Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

La V

Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en contra, els fets parlen per ells mateixos.

A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català, aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).

José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià, independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català. Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però, és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels capítols de Per què en sóc? Imaginin els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès? Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i desconsiderada, sinó humiliant. 

 Ara és l’hora de tots els catalans, deia Pere Cardús al seu Mail obert publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria) definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè poguéssim arribar fins aquí.

Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana portaré les seves paraules al cor, perquè entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat, com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar a construir un país diferent, millor, amb els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De moment, ens trobarem a la V!

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de setembre de 2014)

      

A les envistes de demà, 11de setembre

La tempesta del diumenge a la tarda va ferir greument el meu ordinador personal, ara s'està reparant i amb sort recuperaré els documents. Escric el post des d'un altre ordinador... Ja estic a punt, però, per assistir demà a la Via per la Independència... Us imagineu la força immensa que es pot transmetre abraçant-nos tants milers de persones les mans en les mans... Ho viurem.

L'alè de Catalunya

Déu va insuflar vida al primer humà sobre la terra amb el seu alè, diu el relat de la creació a la Bíblia.
La vida de Catalunya, la nostra terra col.lectiva, depèn del nostre alè.
Que tingueu una bona Diada!