Voracitat lingüística

Ho sap tothom i no és profecia: a Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català, la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.

     

Aquesta voracitat lingüística també passa a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb el New York Times. Acusat d’«incitar al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès. Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar. Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de consens.

     

Tashi Wangchuk va posar una demanda contra l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk, destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)

Josep Benet tenia raó

L’estiu, temps per a la vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”, vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares, que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia llengua.

     

Josep Benet tenia raó, dic en la conversa. Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de l’escolarització.

     

José Costa Gramunt, es llegia al DNI del meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple: José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un acte humanitari no oblidar els genocidis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)