Els poetes se n'alegren

Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.

 

Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

Presentació del CD Pels racons de la meva nit, de Salvador Pané

Ahir nit es va presentar Pels racons de la meva nit, un CD doble amb composicions musicals de Salvador Pané, inspirats en poemes de, entre altres poetes, Eduard Miró, Marta Pérez, Jordi Pàmias, Eva Pellicer, Vicenç Llorca i jo mateixa. Aquest treball discogràfic està encapçalat per unes paraules de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que situa i valora aquest treball creatiu com a pont no només entre la música i la literatura sinó també entre cultures (els poemes han estat traduïts a l'anglès per a poder ser interpretats fora de les nostres fronteres), ja que Salvador Pané, doctor en ciències químiques, treballa com a investigador a la ETH Zürich (Suïssa) en el camp de la microrobòtica biomèdica. Com a músic, va iniciar els seus estudis als 12 anys, en l'especialitat de piano, i on es troba millor Salvador Pané és interpretant (i cantant) les seves composicions. Els qui heu passat per aquesta experiència d'escoltar un poema vostre musicat amb l'alt nivell musical d'algú com Salvador Pané, sabreu de què parlo, de quina emoció intensa parlo. En aquest doble CD de Salvador Pané hi dues precioses peces musicals dedicades a dos poemes meus, Amor que descansa i La casa és de pedra.

(Malauradament, la Dra. Laura Borràs no va poder assistir a aquesta presentació a causa del dol oficial decretat a causa de l'accident aeri als Alps francesos, en el qual van morir 150 persones, entre les quals molts catalans, molta gent propera).