La cultura és revolucionària

La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?

     

Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.

     

Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)

Bellesa i art

En el seu llibre Què és l’art?, publicat el 1896, Lleó Tolstoi distingia entre bellesa i art. Tolstoi parla d’una concepció de bellesa com una cosa inexacta i subjectiva. La idea clàssica, a la qual també es refereix, assimila el bo i el bell, una perfecció que només pot ser divina.

     

L’art entès a la manera tradicional és expressió de la bellesa en el seu instint per buscar la perfecció, podem afegir, ja que per naturalesa els artistes són imperfectes. Però en els nostres dies la relació de bellesa i art ha fet una mutació colossal. Art és tot allò que es diu que és art. I amén. Tot i que no se sap qui mana.

Tolstoi, en tant que escriptor, també parla de literatura. Són sucoses les coses que escriu al respecte, i més perquè n’explica exemples concrets de gent que coneix. Escriu: Un altre mètode per donar a les obres d’art una aparença d’art és l’ornament. L’objecte d’aquest mètode es produir en els sentits del lector, espectador o oient, les impressions més agradables de manera que prengui per art allò que no ho és. En literatura, i si es tracta de poesia, el mètode consisteix a fer servir els ritmes més cadenciosos, les rimes més sonores, les paraules que més facin lluir... Els ornaments, avui dia, han assolit un tal grau de perfecció que s’han pres per obres d’art.

     

Això era en temps de Tolstoi. Ara els ornaments que fan confondre l’art, o cultura i pseudocultura, acostumen a ser d’aquesta mena: estridència, escàndol, blasfèmia, efectisme, exageració, mal gust. Tolstoi abomina de la provocació, ja que absorbeix la intel.ligència, impedeix que es vegi l’art veritable. La bellesa com una cosa indefinida i subjectiva dóna obres d’art quan no es falsifica l’objectiu, que sempre és la pura gratuïtat. Tolstoi va revolucionar la novel.la amb la seva subjectivitat banyada en les aigües de l’honest. No va usar artificis per impressionar. La seva paraula és clara, exacta, sense enfarfecs.

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 de juliol de 2016. La imatge correspon a un fragment d'un quadre exposat al Civico Museo Sartorio, de Trieste. La vaig prendre durant la visita l'1 de juliol. Fins i tot en les pintures més 'realistes', com és el cas, hi ha una mirada, una interpretació personal de la realitat. Bellesa subjectiva)

Llum de la Selva

Llum de la Selva es deia Isidre Nadal Baqués, i és de les poques persones que va poder dur a terme la vida d’eremita que ell va escollir. Amb la meva amiga Anna M. Balil Gilart, oncòloga, i ja traspassada, vaig conèixer Llum de la Selva l’any 1969 o 1970. Vivia amb la seva companya Carme al Jardí de l’Amistat, un hort als afores de Sabadell, que conreava ell mateix. Era vegetarià i no menjava res cuinat. Amb tres amics, va ser el fundador, l’any 1925, de la Societat catalana de naturisme, la primera de l’estat espanyol. Jo el vaig conèixer, però, en la seva condició de seguidor de la no-violència de Gandhi. Ens n’havia parlat un deixeble directe de Gandhi, Lanza del Vasto, fundador de la comunitat de l’Arca, que l’havia visitat moltes vegades al seu hort de Sabadell. Eren amics.

Havent begut primer de les fonts anarcosindicalistes del moment (va ser seguidor de Ferrer i Guàrdia), havent viatjat per Espanya i Europa, i havent llegit moltíssim, l’esperit de Llum de la Selva va anar evolucionant cap a una espiritualitat genuïna de signe naturalista i pacifista que l’acostava a l’univers de Gandhi. Es diu que fins i tot va mantenir correspondència amb Lleó Tolstoi, un altre gandhià, el qual, des d’unes altres circumstàncies, també va poder dur la vida que va triar. Ho recalco perquè les societats són molt restrictives. Aquest tipus de singularitat i marginalitat és privilegi de molt pocs i sempre sostingut per un petit cercle de persones, com també és el cas de Lluís M. Xirinacs.

     

Nascut la nit de Reis de 1877, Llum de la Selva, que va fugir de l’orfenat als catorze anys, sempre deia que havia estat abandonat com el petit Moisès, en una cistella que es va trobar al port de Barcelona. Llum de la Selva va morir molt vell, pels volts de Nadal (23 de desembre de 1983), als 106 anys. Va ser enterrat com volia: al costat d’un xiprer, entre oliveres i amb una túnica blanca i sense taüt, ‘així les flors naixeran abans’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juny de 2016. A la fotografia, Llum de la Selva amb la seva companya Carme. A Sabadell hi ha un carrer al seu nom).