Entre la terra i el cel

 

Quan en els anys setanta vaig fer estudis de psicologia em vaig enamorar de la psicoteràpia que tot just llavors havia començat a ser coneguda entre la classe acadèmica: la teràpia transaccional de Carl Rogers. Explicada senzillament, aquesta teràpia, a diferència d’altres teràpies més materialistes o psicologistes com la de Sigmund Freud, contempla la dimensió espiritual de la persona. Freud va obrir moltes portes a l’estudi de la psique humana, però a penes va deixar oberta la porta d’entrada a la cambra de l’espiritualitat i justament aquest va ser el punt de discrepància amb el seu deixeble Carl G. Jung.

S’explica una bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol. El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores, de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la fotosíntesi.

Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)          

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.

     

Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.

     

Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.

     

El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     

És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)