Parlar d'art

 

Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol, una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entrevista».

Un artista ho descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.

L’art és abans que res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per posar un exemple conegut.

Amb aquesta reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)

Bellesa i art

En el seu llibre Què és l’art?, publicat el 1896, Lleó Tolstoi distingia entre bellesa i art. Tolstoi parla d’una concepció de bellesa com una cosa inexacta i subjectiva. La idea clàssica, a la qual també es refereix, assimila el bo i el bell, una perfecció que només pot ser divina.

     

L’art entès a la manera tradicional és expressió de la bellesa en el seu instint per buscar la perfecció, podem afegir, ja que per naturalesa els artistes són imperfectes. Però en els nostres dies la relació de bellesa i art ha fet una mutació colossal. Art és tot allò que es diu que és art. I amén. Tot i que no se sap qui mana.

Tolstoi, en tant que escriptor, també parla de literatura. Són sucoses les coses que escriu al respecte, i més perquè n’explica exemples concrets de gent que coneix. Escriu: Un altre mètode per donar a les obres d’art una aparença d’art és l’ornament. L’objecte d’aquest mètode es produir en els sentits del lector, espectador o oient, les impressions més agradables de manera que prengui per art allò que no ho és. En literatura, i si es tracta de poesia, el mètode consisteix a fer servir els ritmes més cadenciosos, les rimes més sonores, les paraules que més facin lluir... Els ornaments, avui dia, han assolit un tal grau de perfecció que s’han pres per obres d’art.

     

Això era en temps de Tolstoi. Ara els ornaments que fan confondre l’art, o cultura i pseudocultura, acostumen a ser d’aquesta mena: estridència, escàndol, blasfèmia, efectisme, exageració, mal gust. Tolstoi abomina de la provocació, ja que absorbeix la intel.ligència, impedeix que es vegi l’art veritable. La bellesa com una cosa indefinida i subjectiva dóna obres d’art quan no es falsifica l’objectiu, que sempre és la pura gratuïtat. Tolstoi va revolucionar la novel.la amb la seva subjectivitat banyada en les aigües de l’honest. No va usar artificis per impressionar. La seva paraula és clara, exacta, sense enfarfecs.

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 de juliol de 2016. La imatge correspon a un fragment d'un quadre exposat al Civico Museo Sartorio, de Trieste. La vaig prendre durant la visita l'1 de juliol. Fins i tot en les pintures més 'realistes', com és el cas, hi ha una mirada, una interpretació personal de la realitat. Bellesa subjectiva)

L'art com la vida

Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar explicar-se això que contenim, i que va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell, tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.

Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així. D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió, sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa passió.

El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir (i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer Maria Rilke.

El quid de la qüestió és una altra manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit. Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.

L’esperit és allò que dóna la veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més ignorant és d’allò que per posar-li un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.

En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant. Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida, ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per aquest motiu que una obra d’art és alguna cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure, espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art, o l’art com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)

art i vida

“¿No ens sentim millor, com si agaféssim aire nou, després d’haver llegit un llibre escrit amb intel.ligència i fondària?" Depèn de la percepció -em contesta l’interlocutor, que em mira rient-. Hi ha qui creu que escriure és una cosa innecesària, que la filosofia no porta enlloc, que l’art és un luxe o un divertiment...”
"En canvi, per a l’escriptor, per al filòsof, per a l’artista, el seu treball és la seva vida" -afegeixo.

Meditació sobre art

La degradació de la bellesa i del sentit mitjançant una materialització grotesca, deformada, en el malalt és un efecte secundari de la destrucció de la personalitat. En canvi, en l’artista respon a un propòsit creador, com un déu que estés per damunt del bé i del mal, del bell i de l’horrible.

Art i creixement

Podríem veure la pràctica de l’art (i qui diu art, diu escriptura) com una manera d’eixamplar no només la visió de les coses sinó també les funcions del psiquisme humà.

Art

L’art és innat en l’artista. És una força que se n’apodera. Aleshores el converteix en un instrument. La voluntat última –no la voluntat del mentrestant, que ha de ser sostinguda- ja no és l’artista personal sinó l’obra d’art. Com a persona –i això ho veiem sovint- pot tenir capritxos, desigs i finalitats pròpies. Però allò impersonal que hi ha en l’artista, és a dir, l’art, és més elevat que ell. Diguem-ne esperit diví o ànima col.lectiva, segons Jung. D’aquí ve que en tantes ocasions no es pugui donar explicació del treball artístic, depassa el nostre raciocini.

(Dona elegant, oli d'Alexandre de Cabanyes)

Dona i art o la dansa de Lilâ

Aquí teniu el meu darrer llibre...

"El camp de la creació artística feta per dones, tot i que cada vegada menys, continúa marcat per prejudicis androcèntrics. Sembla un deure intel.lectual de les dones col.laborar a resituar l’art femení en l’espai de l’activitat artística que homes i dones compartim. Cal fer visible el que encara no ho és prou. Els textos que aquí es publiquen són crònica alhora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l’art."
(extret del pròleg)

Mester de transfiguració

El quotidià transfigurat, vet aquí l’essència de l’art. El quotidià amb la seva dosi de dolor i d’alegria, de treball i de contemplació, d’interrogant i de misteri. Qui pot impedir a l’artista o al poeta de cavalcar en aquest mester? Només la por, i aquesta també l’hem de transfigurar!

(a la imatge: dibuix de Claude Collet)

L'obra

En l’acte creatiu, el creador/a entrellaça allò que té de personal-humà i allò que desenvolupa en un procès impersonal (en el sentit d’universal) que va més enllà d’ell/a mateix/a. L’obra ens explica d’una manera més àmplia de la que tenim consciència. Per les seves obres els coneixereu, diu l’Evangeli, i això val també en el camp de l’art.

L'art

L’ART és la manifestació de la realitat altra: realitat oculta que espera ser revelada com la interpretació d’una visió o d’un somni.

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.