Amb un pròleg de Pilar
Rahola, escriptora i comunicadora sensible a la història passada i present del
poble jueu, acaba de publicar-se La
Barcelona jueva, coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i Cossetània
Edicions. L’autor d’aquest llibre que pretén redescobrir les petges materials i
immaterials de la presència jueva a la ciutat comtal és Josep Alert (Igualada,
1966), historiador i gestor cultural d’àmplia experiència.
Recordo que uns quants anys enrere, tal
com es publicava a la premsa, es buscava l’emplaçament del que havia estat la
Sinagoga Major del Call de Barcelona... Hi havia interès per trobar i
identificar la presència de la comunitat jueva barcelonina i la seva història plena
de clarobscurs. Aquesta recerca ha anat fent camí des d’aleshores fins arribar
als nostres dies.
A fer llum en aquesta presència hi col.laboren
publicacions com La Barcelona jueva, un
treball divulgatiu de nivell que ha d’interessar no només als jueus de tot el
món que ens visiten –cada any són més- sinó també a nosaltres. Almenys a tants
de nosaltres que, pels cognoms, podem pensar que potser som hereus de jueus
conversos a la força després dels avalots i el saqueig que va patir el Call
barceloní el 1391. Sense deixar d’estimar el cristianisme i els valors ètics i
espirituals amb els quals ens hem format com a persones, experimentem una fraternitat
subtil envers el destí d’aquest poble en diàspora d’ençà que l’any 70 d.C. es
va destruir el Temple de Jerusalem. Se sap que a la Barcino romana ja hi havia
jueus.
Deia que experimentem un sentiment de fraternitat
que s’afegeix a l’admiració per una cultura que, malgrat la diàspora, ha
aglutinat i comunicat tantes formes de saber (ciències diverses, estudis de les
Escriptures bíbliques i la Càbala, literatura, música, artesania, habilitat per
portar comptes, etc.). Una cultura que des de sempre ha promogut que la gent
sabés llegir i escriure, i això era molt visible en temps en què regnava
l’analfabetisme rampant, la qual cosa va ser, i ha estat utilitzada per dominar
les ments i els cors de la gent senzilla.
Tot llegint els capítols de La Barcelona jueva en què es parla de
l’arraconament i segregació primer, fins arribar a la persecució i aldarulls
del 1391 que van provocar la mort de tants jueus a mans dels cristians, amb el
resultat d’haver de triar entre l’obligació de la conversió o l’exili, cal
preguntar-se per què l’Església va exercir aquest paper inquisidor, de botxí,
contravenint, i gairebé sembla de criatures recordar-ho, els principis
fonamentals de l’amor fratern que va predicar Jesús, que no s’ha d’oblidar que
era jueu.
La
Barcelona jueva, de Josep Alert, ofereix als lectors un doble itinerari. En
primer lloc, el recorregut que explica la historia dels jueus catalans en totes
les seves fases, amb informacions sobre fets i personatges rellevants que l’il.lustren.
En segon lloc, trobem els itineraris dels espais barcelonins on es fa més o
menys visible la memòria de la Barcelona jueva. La majoria d’aquests indrets
estan situats al cor de Barcelona, a la Barcelona Vella, amb epicentre a la
Plaça de Sant Jaume. A partir de la destrucció del Call –fins aquí va arribar
la barbàrie- la presència jueva es difumina, es fa gairebé invisible a la
ciutat. En els darrers temps, i a poc a poc, s’ha anat redescobrint i
assimilant una presència que va tenir el seu segle d’or en la mateixa època que
els dies d’esplendor dels reis catalans de més prestigi i seny governatiu, amb
Jaume I al capdavant. Aquests reis assenyats protegien els jueus. Però la
pressió de l’Església va vèncer la voluntat d’aquests reis, víctima del que
avui anomenaríem síndrome (i pecat) de superioritat espiritual envers els
altres col.lectius religiosos.
Seguint el curs del relat anem tenint
notícia, si no la sabíem, dels autors intel.lectuals d’aquests fets
lamentables, precedents, cal dir-ho, del que avui abominem: l’Holocaust. La
marea antijueva es va donar a tot Europa, cert, també a Espanya, amb l’expulsió
definitiva per part dels Reis Catòlics el 1492. Catalunya no se’n va salvar. També
nosaltres, atiats per segons quins sermons en esglésies i catedrals, vam
mostrar-nos antijueus. En el daltabaix del 1391, la catedral de Barcelona va
ser l’escenari de la conversió forçada de jueus.
La
llengua dels jueus catalans era el català, tot i que, com era habitual a
l’època, escrivissin les seves obres literàries en hebreu, com també era
habitual que els cristians escrivissin en llatí. Considerat com l’última figura
de les lletres hebrees catalanes, Salomó ben Rovèn Bonafed, conegut com a
Astruc Bonafeu (1370-1445), a diferència del pare i el germà, va dir no a la
conversió. En els seus escrits va cantar, amb tristesa i amarguesa, l’agonia
del judaisme a Catalunya.
Cal fer esment, entre d’altres escriptors catalans
d’altura com Joan Maragall i Carles Riba, la influència de la cultura jueva en
l’obra de Salvador Espriu, ‘que es va servir del concepte Sepharad per
construir una al.legoria crítica a Espanya’, escriu Alert.
El relat de La Barcelona jueva, de Josep Alert, que es llegeix amb interès
creixent, arriba fins als nostres dies. La represa de la presència de jueus a
Barcelona es va donar a principis del segle XX. Eren jueus fugits d’una Europa
que donava noves mostres d’antisemitisme bel.ligerant, i ja sabem com va
acabar. Entre d’altres relats, llegim el que mostra la història de les caixes
amagades que va trobar Dory Sontheimer a la mort de la seva mare. En les cartes
i papers ocults s’explica la tragèdia de la seva família, materna i paterna, pràcticament
tota víctima de l’Holocaust.
També trobem en aquest llibre d’Alert el
relat més recent, i viscut per nosaltres, de la història d’una simbiosis entre
jueus i catalans (que encara dura!) per part del franquisme. Ja se sap que de
tot en van tenir la culpa rojos, jueus, maçons i catalans separatistes (¡!).
Aquesta persecució, afegeixo perquè no hem d’oblidar-ho, va fer víctimes. Molta
gent va morir per aquests motius. Aquí avui no es mata per aquests motius, no
estaria ben vist, les democràcies europees se’n farien creus, l’efecte de la
vacuna de l’Holocaust i dels Gulags soviètics encara dura; però es fa morir a
la vida civil l’adversari, difamant-lo, o el que convingui, per liquidar la
persona en el seu honor i dignitat. L’episodi de la caça de bruixes per part
del ministre de l’Interior, o de qui sigui que la dugui a terme, no és una
anècdota: és una pràctica habitual. La nostra democràcia és encara molt prima,
és per això que cal enfortir-la de forma ètica i honesta.
En aquests moments Barcelona compta amb
quatre comunitats jueves, molt actives en el camp cultural. Les petges jueves
en la història catalana, amb diversos enclavaments disseminats per tot el
territori, són d’un gran atractiu per al turisme israelià i jueu en general.
Barcelona és la setena ciutat del món més visitada pels turistes hebreus. Quan
visiten la muntanya de Montjuïc, el lloc on hi havia el cementiri dels jueus
barcelonins de l’edat mitjana, experimenten un sentiment molt íntim... És el
natural, en el seu cas. També nosaltres experimentem emoció, ja que la terra
dels cementiris és la terra d’aquells morts i de tots els morts, dels nostres ancestres;
la dels cementiris és terra sagrada i cal trepitjar-la amb reverència.
(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juliol de 2016. La imatge de la tomba de la fotografia està presa el dia 28 de juny al cementiri jueu de Trieste).
De mica en mica anem reconstruint la història i el relat dels jueus barcelonins i catalans en general. La tasca és difícil perquè cal que assumim responsabilitats abans no descobrim, paradoxalment, que en bona mesura en som descendents.
ResponEliminaTeresa, tinc la sort d'haver conegut a la Universitat, com estudiant encara, l'eminent erudit Jaume Riera i Sans, que va reiniciar i seguir la línea de recerca dels jueus a Catalunya des de l'Edat Mitjana. Avui encara, segueix estudiant i també ha estat consultat per les recerques de Barcelona. Fa alta investigación, però crec que és una autoritat de primera--Article teu, molt interessant.m.
ResponEliminaNomés se m'acudeix aquesta frase envers aquest article preciós i meravellós,també interessant.
ResponEliminaLa misteriosa permanència de l'história dins el corrent mai estátic de la vida.(Alessandro Baricco)
Una abraçada.