«Jo no he sortit mai de casa, i mira que m’hauria agradat!», havia dit alguna vegada la meva mare. I era cert, tal com la majoria de gent té al cap la idea del viatge: un desplaçament a un lloc més o menys llunyà per visitar-hi les meravelles que tothom diu que són meravelles. Però el viatge, en sentit estricte, és una altra cosa: és un desplaçament mental que es dona tant si un es mou de lloc com si no.
Un passeig
concentrant-se en el passeig, agusant els sentits i posant atenció a tot el que
s’hi troba i esdevé pot ser un viatge, com un viatge no és un viatge quan el
viatger és tan sols un subjecte que, com una fulla transportada pel vent, va
amunt i avall amb una maleta a la mà. Un viatge és sempre una descoberta de si
mateix respecte de l’alteritat, que tant pot ser un paisatge, un monument, les
clàssiques meravelles dels viatges, com pot ser l’encís del bon cambrer que a
l’hora d’esmorzar ens fa la vida amable, les bones vibracions que ens
proporciona el ciutadà que ens indica una adreça i acabem per convidar-lo a
dinar i a mantenir-hi una conversa sobre els autors locals, o aquell llibre que
hem comprat quan hem visitat l’exposició d’un artista que ens ha sorprès, que
ens ha agradat tant que ara en volem saber més...
