Per poder viatjar a Boston des de Puerto Rico amb l’objectiu de tractar-se
el càncer que ja creia curat (li havien extirpat un tumor l’any 1951), Zenobia
Camprubí Aymar (Malgrat de Mar, Barcelona, 1887 – San Juan de Puerto Rico,
1956), va haver de contractar un jove metge perquè l’acompanyés. No podia fer
el viatge sola, no s’aguantava dreta, uns dolors aguts la immobilitzaven.
Juan Ramón Jiménez, el poeta colossal, es va revelar, una vegada més, neurastènic
i incapaç de fer les funcions de marit i company que la situació demanava. I
justament perquè Zenobia volia continuar tenint cura d’aquell home que es
mostrava tan misantrop com invàlid, és que volia curar-se. Hi havia moments,
però, que apuntava en els seus Diaris: És
massa no poder viure la pròpia vida.
Abans d’agafar l’avió, Zenobia Camprubí va tenir seriosos problemes amb
Juan Ramón Jimènez, que, a més de no acompanyar-la, li demanava, fent el
ploricó, que no el deixés sol… No sé si s’ha de parlar d’egoisme, de ceguesa,
de covardia o d’inconsciència. El cas és que, en moments tant transcendents, el
gran poeta continuava fent xantatge emocional a una dona que li havia donat
tot.
El moment era crític. Zenobia havia retrassat la partença, el mal avançava
i això va determinar el curs de la malaltia que finalment se la va endur. Abans
de volar a Boston, però, aquesta dona previsora va fer a mans a la seva
assistenta un grapat de cartes numerades. Les havia d’anar lliurant a Juan
Ramón, una per dia durant la seva absència, que es va allargar més del previst.
També va deixar preparats una pila de sobres amb l’adreça de l’hospital per tal
que al poeta li fos més fàcil escriure-la. Mentre va durar l’estada a
l’hospital, des del llit seguia governant casa seva, tal com es desprèn de les
cartes enviades als Guerrero, un matrimoni amic de la parella.
Poc abans de morir, Zenobia va tenir una recompensa quan a l’autor de Platero y yo se li va concedir el
merescut Premi Nobel. Però amb la malaltia terminal d’ella, la celebració va
ser trista. Zenobia, una dona culta i independent, havia cregut i treballat amb
energia per una empresa literària: la carrera de Juan Ramón, que finalment
havia donat els seus fruits.
Només una dona forta com Zenobia Camprubí, l’excel.lent traductora de
l’obra de Rabindranath Tagore, podia haver sostingut les vicissituds del seu
matrimoni i els avatars de l’exili a causa de la Guerra Civil. Hi
devia contribuir no només el seu caràcter i intel.ligència viva sinó també la
sòlida formació que va rebre. El pare, català, era enginyer militar i voltava
per mig món, i la seva mare, amb arrels als Estats Units, s’havia educat en
escoles nordamericanes a Puerto Rico. Zenobia va rebre educació bilingüe i
parlava altres idiomes. Un cop casada, aquella burgesa sempre es va guanyar la
vida, contribuint, i no poc, a l’economia familiar, ja que ni tan sols Juan
Ramón Jiménez podia viure d’escriure, si més no com estava acostumat.
En els seus Diaris, tan punyents, Zenobia Camprubí mostra que a desgrat de
ser l’esposa abnegada del gran poeta, no va deixar que la seva personalitat
quedés completament anulada, oculta sota les aigües. Va ser lleial al seu
company, ella sí. La figura intel.lectual de Zenobia Camprubí, amb un llarg currículum
com a escriptora i traductora, cal recuperar-la amb les seves pròpies llums i
ombres.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 12 de juny de 2015.
A la imatge, Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez)
