Dones escribes

 

     Les podem imaginar a la llum de les espelmes, inclinades i concentrades en el seu escriptori, amb tintes de diversos colors i una ploma a la mà: són dones escribes que amb la seva traça per a la cal·ligrafia i el dibuix van produir, sembla que pel cap baix, 110.000 manuscrits durant l’Edat Mitjana, segons han afirmat investigadors noruecs. Aquestes xifres impressionen, tot i que molt probablement encara siguin més. S’estima que a Europa l’1’1% dels textos i il·lustracions realitzades a mà entre l’any 400 i l’any 1500 són obra d’aquestes monges que treballaven en els seus monestirs en silenci i inspirades per com les seves cal·ligrafies i dibuixos encara imanten la mirada tot i els segles que han passat. Aquella aura perdura en la gràcia del traç i la vivor dels colors.

     Algunes dones escribes signaven les còpies dels manuscrits. És així com a Catalunya coneixem el treball de la monja Eude o Ende, la u i la n a vegades es confonen. No se sap gaire res de la seva biografia, si bé es diu que aquesta escriba pertanyia al monestir de San Salvador de Tábara. La història de l’art la considera la primera artista dona que es coneix a Espanya i una de les primeres d’Europa. Una pionera que va realitzar part dels dibuixos miniats del famós Beatus de Girona. Els Beatus contenen comentaris del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan. Aquest Beatus, que, com hem dit, part del qual va ser il·luminat per la monja Ende, es conserva a la Catedral de Girona, d’aquí ve el nom amb el qual és conegut. El nom d’Ende, juntament al d’un altre copista il·luminador, figura en llengua llatina al colofó del manuscrit: «Ende pintrix et D(e)i aiutrix fr(a)ter Emeterius et pr(e)s(bite)r», que traduït vol dir: «Ende, pintora i ajudant de Déu; Emeteri, germà i sacerdot».

     Els dibuixos que il·lustren amb imaginació creativa les visions de Sant Joan al llibre de l’Apocalipsi del Beatus de Girona estan realitzades a l’estil mossàrab de l’època. En aquests dibuixos miniats s’hi veuen, com era la moda d’aleshores, sanefes i elements geomètrics pintats amb colors molt vius i, sobretot, les figures estilitzades que tant s’aprecien per les seves formes d’una bellesa serena, majestàtica, exquisida.

(article publicat al setmanari La Fura, 13 de juny de 2025)

Una viatgera a Pèrsia

     L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia, crònica, ficció i pensament.

     Annemarie Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica, va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.

    La personalitat de les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia establert després del seu viatge a l’Àfrica.

     L’any 1933, Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu. Tot al contrari que el turisme pautat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)

La vera icona

      El papa Francesc, mort el passat Dilluns de Pasqua de 2025, va deixar escrit que volia ser enterrat a la Basílica Santa Maria Major, com així ha estat. La basílica es va construir sobre un temple pagà dedicat a la deessa Cíbele. Hi ha una línia de continuïtat entre les antigues deesses maternes i la figura de Maria, la mare de Jesús.

     La Basílica Santa Maria Major, molt estimada pels romans, és el lloc més important de Roma dedicada al culte marià. Quan es volia recollir, quan volia meditar, el papa Francesc hi va anar a resar més de cent vegades, i no és una metàfora. Pocs dies abans de morir, tot i la seva extrema feblesa, encara es va postrar davant Maria. No en va, el primer dia del seu pontificat iniciat l’any 2013, el papa Francesc va visitar la basílica, va realitzar una ofrena floral davant la icona de l’anomenada Verge Salus Populi Romani (Protectora del poble romà), també coneguda com a Nostra Senyora de les Neus, que és el nom que se li va donar a la icona bizantina de la Verge i el Nen, que la tradició atribueix als primers cristians, si bé la llegenda més estesa afirma que va ser pintada per l’apòstol Lluc sobre un tros de fusta que va pertànyer a la taula del Sant Sopar. També hi ha la llegenda que diu que la taula va ser construïda pel propi Jesús i que la seva mare Maria la va guardar, com una relíquia, després que el fill fos crucificat.

     La icona amb la imatge de la Mare de Déu va arribar a Roma l’any 590 durant el pontificat de Gregori Magne. La mateixa llegenda explica que va romandre a Jerusalem o voltants fins que va ser descoberta per Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí el Gran que va declarar el cristianisme com la religió oficial de l’imperi. La icona va ser col·locada a Santa Maria Major pel mateix papa Gregori. En pertànyer a una relíquia, la icona es considera una vera imatge, una vera icona, com es considera una vera icona el famós llenç de la Verònica (d’aquí ve el nom a la dona anònima que li va eixugar el rostre) que amb tanta versemblança va pintar Zurbarán i que aquests dies es pot veure al MNAC. Aquesta imatge de Jesús sofrent en un sudari es va venerar a la basílica de Sant Silvestre en considerar-la taumatúrgica, com taumatúrgica es considera la icona de Maria a la basílica que duu el seu nom.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 de maig de 2025)   

Teresa de Lisieux

 

     Els sants no estan de moda en el nostre temps de fredor religiosa, però de fervor envers influenciadors de tribus digitals. En el panteó catòlic, però, hi ha sants que brillen com Francesc d’Assís, figura apreciada per gent de totes les creences i fins i tot per gent sense cap creença. Teresa de Lisieux és un d’aquests sants en el ventall de sants on emmirallar-se.

     El 17 de maig de 2025 farà cent anys de la canonització de la carmelita descalça Teresa de Lisieux, més coneguda com a Teresa de Jesús Infant. Va ser declarada doctora de l’Església l’any 1997 pel papa Joan Pau II. L’Església és avara amb les doctores, només se n’han declarat tres durant dos mil anys d’història: Teresa d’Àvila, Caterina de Siena i la jove Teresa de Lisieux, que va morir tuberculosa amb només vint-i-quatre anys després de terribles sofriments que va aguantar amb un capteniment guiat per l’Amor: «Déu meu, jo t’estimo», van ser les seves últimes paraules. En la seva representació, present en moltes esglésies i capelles, ja que en la primera meitat del segle XX va ser una santa molt venerada, se la veu vestida amb l’hàbit carmelita abraçant un crucifix envoltat de roses. És una forma visual del que la jove va dir poc abans de morir a les seves companyes de vida monàstica: «Faré caure una pluja de roses sobre el món». Era una noia romàntica amb una imaginació ben viva.

     Teresa Martin, que així s’anomenava Teresa de Jesús Infant abans de professar, va escriure bells poemes a més de donar al món uns escrits que, publicats l’any 1898 per la seva germana Paulina, carmelita com ella, aquesta va titular Història d’una ànima. Són el relat d’una vida espiritual encarnada en les obres quotidianes seguint la Petita Via, que consistia a lliurar-se a l’Amor de Déu en total abandó i confiança en Déu com ho fan els infants a la falda dels pares. Una nova via d’espiritualitat que integra Déu en la vida de cada dia en les petites coses que sovint són les més difícils d’apreciar i de dur a terme perquè en la seva humilitat semblen tan poca cosa i tan grans com són. Història d’una ànima, editada un any després de la seva mort l’any 1897, va causar molt d’impacte i ràpidament va ser traduïda a quaranta llengües.

(article publicat al setmanari La Fura, 4 d'abril de 2025)

Parlem de literatura?

      Quan les paraules es buiden de sentit, quan els conceptes s’aprimen tant que esdevenen un esquelet, tornar-los el sentit i la carnadura que els fa propi dels humans és una tasca difícil, si bé no hi podem renunciar, no podem perdre’ns pel camí que a través de la cultura ens havia dut a la civilització.

     Ja fa temps que les humanitats no tenen cap predicament en el nostre món tecnificat fins al cervell, ara que potser ja és a punt de dirigir-ne el pensament amb l’auge de la intel·ligència artificial. I dintre les humanitats, la literatura ha anat perdent l’energia, l’esperit pentecostal i il·luminador de la realitat última que sacseja la consciència. S’escriu més que mai, es publica més que mai, però la quantitat ha passat com un tanc per sobre de la qualitat que cada vegada resta més oculta, no perquè no hi sigui, sinó perquè és difícil descubrir una perla enmig de la massa. Ho va advertir, amb preocupació i esglai, Elémire Zolla al seu llibre Eclissi dell’intellettuale, publicat l’any 1964: «La industria i el maquinisme poden ferir l’esperit». Si del que es tracta és de vendre un ‘producte’, no una obra d’art, que és al que aspira una obra literària, els efectes no triguen a manifestar-se.  

     «La literatura no és una frivolitat, un passatemps, una diversió», escrivia el professor Alain Verjat, deixeble de Gilbert Durand, creador de la mitocrítica i la mitoanàlisi, i encara afegia: «És una eina de formació moral». I és que l’art, i la literatura n’és una manifestació tan sensible com textual, interpel·la, fa preguntes, convida al pensament. És per aquest motiu que, com deia als seus alumnes el mateix professor Verjat: «La literatura sempre està a l’oposició». No oblidem que el primer que fan els règims dictatorials és cremar llibres, censurar-los o evitar-ne la publicació, una forma d’avortar-ne l’aparició pel que la lectura de segons quins textos té de trajecte cap a l’autonomia personal tot formant un criteri, una opinió. Llegir Dostoievski, posem per cas, ens aboca directament al problema del mal, com de manera més subtil ens hi aboca la literatura de Rodoreda sense perdre ni una engruna de la bellesa de la paraula i, sobretot, de l’emancipació del servilisme a què ens vol condemnar el pensament únic, tan eixorc per a la llengua com per a l’ànima. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'abril de 2025)                                        

Potència de la creativitat femenina

 

     El 8 de març constitueix una festa reivindicativa dels drets de les dones. Però el 8 de març és també una excel·lent ocasió per fer visible aspectes de la dona com ara la potència de la creativitat femenina que tant com menyspreada ha estat ocultada i fins i tot històricament avortada. «No hi ha dones artistes», hem sentit a dir sovint a l’hora de fer genealogies d’artistes del passat. Ja se’n lamentava la poeta Rosalía de Castro quan deia: «Els homes miren les dones escriptores més malament que si veiessin el diable».

     Per aquesta mala mirada, ¿no hi són o no les han deixat ser artistes, a les dones que potser en tenien el talent? I, encara més: ¿Se n’ha amagat la seva existència i relleu en cas de ser-hi? Així ha estat. Per tant, de sota les pedres, les hem anat a descobrir. Hem estat precisament les dones les qui ara que en tenim l’oportunitat de dur a terme la recerca qui ho anem fent amb tota la paciència i determinació de la nostra antecessora Penèlope amb els seus teixits i brodats, arquetip de les teixidores de la cultura: una herència ancestral que es fa present en la creativitat de dones amb dons extraordinaris com ara la visionària Josefa Tolrà Abril (Cabrils, Barcelona, 1880-1959), que la historiadora de l’art Pilar Bonet Julve ha fet emergir de l’ombra. Com també ha fet eixir a la llum la personalitat visionària de Julia Aguilar Coscuyuela (Barbastro, 1899-1979). Dones que en la seva vida ordinària estaven entre els dos móns per com en els seus dibuixos, pintures i brodats van expressar de forma artística «la consciència doble de la matèria». O el que ve a ser el mateix: l’interior de la matèria, la seva part lumínica i espiritual que amb tanta inspiració va investigar i treballar l’artista sueca, descoberta no fa tants anys pel gran públic, i aquí en una exposició al Guggenheim. Es tracta de Hilma af Klint (1862-1944), que a contra corrent va dur a terme les extraordinàries pintures i dibuixos fruit del subconscient creador, que deixen els espectadors bocabadats. Klint va abandonar les convencions de la tradició acadèmica i va dirigir la seva atenció als corrents científics i espirituals de la seva època. Avui dia es considera la pionera en la representació de l’invisible.

(article publicat a La Fura, 14 de març de 2025. La imatge és d'una obra Julia Aguilar titulada "Àngel amb dragó")

L'alegria en les petites coses

 

     El 17 de maig d’aquest any 2025 farà cent anys que va ser canonitzada Teresa de Lisieux pel papa Pius XI. Teresa de l’Infant Jesús és molt estimada pel papa Francesc, que mai no ha ocultat l’admiració per la jove monja carmelita que va néixer el 1873 a Alençon i va morir a Lisieux el 1897 amb només 24 anys. Font d’inspiració en el seu pontificat, li va dedicar la seva exhortació apostòlica És la confiança (octubre de 2023).

     En el carisma religiós de Teresa de Lisieux hi destaca l’alegria, que és un estat de l’ànima. En l’alegria l’ànima s’expandeix, s’esponja, respira: és oxigen per a la vida humana. Teresa en va percebre el do quan va trobar l’alegria en les coses més petites i simples. Amb l’entusiasme que sempre va mostrar, Teresa va convertir la vida diària en extraordinària pel fet de viure amb alegria qualsevol esdeveniment pel fet que tot era un regal de Déu començant per la vida mateixa. El seu tarannà intens i d’una espiritualitat oceànica, es manifestava suau i amable a través del seu cor dolç i senzill. Ho era per naturalesa, alegre, Teresa de Jesús Infant, i en el seu desig de bondat i anhel de bellesa, quan va veure que ja anava a morir va dir a les seves companyes: «Faré caure una pluja de roses sobre el món», i així la recorda la seva iconografia.

     Teresa de l’Infant Jesús també era alegre per haver cultivat a consciència un profund sentiment de gratitud envers les petites coses: la contemplació d’un matí assolellat en ple hivern, donar o rebre una abraçada tendra, fraterna, el goig de respirar l’aroma del pa acabat de coure, veure la bellesa humil de la bugada estesa a l’aire, la petita satisfacció de parar la taula en l’ordre establert o admirar la primera rosa que floria al jardí del convent. La jove carmelita, que tenia ànima de poeta i, com Francesc d’Assís, lloava la natura, s’alegrava amb les primeres llums de l’alba en el moment d’encetar el dia en oració. I és que l’alegria és també oració des del moment en què hi participa l’ànima.

(article publicat a la revista Pluja de roses, Març/Abril de 2025)

El passat no passa

      

Heu sentit a dir més d’una vegada aquesta frase: «El passat, passat». I no és cert per més que es vulgui. El passat no passa mai. Una altra cosa és voler-lo oblidar en ares que no ens martiritzi en el dia a dia o que ens paralitzi en l’acció de tirar endavant, i una altra cosa és la fantasia, la il·lusió, la ficció, que el passat ja ha passat.

El passat no passa mai, mentre som vius, perquè som memòria del passat. El passat ens constitueix per com aquesta entitat que anomenem «jo» és la nostra memòria del passat ja que el present és efímer i el futur no existeix més que en projeccions mentals. Diem potser de manera una mica massa frívola: «Enterra el passat». I, sí, farem bé d’enterrar el dolor, les ferides del passat, però no el passat. La memòria del passat il·lumina el present i el futur amb més transparència que una bola de vidre. Ara mateix, al món, s’estan reproduint fets polítics, socials i culturals de gran transcendència que recorden fets passats que, justament per haver-los volgut enterrar, oblidar, ara ens peten a la cara amb tota la seva lletgesa i brutalitat.

Trump, Milei i Putin, per posar només aquestes exemples de reietons del segle XXI tan vistosos com escandalosos, com el seu capteniment s’assembla a mandataris del segle XX com Hitler, Stalin, Mussolini: cridaires, histriònics, populistes, bàrbars, estrambòtics. Bastos, inelegants i àvids de diners i de poder se’n riuen, de la memòria històrica, hi salten al damunt sense vergonya ni manies. «El passat, passat!». I tornem-hi amb les guerres i el seu horror, tornem-hi amb la mort, el dolor i la devastació que provoquen. Sobre les tombes dels morts i les ruïnes de pobles i ciutats planegen construir-hi paradisos de vacances per a gaudi dels vencedors que no s’han estat de rampinyar, també, matèries primeres en terrenys colonitzats aquí, saquejats allà. Hi guanya el capital, és clar, com sempre. No guanya, com volien els il·lustrats en la seva utopia, ni l’educació ni la cultura ni la bellesa de l’art: guanya l’or obscè que també s’exhibeix a dojo, per cert, a la rica Dubai, mentre les dones van vestides amb burka, no poden sortir soles de casa ni conduir un vehicle. El passat no passa, és aquí ara mateix i potser faríem bé de tenir-lo present per no repetir els errors del passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de març de 2025)                                                      

No t'ho creuràs, Eduard

Un amic m’ha enviat per correu electrònic dos paràgrafs d’un article: «què et sembla», em diu, i jo, després de llegir-los, li he contestat: «ja ho sé, no et pensis». Els dos paràgrafs són aquests: «Ser cultureta cada vez mola menos: las alucinantes metamorfosis del capital cultural (...) La erudición y los gustos refinados propios de los ‘gafapastas’ son sustituidos por el capital subcultural, que sale de lo popular e internet, y el interés por la creatividad digital...». Aquestes reflexions sobre la realitat ambient detecten que la cultura ja no ‘mola’ i es posa de cara a la paret començant per dir-ne cultureta, és a dir: rebaixant-la, perdent-li el respecte, la consideració. En aquest punt he recordat Eduard Tell (1936-2000), que tenia les parets de casa seva folrades de llibres de dalt a baix. Home tan culte com d’acció, llegia molt. Havia ensenyat a la Universitat Lliure de Lovaina. Va retornar del seu llarg exili després de la mort del dictador.

Quan l’any 1991 es va publicar El vel d’Harmonia, el llibre amb què vaig guanyar el premi Don-na, les galerades van trobat un primer lector: Eduard Tell, que es va oferir a corregir-les amb mi per si hi havia algun error, «quatre ulls hi veuen més que dos». Era el meu primer llibre publicat i, per tant, jo era una autora inexperta. Quan em va retornar les galerades em va dir que el llibre li havia interessat tant per l’argument que relliga les tres històries com pels referents cultes que havien donat un sentit transcendent al text. «La literatura també està feta d’idees. Fixa’t en Hugo, Mann, Hesse, Woolf, Tsvetàieva». Els havíem comentat en les nostres converses.    

Eduard Tell havia viscut anys a Bèlgica. Actiu lluitador antifranquista i sempre al capdavant, en una repressió bestial en la qual van ser expedientats i sancionats 700 universitaris, l’Eduard a més va ser acusat de posar un explosiu prop d’una comissaria de policia. Va exiliar-se abans de ser jutjat. La seva biografia és la d’un home d’acció, però també la d’un home que considerava la cultura com el fonament de la civilització. «No t’ho creuràs, Eduard, contràriament al que pensàvem que havia de sostenir i alimentar la cultura, avui més que mai som uns candidats a treballar-hi des dels marges». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de febrer de 2025. A la foto, una imatge d'Eduard Tell en un periòdic de l'època)                         

Laura Albéniz

 

     Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, en l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, s’hi mostra una peça que crida l’atenció pel seu petit format, però que imanta la mirada quan es contempla amb atenció. Es tracta d’una figura femenina molt estilitzada que duu una lira a la mà. És una al·legoria de la música, diu el rètol, i el seu estil bascula entre dues estètiques: la modernista i la noucentista, que en aquell moment tot just s’acabava d’estrenar. Però un ull molt entrenat també hi podria veure la mateixa gracilitat que tenien les pintures al fresc dels mestres grecs i romans, la qual cosa dona a entendre que som davant d’una artista de talent i molts registres per com ha sabut beure de l’aigua de l’art del dia sense perdre peu en la tradició. Amb l’Al·legoria de la música som davant d’una obra de Laura Albéniz (Barcelona, 1890 – 1944), filla del pianista i compositor Isaac Albéniz. Quan Laura era una nena i per compromisos paterns, la família va viure a Londres, on va rebre una formació exquisida. Els primers anys del segle XX va viure a París i a Niça, i va exposar la seva obra per primera vegada l’any 1906, a Brussel·les, obtenint bones crítiques.

     A Laura Albéniz, que va tenir com a mestre Xavier Gosé, se la considera, com al mateix Gosé, una precursora de l’Art Déco. Aquesta obra de petit format, realitzada l’any 1910, en pren la forma, però la sensibilitat creativa de Laura Albéniz va més enllà quan en la seva execució la jove artista hi mostra una ingravidesa que si l’haguéssim de comparar amb una música sens dubte seria la d’Erik Satie, que potser va conèixer a París.

     Laura Albéniz, la versatilitat artística de la qual es va manifestar en la pintura i en la il·lustració, va mantenir una bona relació amb artistes i intel·lectuals de l’època, com ara el filòsof Eugeni d’Ors, amb el qual també va mantenir correspondència. En les seves col·laboracions com a il·lustradora a la premsa, a La Esfera hi il·lustrava els articles que hi publicava Eugeni d’Ors, que la considerava la imatge de la dona ideal. Qui sap, doncs, si no va ser un dels models per a la seva Ben Plantada.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2025. A la imatge, una fotografia del petit quadre de Laura Albéniz presa en la mostra De montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914) 

Saule / Pau

     De camí a Damasc, Saule de Tars va sentir la veu de Jesús que el reptava: «Saule, Saule, per què em persegueixes?». De l’ensurt, el genet va caure del cavall. Saule, que havia estat un perseguidor implacable d’aquells cristians de primera hora, amb la seva conversió va esdevenir no només un dels grans predicadors del cristianisme sinó també un dels seus més inspirats conformadors. Sant Pau és un exemple dels més clars que és possible un canvi en la nostra vida que la transformi de manera radical.

     L’expressió «caure del cavall» ha esdevingut sinònim de canvi així com també de despertar a la veritat profunda que ens constitueix. Deixar, doncs, de ser qui eres per convertir-se en qui s’és de debò. No abunden, aquests canvis, si bé per il·lustrar aquest esdeveniment podem dir que en la història de la nostra literatura tenim l’exemple de la conversió de Ramon Llull.

     En parlar de canvi ens estem referint a un canvi profund, a un terratrèmol espiritual que ho canvia tot, a una transformació que empeny al compromís amb una causa que és més gran que nosaltres com en el cas del jueu romanitzat Saule a l’hora d’esdevenir Pau, apòstol del cristianisme.

     Entenent que l’existència és canvi, és en un moment principal en la vida de la nostra ànima que es produeix, si el deixem entrar, el canvi que ens retornarà al camí perdut enmig d’una selva de distraccions, i és evident que en el nostre món contemporani cada dia són més abundants i sorolloses. En els canvis, doncs, que ens porta la mateixa vida en el seu transcórrer i evolució, hi ha jerarquies: els canvis quotidians i els canvis transcendentals, canvis substancials per al nostre creixement com a persones amb qualitat humana. El camí de Saule a Pau va comptar amb les alforges dels seus talents, si bé en aquesta ocasió posats al servei de la doctrina predicada per Jesús: una doctrina de veritable conversió que, des de la seva mateixa naturalesa, és posada a prova cada dia a través de les obres d’amor, sempre i a tothora tant necessitades.

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer de 2025. A la imatge, un assaig de Pere Antoni Pons, publicat per Fragmenta, on l'autor reflexiona sobre el canvi)

 

El Cant de la Sibil·la

Des del 16 de novembre de 2010, el cant de la Sibil·la forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, segons va ser declarat per la UNESCO. El 13 de desembre de 2004 (aquest any ha fet vint anys), ja havia estat declarat bé immaterial d’interès cultural pel Consell de Mallorca, indret de l’antiga corona d’Aragó on aquest cant tradicional va vèncer totes les inclemències del temps d’ençà la seva difusió a l’edat mitjana.

En el text del Cant de la Sibil·la, que dècades enrere a Mallorca encara el cantava a cappella un minyó amb la seva veu blanca, s’hi revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada en el que ha de ser el dia del Judici Final. És un cant mil·lenarista cristià, doncs, de por a l’any 1000 que havia de portar la fi del món, i que malauradament ara no es desdiu del to apocalíptic que han adquirit els nostres dies afeixugats per guerres cruentes, migracions que no cessen, canvis climàtics que esdevenen diàfans als nostres ulls i líders que fan tanta por com la DANA que, inclement, va assolar terres valencianes causant tantes pèrdues materials, dolor per les terribles morts i provocant en els damnificats un sentiment de desemparament per causa de la mala gestió governamental.

En els seus inicis, el Cant de la Sibil·la era interpretat en llatí, però des del segle XIII hi ha documentació que indica que ja es cantava en català. Ens trobem doncs, davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua del rei Jaume I i els seus descendents, i de la gent de la seva Corona, si bé també existeixen versions en llengua provençal.

     Essent com és la Sibil·la una figura femenina i el seu imaginari provinent de la història antiga (grega i romana), ens pot sorprendre que prengués protagonisme en aquest drama litúrgic i cant gregorià que es representa a les esglésies abans de la Missa del Gall, a la Nit de Nadal. Per aquest fet, al segle XVI, amb el Concili de Trento (1545-1543) va anar desapareixent per considerar aquesta representació un ritu pagà. Només es va conservar intacte a Mallorca i a l’Alguer, on el Cant de la Sibil·la pren el nom de Senyal del Judici. 

(article publicat a La Fura, 9 de gener de 2025) 

Conviure amb el dolor

El dolor té moltes cares i poc en sap res aquell que no n’ha patit. Això el pot fer insensible a la fragilitat humana. El dolor físic incapacita, el dolor anímic, metafísic, espiritual, també. En l’àmbit mèdic ha una frase popular: «El dolor propi és insuportable, el dolor dels altres exagerat». Per la seva experiència a ajudar a portar fills al món les llevadores afirmen que si els homes haguessin de parir la humanitat hauria desaparegut del planeta. Les mares sabem el dolor del part, si bé és un dolor que s’oblida tan bon punt tenim la criatura als braços encara que cal fer atenció a la depressió post part, un fet que no afecta, però, a totes les dones. Per aquest motiu a vegades no es té en compte la seva gravetat quan la mare se sent desemparada i desorientada, augmentant d’aquesta manera el sofriment de veure’s incompresa.

Al dolor físic crònic: corcó que no deixa viure, i n’hi ha molt en diverses malalties, se l’ha de comportar amb més o menys ajut de la farmàcia. Hi ha medicaments que tenen molts efectes secundaris. El dolor anímic té menys remei: l’ànima no es mostra en anàlisis i radiografies: és un sofriment intern que en el seu extrem: la desesperació insuportable i la negra obnubilació, pot portar al desig de llevar-se la vida.

No en parlem gaire, del dolor, com no parlem gaire de la mort, com si no fossin part indestriable de la vida. Sí que hi han reflexionat filòsofs i teòlegs, així com han mirat de pal·liar-lo metges i sanitaris. La medicina i la farmacopea avancen i en el millor dels casos acompanyada per gent sensible que no només pensa sinó que actua per donar confort amb iniciatives com la de la professora de filosofia Mercè Amat, que ha impulsat l’edició del llibre Conviure amb el dolor (Linx), els guanys del qual van destinats a Vall d’Hebron Institut de Recerca, activitat necessària per donar solucions als problemes de salut que tant de dolor físic i mental provoquen. En aquest volum trobem testimonis escrits: poesia i narrativa; visuals: fotografia i dibuix; musicals: partitures; i testimonis reflexius: mèdics, psicològics i filosòfics, que responen a experiències amb el dolor per part dels participants. «Madurem amb els danys, no amb els anys». Aquest llibre n’és un exemple passat pel sedàs de la creació artística.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de gener de 2025. A la imatge una figuració d'un virus, Museu de la Ciència, de Barcelona)     

Emily Dickinson, passió i enginy

 

En el nostre viatge a Mallorca a principis d’octubre del 2024, en una llibreria de vell de Palma vaig trobar una publicació preciosa: Poemes de passió i enginy (Casa de Cultura, Manacor, 1988). Es tracta d’una edició de quaranta poemes escollits d’Emily Dickinson en la versió de Joan Cerrato.   

Emily Dickinson (Amherst, Massachssets, 1830-1886), anomenada «la flor del Transcendentalisme Americà», és una de les veus poètiques més importants del Període Romàntic (1810-1865), si bé cal considerar que la seva lírica és d’una originalitat radical, i, per tant, molt moderna, tant en la seva època com ara mateix. La seves composicions, generalment de pocs versos, estan elaborades amb una gran escrupolositat: tota paraula i tota puntuació (són famosos els seus guionets) està pensada no només per la seva sonoritat sinó, sobretot, pel seu nivell espiritual. Que no s’enganyi el lector amb les seves peces curtes, algunes amb aparença de telegrama: sovint s’hi amaga la lluminositat de les idees vitals i l’èxtasi transcendental.

Emily Dickinson no va publicar gaire res en vida: va deixar sense publicar més de mil poemes. «Aparentment infeliç i solitària, també fou àgil i vivaç. Aquest retir era del tot voluntari», escriu Cerrato en la nota introductòria als poemes que podem llegir en l’anglès original i la traducció catalana. Emily Dickinson va escriure unes miniatures poètiques que no són gens fàcils de traduir. La seva prosòdia és excèntrica i les imatges que empra plantegen seriosos problemes d’interpretació, la qual cosa augmenta la dificultat de traducció, ja que els poemes no són, com sovint ara veiem fer, una juxtaposició d’imatges sinó que cada imatge remet a un sentit profund que cal interpretar a la llum del corrent Transcendentalista al qual va pertànyer Henry David Thoreau Concord, Massachussets, 1817-1862. Thoreau és conegut sobretot pel seu llibre Walden, o la vida als boscos, precursor de les actuals idees ecologistes i la teoria del decreixement. La natura, doncs, viscuda de manera intensa, per com el que és a fora és a dins, i el que és a dins és a fora. «L’aigua, s’aprèn de la set./ La terra, pels oceans navegats», escriu Emily Dickinson, i el cor s’obre a la meditació que en el mateix poema li fa dir: «La pau, en les batalles contades...»  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2024)                                          

Mary Shelley

 

Mary Shelley (Londres, 1797-1851) és la mare literària de Frankenstein, novel·la ara reeditada per Viena Edicions en la traducció de Xavier Zambrano. Aquesta criatura d’aparença humana pren el nom de Victor Frankenstein. Des de la seva època d’estudiant de filosofia a Ginebra es va obsessionar per trobar la forma científica per donar vida a la matèria inanimada. Amb aquest propòsit es va dedicar a reunir part de cossos humans per construir la criatura a la qual va donar alè mitjançant una descàrrega elèctrica. La imatge en blanc i negre d’aquest moment la tenim a la retina a través de la pel·lícula Frankenstein (1931), amb Boris Karloff en la interpretació de l’ésser espantós que feia por a tothom qui el veia. És així com amb el seu talent i imaginació Mary Shelley, que va publicar la novel·la l’any 1818 de manera anònima (es considerava que cap editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona) va inaugurar el que ara en diem ciència ficció i el terror gòtic.

Anant més enllà de les etiquetes i a propòsit de l’argument podem reflexionar sobre l’instint superb de l’home per posar-se en el lloc del Creador, instint que sembla voler emular la facultat femenina per donar vida a través del propi cos en el procés de l’embaràs i el part, tot i que aquesta tesi no s’hagi posat sobre la taula que jo sàpiga, si bé és possible que Mary Shelley la tingués al cap quan va escriure Frankenstein quan només tenia divuit anys i ja era parella del seu futur marit, el poeta Percy Shelley. Conta la història que en el transcurs d’una tempesta d’estiu a la vora del llac Léman, Lord Byron va proposar un desafiament literari als visitants: escriure històries terrorífiques a tenor de l’ambient. En el grup hi havia Mary, que va concebre la idea d’una criatura prefabricada mitjançant el concurs de la ciència que en aquest cas va donar un monstre, i que als ulls del segle XXI podem veure com una premonició de la creació humana contra natura. En l’argument de Frankenstein Mary Shelley introdueix encara una altra reflexió moral molt d’acord amb la filosofia romàntica: la veritat i l’aparença. La criatura és terrorífica per a qui la veu només des del seu aspecte monstruós.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de desembre de 2024)

Les roses de Teresina inspiren

 

Els llibres guarden sorpreses. L’any 1946, un pare jesuïta, Joan Baptista Bertran (Sant Joan de les Abadesses, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1985), va publicar en una edició il·lustrada de només cent exemplars i que de manera atzarosa ha vingut a parar a les meves mans, un recull de poemes en castellà: Arca de fe. En seguirien molts d’altres. Aquest professor de llengua castellana als col·legis de Gènova (1935-38), València (1943-59) i, finalment, Barcelona (1959-70), havia començat a escriure en català (1925-35). Va retornar a aquesta llengua l’any 1982 quan va publicar en prosa Del meu poble, encara, i els poemes Més enllà dels ulls (1984). L’any 1989, un grup d’amics va editar un volum antològic de la seva poesia.

En la seva etapa barcelonina el pare Bertran va col·laborar amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana i en les activitats culturals que organitzava el Fòrum Vergés, que recordem molts joves de la meva generació, com el recordaria la meva mare si visqués: moltes vegades hi anava amb ella, a conferències i cine fòrums, a la sortida de les classes de batxillerat nocturn de l’Institut Maragall.

Arca de fe, editat a València, és llibre religiós que va tenir bona acollida, tal com es recull en un full volant que he trobat entre les pàgines del volum imprès en paper de fil. D’entre els comentaris, voldria ressaltar unes paraules d’aquell mestre de l’escriptura que va ser Azorín: «Arca de fe es un llibre claro, sobrio y sencillo. Ya era hora que saliéramos de las sempiternas incoherencias. Ha tenido el autor el valor de romper unas ligaduras que tienen atados nuestros poetas desde casi medio siglo». Els poemes estan escrits en vers lliure i sense la retòrica que enfarfegava tanta de la poesia escrita en la postguerra: la poètica del pare Bertran, lluminosa com la seva espiritualitat, respon a una inspiració, tal com escriu ell mateix: «Mi gratitud a Santa Teresa de Jesús Niño, entre cuyas rosas -¡tan divinas, tan humanas!- escondí un día, confiadamente, mi lira».

(article publicat a la revista Pluja de Roses, número 719 - Novembre/Desembre 2024)

Un record de Toni Catany

 

La primera setmana d’octubre d’aquest 2024 vam ser a Mallorca i vam viure una autèntica primavera de tardor. L’última vegada que hi havíem estat era l’hivern del 2016: els ametllers estaven florits, però a la cartoixa de Valldemosa encara hi havia una mica de la neu que havia enfarinat el paisatge. Per tants motius paisatgístics i culturals, a Mallorca, com a París, sempre s’hi torna. Havíem fet una llista d’espais que volíem visitar, entre ells el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany que hi a Llucmajor, el poble on va néixer Toni Catany l’any 1942. Catany va morir el 14 d’octubre de 2013. Hi va treballar molt, en aquest projecte que havia de preservar el seu llegat fotogràfic, com bé recorda Antoni Garau en la publicació Record de Toni Catany (Ajuntament de Llucmajor, 2015), però no va poder veure realitzat el seu somni: el Centre Internacional de Fotografia es va inaugurar el 10 de juliol de 2014.

L’any 2006 Toni Catany va publicar el llibre Venessia (Lunwerg Editores). És una obra que recull el trajecte i evolució de la seva personal mirada sobre una de les ciutats més fotografiades del món: un gran desafiament i un gran atractiu artístic, devia representar per al genial i premiat fotògraf, que sempre va vindicar que era autodidacta: Toni Catany va viatjar nombroses vegades a la ciutat dels canals i palaus com joies de pedra: «Venècia em provoca sensacions que fan que em senti identificat amb el seu paisatge urbà. Hi he trobat el material just per mostrar-me, a través de les imatges que m’ofereix, el meu paisatge interior».

Vaig parlar de Venessia en un article publicat el 29 de setembre de 2006 en aquest mateix mitjà. Vaig fer-li a mans l’article. En la conversa, tantes vegades sobre temes d’art i artistes, vam comentar el descobriment recent que jo havia fet de l’obra plàstica d’Odilon Redon, com m’havia seduït l’aura de misteri que es desprenia de les seves obres més simbòliques. Devia prendre bona nota del meu entusiasme perquè en la propera vegada que ens vam trobar Toni Catany em fa oferir un llibre sobre Odilon Redon publicat per Fratelli Fabbri Editori, aleshores introbable. Així era Toni Catany, sempre brillant i sorprenent en les seves fotografies: art pur que se suma al record d’una personalitat elegant, atenta i sensible.   

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 31 d'octubre de 2024                           

Ana Blandiana

«Sempre he pensat que la poesia no ha de brillar, sinó que ha d’il·luminar», afirma la poeta Ana Blandiana, flamant guanyadora del premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2024. Hi estic tant d’acord. La poesia no ha de ser ornamental, sinó que amb la seva potència espiritual generadora, transformadora, ha d’il·luminar els racons foscos del cor i de la ment per despertar-los.

Ana Blandiana, nascuda a Timisoara, Romania, l’any 1942, va convertir-se en una icona de la resistència contra la dictadura de Ceaucescu. Profundament romanesa i encarnada en tants horrors, la seva poesia i pensament són profundament universals i morals: el seu amor vers l’absolut es manifesta de manera diàfana con només ho pot fer una ànima transparent. La seva projecció mental en aquest nivell transcendent de l’existència que podríem anomenar cel per donar-li una categoria tan religiosa com poètica, s’expressa en aquestes paraules escrites al text Autobiografia, que obre l’assaig La por de la literatura (AdiA Edicions – Cafè Central), en la traducció de Corina Oproae: «No em seria gaire difícil imaginar-me llegint després de morta. Avanço dins d’un món bastit de llibres, a través de ciutats vorejades de volums i de cambres afaiçonades amb llibres; estic tancada entre murs construïts amb incunables, em persigno en catedrals bastides amb palimpsests...»

Hi ha poetes que des del materialisme s’afirmen en contra de la inspiració. Blandiana parla del poeta com d’algú que «accepta el destí diví imposat pels déus despietats». Ningú no pot negar el seu destí sense trair-lo. I va més enllà quan argumenta que «la vocació s’assembla a l’or que s’ha de provar amb les dents». La vocació així entesa és una resposta a allò que ens sobrepassa i, com l’amor, «la poesia és una força que ve a viure dins teu» tant si t’agrada com si no. Prou que n’ha tastat la duresa i la inconveniència –el testimoni de la veritat sempre molesta al poder perquè el qüestiona- enmig de la destrossa i de l’horror, de la por i de la lluita per sobreviure, ja sigui enmig de guerres, exilis o de la repressió d’una dictadura en el seu cas.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 d'octubre de 2024)

Isadora en el rostre de la Redgrave

Molts recordaran el film Isadora, que va dirigir Karel Reisz l’any 1969. S’hi narrava la vida de la famosa ballarina estatunidenca  Isadora Duncan i la seva relació amb l’actor i director d’escena Gordon Craig i el jove poeta inicialment simpatitzant amb la Revolució russa, Sergei Iessenin, que tenia 18 anys menys que ella. Tot i que hi ha una fotografia de la parella feta l’any 1922, potser abans o després del casament, el maig de 1922, els qui vam veure aquella pel·lícula recordem l’atractiu personal que destil·lava una poderosa Isadora Duncan a través de la meravellosa interpretació de l’actriu britànica Vanessa Redgrave, de la qual, en un dels seus escrits, el pintor Joan-Josep Tharrats en va recordar un episodi que ens retorna la seva icònica presència en un esdeveniment que va tenir lloc l’any 1986.

Amb motiu del 50è. aniversari de la Revolució Espanyola de l’any 1936, (que més aviat hem conegut com Alzamiento Nacional), el dia 14 de setembre de 1986, al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants es va celebrar el que es va anomenar Festival trotskista. Curiosament, aquest festival incloïa un recital de poemes palestins, la projecció d’un documental sobre el polític i teòric marxista d’origen jueu Lleó Trotski, nascut a Ucraïna, «com tots els russos es fan remarcar», escriu Tharrats. Acompanyava aquests actes una Marxa Europea contra l’atur. Al mateix temps, «com a irradiació, un míting internacional encapçalat per Vanessa Redgrave, juntament amb una representació de l’OLP i altres moviments d’alliberament nacional en la lluita contra l’imperialisme».

Arribats fins aquí, els lectors no tenen la sensació que encara som en el mateix cul de sac d’unes problemàtiques que dècades després són lluny de resoldre’s? És coneguda la militància trotskista de la Redgrave, una dona de tremp i encant personal com la Duncan, que en aquest míting no es va estar de criticar la Unió Soviètica, el Partit Comunista, el PSUC. Aquell dia i a Barcelona, la Redgrave va denunciar «el paper actiu de Moscou perquè la revolució del 19 de juliol de 1936 no triomfés». Ho va dir, acusant l’stalinisme, en aquella tribuna que devien escoltar uns pocs, amb els seus ulls blaus encesos com una flama.

(article publicat al setmanari La Fura, 11 d'octubre de 2024)

Traduir María Zambrano

 

Fa vint anys, el 30 de juliol de 2004, en aquestes mateixes pàgines vaig parlar de María Zambrano, del descobriment el mateix any del seu centenari d’una de les seves troballes filosòfiques: la raó poètica, concepte que m’anava com anell al dit en la meva idea de la poesia lligada a la filosofia, és a dir: a una poesia amb sentit de la mateixa manera que ella no concebia la filosofia sense la raó poètica que obre les portes a un coneixement que va més enllà de la filosofia tal com l’entén la moderna filosofia materialista.

Vaig incloure el text a Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení. El títol me’l va inspirar la filòsofa. Vaig escriure el deute en la cita que l’obre: «S’ofereix la flor a l’ombra [...]. Criatura de l’aire, paraula lleu que roman en un punt en què, donant-se de moltes maneres, parla de la identitat indivisa». Una declaració de principis que descrivia el nucli de les meves reflexions.

Voldria donar raó, i segur que algú ja s’ho ha preguntat, perquè tradueixo María Zambrano. D’origen malagueny i criada a Segòvia, el seu pare era amic del poeta Antonio Machado. És un plaer i un repte anostrar la filòsofa al català: només cal comprovar com sonen les seves paraules en la nostra llengua, com hi brillen els conceptes desmentint que el català té menys recursos lingüístics que el castellà. Mai no m’ha faltat la paraula adient per traduir Zambrano, si de cas he trobat les mateixes dificultats expressives que trobaria un traductor francès o, més difícil encara, un traductor anglès: l’estil literari de María Zambrano és peculiar i a vegades indesxifrable per la seva complexitat: són constants els invents conceptuals sorgits de la seva imaginació creativa. Zambrano s’hi refereix quan diu que la seva filosofia-escriptura és com una serp que en les seves ondulacions va fent un camí que en algunes ocasions arriba a acostar-se a la mística. Aquí sí que el llenguatge pateix, el seu i el de tothom que vulgui descriure el que és una experiència que ja va fer emmudir Joan de la Creu. El que no se sap és als nostres ulls com una selva espessa perquè la racionalitat no hi arriba, tan sols la poesia en beslluma alguna espurna, i és que «tota raó queda sense raó davant del no-res primordial».  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 d'octubre de 2024)