Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.

     

No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     

Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Quan Jurupari era déu, segona edició

Aquí teniu la imatge de la coberta de la segona edició de Quan Jurupari era déu. Molt oportunament l'editorial ha incorporat el subtítol: Un viatge al Brasil.

L'orixá Ogún (o sant Jordi)

El poema L'orixá Ogún (o sant Jordi), sant amb el qual sincretitza, és a la pàgina 43 de Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil). La imatge de sant Jordi / Ogún dins una fornícula la vaig prendre, gairebé 'robar', en una església de Rio de Janeiro el juliol del 2003. Que tingueu una bona Diada de sant Jordi!

Una lectura de Quan Jurupari era déu

La poeta i escriptora Marta Pérez i Sierra ha fet aquesta lectura aprofundida de Quan Jurupari era déu, que reprodueixo a continuació. La imatge de Iemanjá, vora el llac, la vaig prendre a Pampulha. 

Tinc debilitat per Iemanjá, la deessa aigua del llac i palmeres verdes. L’Orishá del Candomblé que és festeja dins el mar, portant-li ofrenes com fan a Sitges amb la Verge del Carme. Com Marededéu d’agost. Teresa Costa-Gramunt ens acosta a l’espiritualitat genuïna del Brasil, la que és de tots, perquè tots preguem a una o altra deïtat quan el brogit calla i en tenim necessitat. Usem les mans/ per abraçar i pregar:/ ens abracem/ i preguem.../ fins que morim/ i tornem al mar. 

Ens presenta al principi del poemari el déu originari Jurupari, el déu dels xamans que el feien present a través de la veu. La veu de la natura, dels esperits, de la procreació, condensada en les llavors dins el ventre de les maraques. Cants i balls per lloar déu. Després Tupá substitueix Jurupari, i Yahvé a Tupà. La humanitat segons avança compon déus i religions. Entre llums i ombres. Entre gratacels, verticalitats faraòniques, la poeta troba a Jurupari, sap captar la sensibilitat, la memòria, d’un poble sempre alegre i rialler, malgrat l’entorn, el desconcert, el vertigen, les favelas i la pobresa. I així ens descriu la pell bruna dels  mulats confosa amb les estàtues brillants i les llegendes. Un món de símbols i sensualitat a flor de pell. Un món de cants i d’esperança malgrat tot. Hi troba llibres, infants, rituals. La borsa que amb el seu enrenou oculta l’amuntegament de favelas. I copsa la bellesa de la nit: s’hi mostra esplèndida la nit/ que es revela en un imaginari vestit/ de gasa negra i fils d’or.

El poemari es divideix en cinc parts cada una d’elles encapçalada per una encertada cita que ens avança la ruta de la poeta pels carrers d’una o altra població de Brasil, per un o altre paisatge brasiler. Una terra fèrtil que ara parla en llengua tan melosa.

Quan acosta al lector a les favelas ens fa pensar que potser si Jurupari encara fos déu, no existirien aquests barris de barraques i precarietat. Potser hem desterrat la veritat. Potser hem oblidat la llum. Però queden els somnis i els xamans que els beneeixen. I potser, si els turistes deixem de fer fotografies a la babalà, la redempció del Crist de Corcovado.

Mentre, i ara que s’acosta la data senyalada, on roses i llibres es barregen, podem festejar a Ogun, l’Orishá Ogun. Vestit amb calçons/ i ornat amb collarets turquins,/ els devots del Candomblé/ li fan festa el 23 d’abril. Què ens ajudi a vèncer les nostres pors, les duals adversitats que conviuen dins nostre i ens retorni la força dels guerrers. És a dir, que amb ell matem el drac i ens acostem a Jurupari.

I el llibre acaba amb un vers “Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal” i amb una cita que reprodueixo:

L’energia universal

presenta múltiples formes, que són els nostres déus.

Però creiem en una força suprema.

Xaman d’una nació amazònica

Favelas (Quan Jurupari era déu)

Les veig, Jurupari,

només girant el cap.

Barraques de fusta,

piràmides de xapa,

temples de pobresa

on s’encenen magres llums.

Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana

els joves somien

convertir-se en futbolistes,

en balladors de samba,

en Carlinhos Brown.

(Favelas, poema publicat a Quan Jurupai era déu (Un viatge al Brasil). La fotografia no és molt bona, ja que està escanejada de la impressió en paper. La vaig prendre a la platja de Copacabana, Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Nou poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)

Aquí  teniu la coberta del meu últim poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil), publicat a la col.lecció Cadre Noir de l'Editorial Comte d'Aure. A continuació, els fragments del pròleg que es poden llegir a la contracoberta:

Una matinada de juliol vam aterrar a l’aeroport de Sao Paulo. Així va començar el meu viatge per diversos indrets del Brasil, que cal considerar un veritable subcontinent. Es tracta d’un viatge al Brasil, és a dir, una petita panoràmica personal de la descoberta, ja que conèixer el Brasil demanaria anys, tasca difícil per al viatger d’ocasió.

La cultura brasilera és una cultura mestissa. Diverses ètnies índies habitaven aquest territori, ètnies que tenien la seva cultura i els seus déus. Un déu hi destacava : Jurupari. Al segle XVI, amb la conquesta, els portuguesos van emprendre l’evangelització del Brasil que, pel que sembla, va requerir diverses fases que inclouen la presència de Tupá, una deïtat que prové de la mitologia del indis guaraní.

Els vells Jurupari i Tupá han estat superats per la Història, com un dia en la cultura grecollatina va ser superat el vell Zeus. Un cop instal.lat el cristianisme, la realitat del Brasil, en matèria religiosa, ha anat més lluny. Com en d’altres països d’Amèrica, els esclaus africans hi han deixat una petja profunda. Tan profunda és aquesta petja, que, a les oïdes del viatger, ressonen noms rítmics i exòtics com Macumba, Candomblé, Umbanda, Quimbanda… Són noms de religions afrobrasileres. No és fàcil conèixer-ne les diferències que a vegades només ho són de matís. Al final del llibre incloc un petit glossari orientatiu al respecte.

Altres imatges poblen aquest poemari que, tot anant a les arrels, arriba fins als nostres dies descobrint-hi paisatges de favelas i sentint, per empatia, el dol per les morts dels nens del carrer.

(La fotografia de la coberta la vaig prendre en la visita en el museu de les cultures indígenes com la guaraní)