Segurament que tot el que li cal saber a l’ànima ho podria saber (comptant
sempre amb els límits intel.lectius) sense moure’m de lloc, com deien Laozi,
Séneca o Xavier de Maestre. Però aviat vaig mostrar interès per viatjar. Potser
aquest impuls es deu a què volia conèixer, obrir-me als paisatges a les
cultures tan diverses que havia trobat en les meves lectures de jove.
El viatge forma part de la condició humana des del mateix moment en què
podem considerar la vida com un pelegrinatge, com un viatge. No estic parlant
de moviments exodals, de migracions o de rutes comercials com la de la seda
(tot i que poden constituir-se en viatge si l’ànima s’hi predisposa). I ni molt
menys estic parlant de turisme, tot i que el món globalitzat fa turista a
tothom, el viatger queda ocult en la massa. El viatge és una altra cosa. Té a
veure amb la descoberta, malgrat que al món no hi hagi un pam per descobrir, o
gairebé, perquè l’existència és plena de sorpreses.
El viatge té a veure amb la màgia de la descoberta, amb el sentit de
meravella, ni que sigui plena de llums i ombres, i que és l’ingredient bàsic de
la literatura. I
és que viatge i literatura van estretament lligats. I perquè sempre ho he
sentit així, i perquè sempre ho he manifestat d’aquesta manera: escrivint el
viatge, faig meves unes paraules de Poètica
del viatge, de Xavier Jové: Com
l’escriptura, i com la lectura, el viatge és en essència un fet individual, una
creació de cada individu. Per això, en el fons, un viatge que no
s’escriu-llegeix, que no es textualitza, i es re-crea, que no s’incorpora a
l’imaginari literari (col.lectiu i alhora personal), és inútil i en darrera
instància no existeix.
El viatge és interrogació i confronta amb l’alteritat, que és una manera
d’interrogar-se un mateix. El viatge és filosofia i transformació. Mai més no
som els mateixos després d’un viatge de debò.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 11 de març de 2016.
A la imatge, estació del tren de Sóller, Mallorca,
fotografia presa el passat 5 de febrer)
