Lorca, Cabrera i Cuba

 

De tornada de Nova York, Federico García Lorca va visitar Cuba. L’illa no és només un lloc sinó una experiència, i més en aquell temps: la vitalitat idiosincràtica del cubans no havia passat per l’esterilització que va imposar el règim de Fidel Castro.  

El 7 de març de 1930 Lorca va arribar a l’Havana. El va rebre Fernando Ortiz, director de la Institución Hispanocubana de Cultura. El folklore afrocubà, que Ortiz va estudiar a fons, va despertar un gran interès en García Lorca. Segons va revelar Ortiz, el poeta va acumular peces relacionades amb les religions afrocubanes com la Santería. Va aplegar imatges i collarets distintius dels diferents orishas per emportar-se’ls de tornada a Espanya, així com va adquirir discos de pissarra amb la música i els sons dels tambors batá que els creients fan servir en els rituals.

García Lorca ja sabia alguna cosa de la cultura afrocubana a través de la coneixença l’any 1922 de Lydia Cabrera, gran estudiosa de l’herència africana a Cuba, i a la qual el poeta va dedicar La casada infiel. A ella i a Carmela Bejarano, la serventa negra de Lydia Cabrera que va obrir els ulls a la nena que cuidava a les riqueses religioses i culturals amagades a les autoritats espanyoles, que les prohibia. Els esclaus negres havien dut dels seus països d’origen el seu imaginari col·lectiu.

De la mà de Lydia Cabrera, Lorca va assistir a una cerimònia d’iniciació a la societat secreta ñáñiga, fundada només per a homes l’any 1830. Segons va explicar l’antropòloga Cabrera, Lorca es va horroritzar amb l’aparença del diablito o íreme que se li va abraçar al coll. Els diablitos o íremes, nom d’origen nigerià, anaven coberts amb una tela burda de sac o amb una tela de molts colors i dibuixos enigmàtics. Duien una caputxa punxeguda al cap i esquellots a la cintura i als turmells per espantar amb el seu soroll estrident. Portaven un ceptre i una ifá o branca d’un arbre o arbust. La missió d’aquests diablets consisteix a venir a la terra per comprovar la fe dels seus adeptes i la seva correcció en el seguiment de la litúrgia. Si no fos per la diferència cultural, aquests diablets tenen una gran semblança amb els nostres estridents diables dels entremesos de la festa major.

(article publicat al setmanari La Fura, 29 de juny de 2022. A la imatge, la coberta del meu llibre Estampes de Cuba, publicat a Proa l'any 2001)

Natalia Bolívar

El passat 16 de setembre de 2014, l’etnòloga Natalia Bolívar Aróstegui va fer 80 anys. En dóna fe la periodista Gisselle Morales en una entrevista publicada el dia 25 de setembre de 2014 a Escambray, periòdic de Sancti Spiritus, Cuba. En aquesta entrevista apareix una fotografia de Natalia Bolívar. Cabells blancs ondulats tallats curtets, els collarets típics de cada orisha al coll, mirada intel.ligent darrere les ulleres de llegir a prop, gest amable però resolutiu.

Aquesta determinació en el gest li ve de lluny. Natalia Bolívar és descendent de la branca cubana de Simón Bolívar, líder revolucionari que, com sabem, va lluitar per la indepèndencia de Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador. Juntament amb Fernando Ortiz i Lidia Cabrera, Natalia Bolívar és un dels noms més significatius en els estudis sobre el món espiritual i religiós de Cuba lligat als seus orígens africans. Al respecte, diu a l’entrevista, i tradueixo: Hi ha dos mètodes d’investigació: el científic i el fonamentat en la tradició oral. La reina de la tradició oral va ser Lidia Cabrera; del científic, Fernando Ortiz. Si tu no estudies a Lidia Cabrera i a Fernando Ortiz estàs out per força (...) Jo sempre em vaig moure en el cercle de les investigacions del folklore (...) em va aportar molt el fet d’haver estat deixebla de Lidia Cabrera; a penes tenia 19 o 20 anys quan vaig començar a beure de les seves investigacions.

De formació humanística àmplia, Natalia Bolívar es va voler preparar a fons per seguir la seva vocació, tot i que s’havia iniciat en l’àmbit de les Belles Arts. Així, des del 1955 fins al 1958, Natalia Bolívar va estudiar Metodologia de la Investigació, Etnografia i Etnografia Afrocubana amb el doctor Fernando Ortiz i amb la doctora Lidia Cabrera. En l’entrevista amb motiu dels seus 80 anys, Natalia Bolívar expressa amb convicció la seva idea: Les religions del poble no es poden ocultar.

Si es vol profunditzar en el coneixement de les deïtats del panteó yoruba arrelades a l’illa, s’ha de llegir Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar. L’edició que jo tinc és de l’any 1990, publicada en les Ediciones Unión, de l’Unión de Escritores y Artistas de Cuba. Aquesta és l’oficial, la que a mi em va costar 10 dòlars. Perquè durant força temps en van circular còpies que es venien d’esquena a l’autora...

Expliquem els fets a través de les paraules de la mateixa Natalia Bolívar: Mira –li diu a la periodista Gisselle Morales-, em va fer una ràbia que no te la puc ni explicar. Jo havia començat a escriure el llibre l’any 1980 perquè molts directors de cinema i de televisió constantment em demanaven que els assessorés en tot allò que feia referència als cultes d’origen africà. Em deien: ‘Natalia, per què no fas una espècie de manual amb les característiques de cada orisha, els menjars, els colors i les formes de manifestar-se a fi i efecte que no t’hàgim de molestar a tothora?’ I jo els vaig fer cas. Un cop enllestit, el llibre va quedar aparcat a l’editorial, la censura hi havia de dir la seva. Però al cap d’un temps van començar a circular còpies d’estranquis, i l’autora sense veure’n ni cinc, del seu treball, per poc que fos, que ja se sap que no hi ha gaires afortunats que viuen d’escriure només, tampoc a Cuba.

Vaig sentir explicar aquesta història. Per aquest motiu no vaig comprar el llibre fotocopiat que hi havia als mercats del carrer, on el venien més barat és clar, per pocs dòlars, i vaig anar directament a la llibreria oficial. Aquest llibre de Natalia Bolívar està fet amb un paper senzill, fosc, reciclat, però està relligat i té les tapes dures. Una joia en la nostra biblioteca de temes cubans, ja que de la mà de Natalia Bolívar vaig poder conèixer a fons la poesia de les llegendes del panteó yoruba i els caràcters arquetípics els seus déus o orishas.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de febrer de 2015. A la imatge, coberta de Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar Aróstegui)

    

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)