L’aula era una remor de veus,
potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem
apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat
de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres
treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se
davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un
silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la
primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la
mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.
Qualsevol moment és un bon moment
per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon
moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se
en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar
l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat
el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de
la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense
embolcalls.
El malalt terminal, un vell
supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que
l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la
vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb
aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que
ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no
pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan
amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que
tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi
hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de
sentit com és.
Tot i que el conec i l’aprecio
per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el
llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund,
les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen
els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre
moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha
aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades
quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li
gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals
–continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i
humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.
Aquestes virtuts essencials en la
vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires,
fan ingràvid el nostre moribund en aquesta
travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen
al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va
esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés
interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el
moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou
temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les
paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres.
Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al
paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans,
som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu
lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat
sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps
n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un
perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot
cor: gràcies.
(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)
