S'anuncia...

No es pot dir que no sigui ben visible l'activitat que s'anunciava a la seu de la nostra editorial vilanovina, El Cep i la Nansa a través d'aquest cartell. La jornada que va tenir lloc ahir al voltant del llibre, de la literatura i del fet d'escriure va resultar ben gratificant per tots els assistents. S'hi van presentar també llibres de publicació recent i se'n van anunciar d'altres... Entre aquestes novetats hi ha el meu Carnaval i les seves figures, d'aparició imminent. 

El pou (in memoriam)

El pou.

Imatge negra, fonda, opaca.

Ull buit, ull de calavera.

No hi ha buit en el record.

Record de què.

T’ho diré:

un home va caure al pou mentre el construïa.

Inici de la tragèdia.

Inici de la buidor terrible.

Absència del pare.

Es va perdre l’amor en aquella fondària.

Es va extingir en aquella foscor.

La memòria,

amor i dol transfigurats,

roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)

Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.

     

Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.

     

Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     

En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)

Els poetes se n'alegren

Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.

 

Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

Noies guies

Moltes de nosaltres hem estat Noies Guies, Girls Guides, la branca per a noies scouts fundada anys després del 1907, quan l’anglès Baden-Powel va fundar l’escoltisme, una escola de formació humana de primer ordre. L’escoltisme s’inspira en la idea que es pot arribar al nostre màxim potencial sempre que ho treballem, és clar.

     

En un reportatge que signa Bea G. Aranda informa que Hillary Clinton, que pot arribar a la presidència dels Estats Units, va ser noia guia. El seu pare li va suggerir apuntar-s’hi perquè la filla volia tenir una professió de noi i ell era conservador. La jugada no va sortir bé, ja que ser girl scout no va treure els ocells del cap de Hillary sinó al contrari: la va empènyer a volar.

     

L’escoltisme, que dóna recursos pràctics per ser autosuficient, també dóna eines per dur a terme feines de lideratge com planificar, analitzar problemes i resoldre’ls, reaccionar de forma positiva davant les dificultats... Recordeu les que heu estat cap de garba (així s’anomenen en català els diversos grups de què es compon un esplet, o agrupació escolta de noies guies), recordeu la responsabilitat de comandar la vostra garba i dirigir-la amb eficàcia sense autoritarisme, tal com crèiem. Vam aprendre a exercir autoritat, més que poder, que ja sabem com les gasta.

Hi ha un aspecte viscut en aquells anys de noies guies: l’aprenentatge d’un feminisme militant que no hem deixat, i dues de les fites que es treballen en l’escoltisme. Una: la màxima Sempre a punt, afirmada en la cerimònia de la promesa, i l’altra la recomanació de fer un BO diària. Què és la BO? Una bona obra, una obra bona, apuntar al millor, a l’excel.lència. Allò que fem bé repercuteix positivament en els altres. El món no canvia sol ni el canvien els de dalt, sigui on sigui aquest dalt. Nosaltres contribuïm al canvi. Això és la BO: responsabilitat individual en consonància amb l’entorn. La BO és per sempre, perquè sempre ens estem fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'octubre de 2016. A la imatge, les noies guies que integràvem la garba Carlines (les garbes del meu esplet duien noms de flors silvestres. La fotografia està presa en una excursió a Palau de Plegamans i crec que devia ser l'any 1965. La cap de garba,  en aquell moment Natàlia Senmartí, mostra l'ensenya en el bordó)

La força de la nació

Fa poc el president Obama va inaugurar el Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, on es visualitza la història dels esclaus negres als Estats Units. Posar de manifest una vergonya nacional honora les víctimes i les restaura de la violència de l’esclavitud que van patir de forma tan injusta com cruel. Aquest tipus de museus es fan perquè es reconeixen les raons morals que han d’emparar la llibertat de pobles, col.lectius i persones.

     

Vaig recordar aquest esdeveniment que potser ha arribat una mica tard, però ha arribat, esdeveniment que reconeix les raons morals de col.lectius i persones dels EUA, mentre llegia La nació necessària (Angle Editorial), l’assaig de filosofia política de Joan Vergés Gifra, premi Ramon Trias Fargas. Aquest professor diu que els catalans, que no tenim armes ni diners ni ambaixades ni aliats poderosos, tenim una força fonamental per sortir-nos-en amb el procés sobiranista: raons morals.

     

Les raons morals són imbatibles, o ho haurien de ser en les societats democràtiques o amb vocació d’assolir la plena democràcia. Hi ha antigues raons històriques de voluntat d’esclafament de Catalunya, de persecució i aniquilació de la llengua i la cultura (Josep Benet parlava de genocidi cultural), i de maltractament econòmic fins i tot en els darrers temps, teòricament democràtics. Són raons fortes, de pes, raons que alimenten per elles mateixes el desig d’autodeterminació de tants catalans. Però hi ha una raó encara més poderosa: la raó moral, un dret humà, es miri com es miri. Però hem d’explicar-ho bé perquè no es vol sentir, potser perquè s’hauria de reconèixer aquesta raó moral.

     

Amb tot, imaginem, diu Vergés, que algú fa la pregunta: “Catalunya, perquè té dret a la independència?” La resposta és tan senzilla com concloent, ja que no mira només al passat sinó que descriu el moment present, el moment definitiu en el qual hem pres consciència d’una manca total d’eines per a desenvolupar-nos com a persones autònomes i amb totes les potencialitats, i això val per a tots els catalans, siguin o no independentistes, tots som al mateix vaixell: “Catalunya té dret a la independència perquè els fets recents i la història demostren que l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació ni té la intenció de fer-ho (el subratllat és meu). Aquest no reconeixement constitueix una injustícia, perquè els catalans han demostrat reiteradament que Catalunya és una nació. En tant que nació [maltractada i menystinguda] té dret a crear un estat propi si una majoria de catalans així ho desitgen”.

     

La nació és, doncs, tan necessària com un dret fonamental i moral del catalans. I els demòcrates, d’aquí i d’allà, haurien de recolzar aquest dret com amb pretensions universalistes recolzen els drets d’altres pobles. No es pot ser tan cínic, no es pot parlar dels drets humans i morals dels més diversos pobles i nacions del món sense respectar i reconèixer els drets dels pobles d’una Espanya que es nega a reconèixer a ser plurinacional.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2016. Imatge de l'estelada penjada a casa nostra un 11 de setembre)

Maria Pascual

Inaugurada el passat 6 de setembre, i fins al 10 d’octubre es podrà visitar a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya l’exposició Maria Pascual. Han tingut cura d’aquesta mostra Roser Pintó Fàbregas, directora de la Unitat Gràfica de la BC, i Anna Biosca Curell, editora i biògrafa de Maria Pascual, amb la col.laboració de Ferran Pujol Querol (SEPIC) i el dibuixant Kap (Jaume Capdevila Herrero).

     

Maria Pascual i Alberich (Barcelona, 1933-2011), una dona elegant i de tracte encantador, va ser una il.lustradora que va dibuixar molt i al llarg de més de seixanta anys, ja que quan encara no en tenia 14 va començar a il.lustrar còmics de fades a la col.lecció Azucena, de l’editorial Toray.

     

En les dècades dels anys cinquanta i seixanta Maria Pascual va adquirir el seu prestigi com una autora dins del que, com es diu en el fulletó de mà d’aquesta exposició a la Biblioteca de Catalunya, podem anomenar còmic romàntic. Maria Pascual va publicar, entre d’altres, a les conegudes col.leccions Rosas Blancas, Serenata, Susana i Guendalina, que des de fa anys són objectiu de col.leccionisme.

     

¿Qui, de la meva edat, anys amunt anys avall, no esperava amb candeletes el dia que sortia a la venda el nou exemplar d’aquestes historietes il.lustrades? Maria Pascual brillava en aquestes publicacions populars amb el seus dibuixos de traç tan segur com delicat, i amb formes tan amables com agosarades apostes de modernitat, sobretot en els anys seixanta. Els seus personatges femenins van anar evolucionant de les primeres fades i princeses de conte fins a les noies modernes vestides amb pantalons estrets. Si fa no fa aquesta evolució va anar aparellada a la nostra, lectores que portant una fada o maga a dins, ens mostràvem batxilleres amb alegres faldilles decreixents i pantalons cenyits.

     

Maria Pasqual va treballar amb diverses editorials: Ameller, Toray, Susaeta, Bruguera, Elfos i Océano, entre d’altres. Els seus dibuixos van de l’àmbit del còmic romàntic abans esmentat, fins a les col.leccions de nines retallables amb els seus vestits i complements (quantes tardes de les nostres convalescències d’infantesa no van transcórrer retallant i vestint nines de paper!), així com aquells bonics contes encunyats de feliç memòria de les jovenetes de l’època, consells en publicacions de moda... Després van venir els treballs més elaborats tècnicament i a tot color dels contes populars com la Caputxeta Vermella o els Contes de les Mil-i-una nits, la Bíblia per a infants, etc. Posteriorment Maria Pasqual va publicar exquisides il.lustracions a la col.lecció Miniatures selectes, de l’editorial Elfos, ja en la dècada dels anys vuitanta, com El jardín romántico. L’últim llibre publicat per aquesta il.lustradora és Aprendo a dibujar con Maria Pascual, a l’Editorial Océano.

     

En aquesta mostra que ara es pot visitar a la Biblioteca de Catalunya hi ha una selecció representativa dels originals de Maria Pascual de totes les èpoques, alguns en altres llengües, ja que bona part de la seva obra es va difondre per l’Amèrica hispana, Europa, Rússia inclosa, i Turquia.

     

Maria Pascual va llegar 3.250 dibuixos i il.lustracions a la Biblioteca de Catalunya gràcies al fet d’haver-ne pogut conservar molts originals. I és que en el passat segle XX era força habitual que, un cop impresa l’obra, les editorials no retornessin els dibuixos originals als il.lustradors. Sovint eren arraconats, destruïts o, pitjor!, reutilitzats sense pagar els drets d’autor. Jo mateixa sóc víctima d’aquesta mala pràctica que va ser un dels temes seriosos a reivindicar en l’època que vaig pertànyer a l’Associació Professional d’Il.lustradors de Catalunya. L’APIC es va fundar l’any 1981 amb l’objectiu de defensar els drets professionals de dibuixants i il.lustradors. Amb aquesta exposició de visita recomanable, cal celebrar la conservació d’aquests dibuixos i il.lustracions originals de Maria Pascual de cara a futurs investigadors d’aquest àmbit de la gràfica. Aquesta autora amb un univers creatiu propi, que es reconeix de seguida, aquest dibuix és de Maria Pascual!, és un dels referents de l’imaginari juvenil de les dècades que van del 1950 al 1980.

(La imatge d'aquesta historieta traduïda al francès correspon a la fotografia que vaig fer de la visita a l'exposició Maria Pascual)

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.

     

Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.

     

Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.

     

El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     

És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)

Tres imatges de la Diada 11 de setembre 2016

Tres fotografies de la Diada, a les quals he posat títol: A punt, és l'hora; Minerva vigila...; Muriel.

Josep Benet tenia raó

L’estiu, temps per a la vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”, vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares, que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia llengua.

     

Josep Benet tenia raó, dic en la conversa. Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de l’escolarització.

     

José Costa Gramunt, es llegia al DNI del meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple: José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un acte humanitari no oblidar els genocidis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)

Marxa per la llibertat

Aquest estiu ha fet quaranta anys de la Marxa de la llibertat. 

La marxa va consistir en un conjunt de marxes (anomenades columnes) dutes a terme l'estiu de 1976, per reclamar l'amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l'Estatut d'Autonomia. 

La marxa va recórrer molts indrets dels Països Catalans. 

Poble català posa't a caminar, es deia a la part del darrere de la samarreta que porta Oriol Pi de Cabanyes. La fotografia està feta per Quim Curbet a Girona, en la festa del premi Bertrana. Ara volem anar més lluny, hi arribarem.

Espai Far

Avui hem visitat l'Espai Far, que està situat en l'emblemàtic espai del Far de Sant Cristòfol. Des de començaments d'estiu que és un centre museístic que mostra el patrimoni mariner vilanoví. 

L'Espai Far comprèn tres espais: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, situat en l'antiga casa del faroner. En aquest espai s'hi exhibeixen objectes relacionats amb el món de la pesca i la tradició marinera, que l'Associació del Museu del Mar ha anat rebent de donacions de pescadors i veïns del barri de Mar.

A l'Espai Víctor Rojas hi ha el bot de salvament de nàufrags Víctor Rojas, un dels tres únics bots d'aquesta tipologia que es conserva a Catalunya.

Al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués es mostra la col.lecció d'objectes relacionats amb el mar que va aplegar Francesc Roig Toqués, que va ser molt conegut també a través de la seva famosa Carpa Juanita, un peix ensinistrat que bevia en porró i menjava amb cullereta... Se li ret homenatge en aquest espai singular, amarat, en efecte, de curiositats marineres.

La visita a l'Espai Far val la pena.

(a la fotografia, una imatge del Museu del Mar)

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.

     

Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.

     

Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.

     

La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     

El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.

     

No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     

Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Àngel d'estiu

N’hi ha tot l’any, d’àngels, com hi ha dimonis tot l’any, són fàcilment identificables. Enguany els esdeveniments n’han servit un plat ben fosc. Però a l’estiu sembla que anem més desorientats, amb tantes seduccions. L’estiu és una època abocada a l’exterior, i els àngels són cosa interna (són la cara de les bones qualitats, les qualitats angèliques), tot i que la mitologia judeocristiana els hagi donat tants rostres, tants noms: Gabriel, Miquel, Rafael, que són de la categoria dels arcàngels, però també hi ha els familiars, els custodis: Ariel, Aniel... fins arribar a 72, segons reporta Félix Llaugé al seu llibre Tu ángel custodio (Ediciones Obelisco). L’autor es pregunta si en ple segle XXI la pregària té sentit, i si invocar l’àngel és necessari o serveix per alguna cosa. Però dóna orientació dels noms i les potències invisibles que els àngels ofereixen als seus custodiats.

     

Aquests àngels guardians, que eren molt estimats en el temps de la meva infantesa, i als quals les àvies ens deien que havíem de demanar protecció, també eren ben estimats per Eugeni d’Ors, que va fer una teoria filosòfica sobre la figura de l’àngel al seu llibre Introducción a la vida angélica (publicat a Buenos Aires el 1939). Una metafísica que, entre d’altres, va rebre la idea de la mística sufí del doble angèlic que tenim. Reivindicant la figura de l’àngel en sentit filosòfic, el també filòsof Massimo Cacciari va publicar L’Angelo necessario (1986). I cal recordar l’escala de l’evolució humana de Ramon Llull, en la qual l’àngel està per damunt del cel, i el cel per damunt de l’home, així com l’escala ideada per Francesc Pujols, en la qual també hi ha per damunt de la humana la categoria de l’àngel.

     

Partint de la idea que els humans som part del visible i de l’invisible de la vida, que som matèria i esperit al mateix temps, en el cos dolençós som també el cos lluminós de l’àngel, tot i que l’imaginari de les creences jueva, cristiana i musulmana també situï fora de nosaltres la figura de l’aggelos com a mitjancer entre Déu i les criatures. Sens dubte hi ha àngel en aquell o aquella que en un moment determinat actua de forma angèlica, quan per exemple exerceix un paper de guaridor, que és el que representa Rafael, o d’àngel anunciador d’una benaurança com és la maternitat en el cas de Gabriel anunciant a Maria la concepció del fill.

     

No està de més, doncs, tenir notícia de l’àngel que ens correspon segons el dia de naixença, i rebre’n forces tot invocant-lo en moments de manca. Els nascuts entre l’11 i el 15 de març tenim Haiaiel. Entre altres dons, ajuda en la lluita per ser lliure, independent. Entenc que és en doble direcció: persona de pensament lliure perquè s’allibera del propis pesos morts en un marc on la gent pugui ser lliure i independent. M’aplico, doncs, a invocar-lo tot l’estiu, ja que a partir de setembre hi haurà molta feina! No tinc cap dubte de la força positiva que també contenim.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 d'agost de 2016. A la imatge, un àngel de l'església de San Giusto, de Trieste, foto feta el 30 de juny de 2016)

Trieste amb ulls de dona

Hi ha diverses formes d’escriure guies de llocs i ciutats, i una és escriure una guia sentimental, la qual cosa vol dir anar més enllà de les dades i la història i donar fe d’aquells aspectes que són percebuts de forma personal. Si aneu a Trieste, recomano que entreu a les llibreries (n’hi ha moltes!) i compreu llibres sobre Trieste. Són de qualitat, tan informativa com literària. Entre aquesta plèiade, vaig descobrir Guida sentimentale di Trieste. La ciutat està escrita per dones que viuen a Trieste, ja siguin autòctones (italianes o eslovenes) o nascudes en altres llocs d’Itàlia o de l’estranger, i que s’han incorporat a una ciutat una de les característiques de la qual és ser una ciutat de frontera.

     

A Guida sentimentale de Trieste trobem una mirada polièdrica per part de les dones que, unes més escriptores que les altres, han escrit textos molt bells, fruit d’un laboratori d’escriptura promogut per la Casa Internazionale delle Donne di Trieste. En els textos publicats (2014), s’expressa la vivència dels llocs d’una manera subjectiva i en diàleg amb el passat i el present de la ciutat, tot fent visible a través dels relats personals la seva idiosincràsia cultural, social i de convivència. El resultat és un llibre viu, dinàmic, tot i que no hi manquin les referències bibliogràfiques que fan de Trieste una ciutat literària pel fet que tants escriptors/es han escrit sobre les seves seduccions.

     

L’interès d’aquesta Guia sentimentale di Trieste és tant cultural com sociològic, amb la progressiva incorporació de la dona en tots els àmbits de la vida comunitària. Així llegim les places, carrers, escoles, universitats, llocs de treball, etc., amb els ulls d’aquestes dones que, amb la seva presència i activitat, han modificat l’imaginari col.lectiu d’una ciutat que, com totes en el passat, pecava de patriarcal. És l’hora dels equilibris, també en la visió de les ciutats.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juliol de 2016)

La Barcelona jueva

Amb un pròleg de Pilar Rahola, escriptora i comunicadora sensible a la història passada i present del poble jueu, acaba de publicar-se La Barcelona jueva, coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions. L’autor d’aquest llibre que pretén redescobrir les petges materials i immaterials de la presència jueva a la ciutat comtal és Josep Alert (Igualada, 1966), historiador i gestor cultural d’àmplia experiència.

     

Recordo que uns quants anys enrere, tal com es publicava a la premsa, es buscava l’emplaçament del que havia estat la Sinagoga Major del Call de Barcelona... Hi havia interès per trobar i identificar la presència de la comunitat jueva barcelonina i la seva història plena de clarobscurs. Aquesta recerca ha anat fent camí des d’aleshores fins arribar als nostres dies.

     

A fer llum en aquesta presència hi col.laboren publicacions com La Barcelona jueva, un treball divulgatiu de nivell que ha d’interessar no només als jueus de tot el món que ens visiten –cada any són més- sinó també a nosaltres. Almenys a tants de nosaltres que, pels cognoms, podem pensar que potser som hereus de jueus conversos a la força després dels avalots i el saqueig que va patir el Call barceloní el 1391. Sense deixar d’estimar el cristianisme i els valors ètics i espirituals amb els quals ens hem format com a persones, experimentem una fraternitat subtil envers el destí d’aquest poble en diàspora d’ençà que l’any 70 d.C. es va destruir el Temple de Jerusalem. Se sap que a la Barcino romana ja hi havia jueus. 

     

Deia que experimentem un sentiment de fraternitat que s’afegeix a l’admiració per una cultura que, malgrat la diàspora, ha aglutinat i comunicat tantes formes de saber (ciències diverses, estudis de les Escriptures bíbliques i la Càbala, literatura, música, artesania, habilitat per portar comptes, etc.). Una cultura que des de sempre ha promogut que la gent sabés llegir i escriure, i això era molt visible en temps en què regnava l’analfabetisme rampant, la qual cosa va ser, i ha estat utilitzada per dominar les ments i els cors de la gent senzilla.

     

Tot llegint els capítols de La Barcelona jueva en què es parla de l’arraconament i segregació primer, fins arribar a la persecució i aldarulls del 1391 que van provocar la mort de tants jueus a mans dels cristians, amb el resultat d’haver de triar entre l’obligació de la conversió o l’exili, cal preguntar-se per què l’Església va exercir aquest paper inquisidor, de botxí, contravenint, i gairebé sembla de criatures recordar-ho, els principis fonamentals de l’amor fratern que va predicar Jesús, que no s’ha d’oblidar que era jueu.

     

La Barcelona jueva, de Josep Alert, ofereix als lectors un doble itinerari. En primer lloc, el recorregut que explica la historia dels jueus catalans en totes les seves fases, amb informacions sobre fets i personatges rellevants que l’il.lustren. En segon lloc, trobem els itineraris dels espais barcelonins on es fa més o menys visible la memòria de la Barcelona jueva. La majoria d’aquests indrets estan situats al cor de Barcelona, a la Barcelona Vella, amb epicentre a la Plaça de Sant Jaume. A partir de la destrucció del Call –fins aquí va arribar la barbàrie- la presència jueva es difumina, es fa gairebé invisible a la ciutat. En els darrers temps, i a poc a poc, s’ha anat redescobrint i assimilant una presència que va tenir el seu segle d’or en la mateixa època que els dies d’esplendor dels reis catalans de més prestigi i seny governatiu, amb Jaume I al capdavant. Aquests reis assenyats protegien els jueus. Però la pressió de l’Església va vèncer la voluntat d’aquests reis, víctima del que avui anomenaríem síndrome (i pecat) de superioritat espiritual envers els altres col.lectius religiosos.

     

Seguint el curs del relat anem tenint notícia, si no la sabíem, dels autors intel.lectuals d’aquests fets lamentables, precedents, cal dir-ho, del que avui abominem: l’Holocaust. La marea antijueva es va donar a tot Europa, cert, també a Espanya, amb l’expulsió definitiva per part dels Reis Catòlics el 1492. Catalunya no se’n va salvar. També nosaltres, atiats per segons quins sermons en esglésies i catedrals, vam mostrar-nos antijueus. En el daltabaix del 1391, la catedral de Barcelona va ser l’escenari de la conversió forçada de jueus.

     

La llengua dels jueus catalans era el català, tot i que, com era habitual a l’època, escrivissin les seves obres literàries en hebreu, com també era habitual que els cristians escrivissin en llatí. Considerat com l’última figura de les lletres hebrees catalanes, Salomó ben Rovèn Bonafed, conegut com a Astruc Bonafeu (1370-1445), a diferència del pare i el germà, va dir no a la conversió. En els seus escrits va cantar, amb tristesa i amarguesa, l’agonia del judaisme a Catalunya.

     

Cal fer esment, entre d’altres escriptors catalans d’altura com Joan Maragall i Carles Riba, la influència de la cultura jueva en l’obra de Salvador Espriu, ‘que es va servir del concepte Sepharad per construir una al.legoria crítica a Espanya’, escriu Alert.

     

El relat de La Barcelona jueva, de Josep Alert, que es llegeix amb interès creixent, arriba fins als nostres dies. La represa de la presència de jueus a Barcelona es va donar a principis del segle XX. Eren jueus fugits d’una Europa que donava noves mostres d’antisemitisme bel.ligerant, i ja sabem com va acabar. Entre d’altres relats, llegim el que mostra la història de les caixes amagades que va trobar Dory Sontheimer a la mort de la seva mare. En les cartes i papers ocults s’explica la tragèdia de la seva família, materna i paterna, pràcticament tota víctima de l’Holocaust.

     

També trobem en aquest llibre d’Alert el relat més recent, i viscut per nosaltres, de la història d’una simbiosis entre jueus i catalans (que encara dura!) per part del franquisme. Ja se sap que de tot en van tenir la culpa rojos, jueus, maçons i catalans separatistes (¡!). Aquesta persecució, afegeixo perquè no hem d’oblidar-ho, va fer víctimes. Molta gent va morir per aquests motius. Aquí avui no es mata per aquests motius, no estaria ben vist, les democràcies europees se’n farien creus, l’efecte de la vacuna de l’Holocaust i dels Gulags soviètics encara dura; però es fa morir a la vida civil l’adversari, difamant-lo, o el que convingui, per liquidar la persona en el seu honor i dignitat. L’episodi de la caça de bruixes per part del ministre de l’Interior, o de qui sigui que la dugui a terme, no és una anècdota: és una pràctica habitual. La nostra democràcia és encara molt prima, és per això que cal enfortir-la de forma ètica i honesta.

     

En aquests moments Barcelona compta amb quatre comunitats jueves, molt actives en el camp cultural. Les petges jueves en la història catalana, amb diversos enclavaments disseminats per tot el territori, són d’un gran atractiu per al turisme israelià i jueu en general. Barcelona és la setena ciutat del món més visitada pels turistes hebreus. Quan visiten la muntanya de Montjuïc, el lloc on hi havia el cementiri dels jueus barcelonins de l’edat mitjana, experimenten un sentiment molt íntim... És el natural, en el seu cas. També nosaltres experimentem emoció, ja que la terra dels cementiris és la terra d’aquells morts i de tots els morts, dels nostres ancestres; la dels cementiris és terra sagrada i cal trepitjar-la amb reverència.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juliol de 2016. La imatge de la tomba de la fotografia està presa el dia 28 de juny al cementiri jueu de Trieste). 

Una postal de Trieste

La ciutat de Trieste regala postals precioses, lluminoses. Però hi ha angles de foscor, fins i tot en el paradís. És un d'aquests angles foscos el que s'expressa en aquesta postal de Trieste, text que he publicat avui al Diari de Vilanova,15 de juliol de 2016. La imatge la vaig prendre el passat 28 de juny.

     

"Hi ha postals en blanc i negre, i no perquè siguin antigues. A la imatge es veu una torre molt alta, feta de maó vista, igual que el gran edifici de tres i quatre pisos, amb finestres a pocs metres l’una de l’altra. L’any 1913, al barri de San Sabba de Trieste es va construir aquest establiment destinat a la neteja i preparació d’arròs per al consum. Una fàbrica, doncs, al servei de la ciutat i voltants.

     

La foscor de la postal ve de trenta anys després, quan els nazis van convertir la fàbrica en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich. Posteriorment, la mateixa Risiera di San Sabba es va convertir en un camp de tortura i mort, amb forn crematori propi. En aquest indret, avui monument nacional, encara es poden veure les cel.les de tortura abans de cremar els cossos amb àcid o reduir-los a cendres.

     

En la visita que vam fer a la sinagoga de Trieste, un bell edifici amb detalls modernistes, molt de l’època en què va ser alçat, la voluntària ens va explicar que d’un dia per l’altre els veïns van deixar de saludar els jueus. Ningú no esperava, a la moderna i ciutat de bona convivència entre diversos col.lectius com era, com és Trieste, ciutat de frontera, un discurs com el que va pronunciar el Duce el 18 de setembre de 1938, quan va visitar la ciutat: I per al prestigi cal una clara i severa consciència racial, que no tan sols estableixi diferències, sinó també nítides superioritats (...) Amb ells [els jueus] se seguirà una política de segregació.

     

Aquesta política va ser molt més que una política de segregació: va ser una política d’eliminació, de voluntat d’extinció d’un grup humà, també a Trieste. La postal que veiem en viu de la Risiera di San Sabba parla per ella mateixa. Ningú no oculta el que va passar, se’n fa memòria, es demana perdó. També els visitants demanem perdó per la bèstia que portem a dins malgrat hàgim nascut tants anys després d’aquell horror, d’aquella tragèdia."

Viatjar

És època de viatjar. El temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers: van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es queden muts.

Els museus són plens, atapeïts de gent que és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant la dama del somriure misteriós.

No és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad. En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que, com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.

     

El meu primer viatge fora de Catalunya el vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.

El viatge agafa un sentit complet en la partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres també, no és cap drama perdre’s el que s’ha de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)

Bellesa i art

En el seu llibre Què és l’art?, publicat el 1896, Lleó Tolstoi distingia entre bellesa i art. Tolstoi parla d’una concepció de bellesa com una cosa inexacta i subjectiva. La idea clàssica, a la qual també es refereix, assimila el bo i el bell, una perfecció que només pot ser divina.

     

L’art entès a la manera tradicional és expressió de la bellesa en el seu instint per buscar la perfecció, podem afegir, ja que per naturalesa els artistes són imperfectes. Però en els nostres dies la relació de bellesa i art ha fet una mutació colossal. Art és tot allò que es diu que és art. I amén. Tot i que no se sap qui mana.

Tolstoi, en tant que escriptor, també parla de literatura. Són sucoses les coses que escriu al respecte, i més perquè n’explica exemples concrets de gent que coneix. Escriu: Un altre mètode per donar a les obres d’art una aparença d’art és l’ornament. L’objecte d’aquest mètode es produir en els sentits del lector, espectador o oient, les impressions més agradables de manera que prengui per art allò que no ho és. En literatura, i si es tracta de poesia, el mètode consisteix a fer servir els ritmes més cadenciosos, les rimes més sonores, les paraules que més facin lluir... Els ornaments, avui dia, han assolit un tal grau de perfecció que s’han pres per obres d’art.

     

Això era en temps de Tolstoi. Ara els ornaments que fan confondre l’art, o cultura i pseudocultura, acostumen a ser d’aquesta mena: estridència, escàndol, blasfèmia, efectisme, exageració, mal gust. Tolstoi abomina de la provocació, ja que absorbeix la intel.ligència, impedeix que es vegi l’art veritable. La bellesa com una cosa indefinida i subjectiva dóna obres d’art quan no es falsifica l’objectiu, que sempre és la pura gratuïtat. Tolstoi va revolucionar la novel.la amb la seva subjectivitat banyada en les aigües de l’honest. No va usar artificis per impressionar. La seva paraula és clara, exacta, sense enfarfecs.

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 de juliol de 2016. La imatge correspon a un fragment d'un quadre exposat al Civico Museo Sartorio, de Trieste. La vaig prendre durant la visita l'1 de juliol. Fins i tot en les pintures més 'realistes', com és el cas, hi ha una mirada, una interpretació personal de la realitat. Bellesa subjectiva)