El sentiment de pèrdua

 

     El sentiment de pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida, ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri que dona repòs a l’ànima.

     A través de la memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.

     També podem experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la nostra personalitat.

(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)

Mort i dol a l'estiu

     

Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.

     

Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.

     

Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.

     

La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.

(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)

Sempre en camí

He observat algunes experiències de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació, em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres mateixos i a la humanitat.

(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Dol

Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.

Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.

Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.

Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.

Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.

De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.

Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)