Lydia Cabrera

 

     El desembre del 1998 vaig visitar Cuba: s’hi havia de celebrar una Setmana de Cultura Catalana en el marc del Centenari 1898-1998, i una delegació de vilanovins es preparava per a l’agermanament amb la ciutat de Matanzas. Personalment duia a la maleta un projecte d’estudi: explorar les traces de la religiositat cubana que tant deu a la negritud i que vaig posar per escrit a Estampes de Cuba. En les llibreries oficials del règim, poc proveïdes, vaig trobar algunes publicacions, si bé el material de més interès va aflorar a les parades de llibres de segona mà a la Plaza de Armas, així com informacions ben riques les vaig adquirir de persones com la Bertha, guia del petit museu municipal de Regla, que va atendre les meves preguntes i es va allargar en saboroses explicacions. Tothom em recomanava El monte: notas sobre las religiones, la magia, las supersticiones y el folklore de los negros criollos y del pueblo de Cuba. La seva autora: Lydia Cabrera (l’Havana 1899 – Miami, 1991). Després d’unes quantes visites al mercat de la Plaza de Armas, el vaig trobar juntament a una altra publicació seva: Los cuentos negros de Cuba.

     Lydia Cabrera va ser antropòloga i una poeta i escriptora rellevant de la seva generació. Filla de l’escriptor i advocat Raimundo Cabrera, il·lustre crioll, des de nena es va interessar pels relats i històries que li explicava la seva dida negra. Formada a París, al seu retorn es va dedicar a la recerca de contes i relats, vocabulari, dites i refranys i cerimònies religioses que es conservaven ocultes als blancs perquè estaven prohibides. La seva tasca intel·lectual va ser reconeguda per visitants espanyols com la xilena Gabriela Mistral, Federico García Lorca, i  María Zambrano, que hi va estar exiliada després de la Guerra Civil. Després del triomf de la revolució cubana, el 1960 Lydia Cabrera es va exiliar a Madrid, on hi va passar un temps fins que va establir-se a Miami, on va morir amb 92 anys, deixant una vintena de llibres sobre la influència negra en la cosmovisió cubana. Juntament als treballs de Fernando Ortiz, Natalia Bolívar, Miguel Barnet i altres, els seus estudis proporcionen al món una mirada àmplia a la cultura afrocubana en les seves dimensions més transcendents. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de novembre de 2025. A la imatge, Lydia Cabrera amb un matrimoni cubà)  

Lorca, Cabrera i Cuba

 

De tornada de Nova York, Federico García Lorca va visitar Cuba. L’illa no és només un lloc sinó una experiència, i més en aquell temps: la vitalitat idiosincràtica del cubans no havia passat per l’esterilització que va imposar el règim de Fidel Castro.  

El 7 de març de 1930 Lorca va arribar a l’Havana. El va rebre Fernando Ortiz, director de la Institución Hispanocubana de Cultura. El folklore afrocubà, que Ortiz va estudiar a fons, va despertar un gran interès en García Lorca. Segons va revelar Ortiz, el poeta va acumular peces relacionades amb les religions afrocubanes com la Santería. Va aplegar imatges i collarets distintius dels diferents orishas per emportar-se’ls de tornada a Espanya, així com va adquirir discos de pissarra amb la música i els sons dels tambors batá que els creients fan servir en els rituals.

García Lorca ja sabia alguna cosa de la cultura afrocubana a través de la coneixença l’any 1922 de Lydia Cabrera, gran estudiosa de l’herència africana a Cuba, i a la qual el poeta va dedicar La casada infiel. A ella i a Carmela Bejarano, la serventa negra de Lydia Cabrera que va obrir els ulls a la nena que cuidava a les riqueses religioses i culturals amagades a les autoritats espanyoles, que les prohibia. Els esclaus negres havien dut dels seus països d’origen el seu imaginari col·lectiu.

De la mà de Lydia Cabrera, Lorca va assistir a una cerimònia d’iniciació a la societat secreta ñáñiga, fundada només per a homes l’any 1830. Segons va explicar l’antropòloga Cabrera, Lorca es va horroritzar amb l’aparença del diablito o íreme que se li va abraçar al coll. Els diablitos o íremes, nom d’origen nigerià, anaven coberts amb una tela burda de sac o amb una tela de molts colors i dibuixos enigmàtics. Duien una caputxa punxeguda al cap i esquellots a la cintura i als turmells per espantar amb el seu soroll estrident. Portaven un ceptre i una ifá o branca d’un arbre o arbust. La missió d’aquests diablets consisteix a venir a la terra per comprovar la fe dels seus adeptes i la seva correcció en el seguiment de la litúrgia. Si no fos per la diferència cultural, aquests diablets tenen una gran semblança amb els nostres estridents diables dels entremesos de la festa major.

(article publicat al setmanari La Fura, 29 de juny de 2022. A la imatge, la coberta del meu llibre Estampes de Cuba, publicat a Proa l'any 2001)