És època de viatjar. El
temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des
del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com
una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers:
van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal
ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es
queden muts.
Els museus són plens, atapeïts de gent que
és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i
han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que
vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes
de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per
postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant
la dama del somriure misteriós.
No
és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad.
En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món
de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre
depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que,
com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.
El meu primer viatge fora de Catalunya el
vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam
anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de
Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam
passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre
altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics
paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La
descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero
tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir
vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma
d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.
El viatge agafa un sentit complet en la
partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En
partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del
rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no
pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o
escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del
viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural
del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es
constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres
també, no és cap drama perdre’s el que s’ha
de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot
fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.
(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)
