Viure-ho per última vegada

 

     Tots ens hem trobat amb aquesta experiència: viure per última vegada algun fet sense saber que serà una última vegada, un comiat, un adéu. No ho veiem venir i ens agafa per sorpresa: el trencament d’una relació amorosa que serà traumàtic justament perquè no l’esperàvem; el divorci dels pares, un cataclisme; la pèrdua d’un amic per un accident o per un atac de cor fulminant; la pèrdua de la feina o una jubilació anticipada. Vivim aquell moment entre l’ensurt i la paràlisi, com si el cap fos en un altre lloc: el de la incredulitat, i el cor bategant dins el pit a cent pulsacions per minut. No estem preparats per un adéu o un comiat que no podíem preveure ni en somnis, i hi ha reaccions tan diverses com diverses som les persones.
     Hi ha últimes vegades que són esperades o curosament preparades: un trencament de parella amistós celebrat amb un sopar de comiat; una jubilació esperada i desitjada celebrada amb una festa amb els companys de feina o del gremi; el dia que ens donen d’alta d’una malaltia greu; l’allunyament d’una relació tòxica; el final d’un temps llarg a l’hospital; fumar l’últim cigarret amb cerimònia; l’enterrament d’un familiar estimat.

     Com sigui que es produeixin, «les últimes vegades tanquen cicles, porten nous començaments i obren capítols en les nostres vides», escriu la jove filòsofa francesa, Sophie Galabru, al seu brillant assaig Nuestras últimas veces, publicat per l’Editorial Rosamerón. La filòsofa ens invita a deturar-nos en les nostres últimes vegades des de la memòria per descobrir-hi aspectes que en el trànsit ens van passar desapercebuts i que en la distància s’omplen d’un significat nou, a vegades salvífic i tot; però sobretot Sophie Galabru ens invita a viure en temps present el present, ser amb tots els sentits en les últimes vegades que podem preveure o programar. I poso un personal exemple d’acomiadament amb un ritual íntim d’un úter que ha de ser extirpat per salvar la vida, però que ja no podrà allotjar cap més vida. Reconfortant és l’adéu a un espai –una casa, una feina- on s’ha patit l’horror d’una violació; l’allunyament d’una persona que et fa bullying és un alliberament. Cadascú de nosaltres tindrà al cap i al cor una pila d’últimes vegades, d’adéus, de comiats. Ens conformen, són part de l’existència humana.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de novembre de 2025)