Una viatgera a Pèrsia

     L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia, crònica, ficció i pensament.

     Annemarie Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica, va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.

    La personalitat de les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia establert després del seu viatge a l’Àfrica.

     L’any 1933, Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu. Tot al contrari que el turisme pautat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)

Venècia

La meva primera visita a Venècia va estar tenyida del record de les impactants imatges de La mort a Venècia, la pel.lícula de Luchino Visconti sobre la novel.la homònima de Thomas Mann. Enguany s’acompleixen 100 anys de la seva publicació, i a la Buddenbrookhaus de Lübeck (lloc de naixença de Mann) s’hi fa una exposició a propòsit d’aquest text breu, a penes cent pàgines, on es cristalitza una reflexió sobre l’art creador i un ideal de bellesa que casa el femení i el masculí de l’existència, i que l’escriptor projecta sobre el jove Tadzio, l’adolescent que encarna l’androgin.

Venècia és també andrògina en tant que encarnació d’un somni d’aigua i pedra. Venècia és la bellesa condensada de la seva atmosfera auroral o crepuscular esculpida en marbre. La primera impressió que vaig tenir en contemplar Venècia des de l’aigua –s’hi arriba en un vaporetto- és la mateixa que em va corprendre quan vaig veure el Taj Mahal reflectir-se en l’espill d’un camí d’aigua. Ambdues obres d’art responen a un cànon de bellesa similar, que és l’encreuament entre les sensibilitats d’Orient i d’Occident. Sens dubte, l’atractiu de Venècia i el Taj Mahal (que és una tomba) és que reflecteixen la vida i la mort al mateix temps, la puixança i la decadència, l’ideal i la realitat concretada en una forma.

Al segon viatge a Venècia el va precedir la lectura de La marca de l’aigua, el llibre que sobre Venècia va escriure Joseph Brodsky, i que ara he rellegit, publicat pel Cercle de Viena, en la magnífica traducció catalana de Marcel Riera. La marca de l’aigua és el resultat de les disset estades hivernals que hi va fer el premi Nobel de Literatura 1987. El poeta dedica un cant d’amor a la ciutat dels canals. I ja que no va poder néixer venecià sí que va demanar de ser-hi enterrat. Així les seves despulles reposen al cementiri d’Isola de Sant Michele.

De la lectura de les bellíssimes proses que componen La marca d’aigua es desprèn aquesta dualitat veneciana que posa davant dels ulls el que és efímer transvestit d’immortal, i a la inversa. Enlloc com a Venècia per viure i contemplar aquest jocs de miralls i llunes que són la seva arquitectura reflectint-se a l’aigua, sense poder discernir a ull nu la realitat del somni d’una manera matemàtica. Venècia és l’encarnació de la poesia pura, d’aquí l’enamorament i fidelitat de Joseph Brodsky envers la ciutat que de manera cristal.lina va pintar Canaletto, Carpaccio i Guardi, però que hom pot veure amb les colororacions més tènues, més íntimes, de Giorgione, Tiepolo o Tintoretto. 

Mirant-la amb els ulls interiors –és a dir: fent una abstracció de les multituds que la visiten, sobretot a l’estiu-, Venècia es manifesta en la sensible combinació de llums i ombres, de sols ponents i sols ixents sobre l’aigua; combinació que abraça l’esplendor dels domassos i les carícies de les aus, els cristalls transparents i la carnositat dels seus colors, els cels escombrats del migdia i les bromes matinals. La bellesa de Venècia sobrepassa els sentits, tant en l’espectacle de la seva decadència com en la seva lluentor tornassolada. El famós Adagietto de la Quinta Simfonia de Mahler que subratllava l’escena en la qual es veu Gustav von Aschenbach (el protagonista de la novel.la de Thomas Mann) arribant a una Venècia rosada per l’alba, continua polsant les cordes de l’emoció estètica fins a fer saltar les llàgrimes. Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrere, de fondre’s amb la ciutat, escriu Brodsky. En efecte: la bellesa, com l’amor, com la vida, és més gran que nosaltres.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de març de 2012. La foto està feta el juliol de 2001)