva vàlua fins després de mort, com acostuma a passar amb una literatura que la crítica actual en diu ‘replegada en la interioritat’ de l’ésser humà, tot al contrari de la literatura estàndard, comercial, que tendeix a l’exterioritat a través d’arguments on passen moltes coses.

     Em vaig enamorar dels textos poètics de Bestie publicats per Federigo Tozzi l’any 1915, que el professor Ardolino ens va presentar per traduir a classe. Eren textos relativament curts, i els alumnes fèiem propostes fins a enllestir la traducció catalana. Sortíem tan eufòrics que buscàvem llibres de Federigo Tozzi a les llibreries. No va ser fàcil trobar-ne. Fins que un dia una coberta amb una imatge magnètica em va cridar l’atenció. La imatge il·lustrava el llibre Con los ojos cerrados, de Federigo Tozzi (Alba Editorial, 1998). No podia deixar de mirar aquell rostre amb els ulls tancats que em semblava que tenia el sol a dins. Vaig mirar a l’interior per veure qui era l’autor d’aquella pintura extraordinària... En l’edició s’havia omès l’autoria de la imatge.

     No va ser fins uns anys després que es va desvetllar el misteri de la imatge que il·lustra la coberta del llibre que Federigo Tozzi va publicar l’any 1918: vaig descobrir amb gran alegria l’autor davant mateix del quadre en una visita al museu d’Orsay: Odilon Redon, el màxim representant del simbolisme pictòric francès, un moviment que s’oposa al realisme i al naturalisme, com el mateix Federigo Tozzi. Ambdós fan aparèixer el seu art sota la llum d’una poesia de la interioritat en una mística de la percepció.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de setembre de 2025. A la imatge, pintura Amb els ulls tancats, d'Odilon Redon)                                        

Un record de Toni Catany

 

La primera setmana d’octubre d’aquest 2024 vam ser a Mallorca i vam viure una autèntica primavera de tardor. L’última vegada que hi havíem estat era l’hivern del 2016: els ametllers estaven florits, però a la cartoixa de Valldemosa encara hi havia una mica de la neu que havia enfarinat el paisatge. Per tants motius paisatgístics i culturals, a Mallorca, com a París, sempre s’hi torna. Havíem fet una llista d’espais que volíem visitar, entre ells el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany que hi a Llucmajor, el poble on va néixer Toni Catany l’any 1942. Catany va morir el 14 d’octubre de 2013. Hi va treballar molt, en aquest projecte que havia de preservar el seu llegat fotogràfic, com bé recorda Antoni Garau en la publicació Record de Toni Catany (Ajuntament de Llucmajor, 2015), però no va poder veure realitzat el seu somni: el Centre Internacional de Fotografia es va inaugurar el 10 de juliol de 2014.

L’any 2006 Toni Catany va publicar el llibre Venessia (Lunwerg Editores). És una obra que recull el trajecte i evolució de la seva personal mirada sobre una de les ciutats més fotografiades del món: un gran desafiament i un gran atractiu artístic, devia representar per al genial i premiat fotògraf, que sempre va vindicar que era autodidacta: Toni Catany va viatjar nombroses vegades a la ciutat dels canals i palaus com joies de pedra: «Venècia em provoca sensacions que fan que em senti identificat amb el seu paisatge urbà. Hi he trobat el material just per mostrar-me, a través de les imatges que m’ofereix, el meu paisatge interior».

Vaig parlar de Venessia en un article publicat el 29 de setembre de 2006 en aquest mateix mitjà. Vaig fer-li a mans l’article. En la conversa, tantes vegades sobre temes d’art i artistes, vam comentar el descobriment recent que jo havia fet de l’obra plàstica d’Odilon Redon, com m’havia seduït l’aura de misteri que es desprenia de les seves obres més simbòliques. Devia prendre bona nota del meu entusiasme perquè en la propera vegada que ens vam trobar Toni Catany em fa oferir un llibre sobre Odilon Redon publicat per Fratelli Fabbri Editori, aleshores introbable. Així era Toni Catany, sempre brillant i sorprenent en les seves fotografies: art pur que se suma al record d’una personalitat elegant, atenta i sensible.   

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 31 d'octubre de 2024                           

Inclassificable Odilon Redon

L’any 1894, en plena maduresa personal i artística, Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916) va escriure a Edmond Picard respecte de les opinions sobre la seva obra: Cada ploma vol convertir-me a la seva fe. S’equivoquen en suposar-me objectius determinats. Jo no faig més que art.

En efecte: Odilon Redon, que va ser un creador vocacional i integral, encara resulta un artista de difícil classificació. Les seves obres, plenes de referents mítics i culturals, i d’imatges que poden tenir diverses interpretacions simbòliques, esdevenen intemporals. Atret per la potència del seu propi món oníric i imaginatiu, el seu treball encara constitueix un misteri pels historiadors de l’art, tot i que ja estan acostumats a la lectura de l’art surrealista. Odilon en va ser un precursor. D’aquí ve que, vistes avui, les seves creacions puguin considerar-se clàssiques i d’una gran modernitat al mateix temps. Qui aquests dies viatgi a Madrid i vulgui fer un recorregut per les grans exposicions (les obres provinents de L’Hermitage encara són al Museu d’El Prado, s’ha prorrogat la seva estada) podrà comprovar-ho en l’esplèndida mostra d’Odilon que es pot veure a la Fundació Mapfre.

Odilon Redon, que va reflexionar molt sobre art, va escriure: L’artista arriba a la vida per una misteriosa necessitat. És un accident. Ningú no l’espera. Neix nu sobre la palla sense que una mare li hagi preparat els bolquers. I en el moment en què, jove o vell, lliuri la rara flor de l’originalitat –que és i ha de ser única-, el perfum d’aquesta flor desconeguda turmentarà la ment de la gent i farà que s’aparti tothom. D’aquí l’aïllament fatal, i a vegades tan tràgic, de l’artista…

L’artista és un ésser incòmode fins i tot per a ell mateix fins que no resol l’enigma existencial de perquè ha nascut en un món en el qual no se’l demana, i més aviat inquieta, ja que se situa en terrenys desconeguts o, pitjor, inútils. L’art, va dir Oscar Wilde, és perfectament inútil. Tot i que necessari, va afirmar Redon.

Tot contemplant les obres més significatives metafísicament parlant de Redon, a l’espectadora de l’exposició no l’assaltava pas el dubte de la necessitat de l’art, que considera primordial com el pa i l’aigua. És clar que ella mateixa també ho és, una mica artista (l’escriptura és un art): pertany a aquesta raça de desventurats que no són feliços fins que no troben la manera de realitzar una obra en la mesura dels seus talents exercitats a base d’inspiració i de la voluntat de trobar una forma que reflecteixi a l’exterior el món interior que l’agermana amb la humanitat.

Tota pintura es llegeix com un signe. I certs signes, com aquests de Redon, es comuniquen a través d’una intimitat volguda. Són signes que parlen directament a l’ànima, que van al seu centre. Una obra d’art no només és forma sinó una veu que parla del més profund de l’existència. L’art, com la religió, ens connecta amb l’inefable, com es posa de manifest en tantes de les obres de Redon.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2012. A la imatge, Ophelia, d'Odilon Redon, 1910)