L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de
la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill
de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent
Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort
a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia,
crònica, ficció i pensament.
Annemarie
Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica,
va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos
jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove
va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va
conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en
aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia
promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual
cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure
la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.
La personalitat de
les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la
nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió
crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres
que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació
amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així
com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora
que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan
anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia
establert després del seu viatge a l’Àfrica.
L’any 1933,
Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne
Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca
aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols
amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens
captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada
minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu.
Tot al contrari que el turisme pautat.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)
