El passat no passa

      

Heu sentit a dir més d’una vegada aquesta frase: «El passat, passat». I no és cert per més que es vulgui. El passat no passa mai. Una altra cosa és voler-lo oblidar en ares que no ens martiritzi en el dia a dia o que ens paralitzi en l’acció de tirar endavant, i una altra cosa és la fantasia, la il·lusió, la ficció, que el passat ja ha passat.

El passat no passa mai, mentre som vius, perquè som memòria del passat. El passat ens constitueix per com aquesta entitat que anomenem «jo» és la nostra memòria del passat ja que el present és efímer i el futur no existeix més que en projeccions mentals. Diem potser de manera una mica massa frívola: «Enterra el passat». I, sí, farem bé d’enterrar el dolor, les ferides del passat, però no el passat. La memòria del passat il·lumina el present i el futur amb més transparència que una bola de vidre. Ara mateix, al món, s’estan reproduint fets polítics, socials i culturals de gran transcendència que recorden fets passats que, justament per haver-los volgut enterrar, oblidar, ara ens peten a la cara amb tota la seva lletgesa i brutalitat.

Trump, Milei i Putin, per posar només aquestes exemples de reietons del segle XXI tan vistosos com escandalosos, com el seu capteniment s’assembla a mandataris del segle XX com Hitler, Stalin, Mussolini: cridaires, histriònics, populistes, bàrbars, estrambòtics. Bastos, inelegants i àvids de diners i de poder se’n riuen, de la memòria històrica, hi salten al damunt sense vergonya ni manies. «El passat, passat!». I tornem-hi amb les guerres i el seu horror, tornem-hi amb la mort, el dolor i la devastació que provoquen. Sobre les tombes dels morts i les ruïnes de pobles i ciutats planegen construir-hi paradisos de vacances per a gaudi dels vencedors que no s’han estat de rampinyar, també, matèries primeres en terrenys colonitzats aquí, saquejats allà. Hi guanya el capital, és clar, com sempre. No guanya, com volien els il·lustrats en la seva utopia, ni l’educació ni la cultura ni la bellesa de l’art: guanya l’or obscè que també s’exhibeix a dojo, per cert, a la rica Dubai, mentre les dones van vestides amb burka, no poden sortir soles de casa ni conduir un vehicle. El passat no passa, és aquí ara mateix i potser faríem bé de tenir-lo present per no repetir els errors del passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de març de 2025)                                                      

Indecència, maldat

Té 33 anys, com Jesús quan va morir. El seu nom és Martin Shkreli. Mitja Amèrica del Nord l’odia, llegeixo. No sé si l’odien els mateixos que ara tremolen amb les impertinències verbals de Donald Trump i s’han manifestat en contra l’endemà mateix de prendre possessió de president. Martin Shkreli és un jove empresari, admirador de Trump, que ha comprat la patent d’un medicament irreemplaçable, recalca la notícia, per salvar la vida de malalts de càncer i de sida. Originàriament una pastilla d’aquest medicament valia 13,50 euros. Ara val 750 euros. I això és legal, és clar, el sistema capitalista americà, les seves lleis ho permeten.

     

La multiplicació del preu per 300 és una indecència. Més encara: és una manifestació de la maldat, del cor fred, d’una ment sense escrúpols ja que el noi, que en la fotografia vesteix un vestit gris i porta els cabells clenxinats, no s’ha pas conformat amb adquirir aquesta patent sinó que ja està fent maniobres per aconseguir patents de medicaments que curen, o intenten curar, malalties mortals fins ara. Negoci rodó.

Els malalts sense recursos queden fora de la seva vista. Però el cas és que tan sols uns pocs anys enrere ell mateix s’hauria pogut trobar en aquesta situació. La seva bona mare fregava lavabos. El seu bon pare era porter d’una finca i mantenia neta l’escala, fregant-la. El matrimoni eren immigrants albanesos i encara avui sembla que tenen dificultats per parlar l’anglès amb fluïdesa. Gent senzilla i treballadora que van invertir tots els seus estalvis en l’educació universitària del seu fill. Ell, fatxenda, diu que els pares n’estan orgullosos. Cal creure que no deuen saber res dels tràfecs del jove Martin, que veuen com un triomfador. I sí que ho és, però a quin preu. El jovenot és bon negociant, però és avar, l’ètica no és la seva virtut i menysprea tot el que ha deixat enrere. És urgent és que es posi coto a les farmacèutiques que fan bona feina d’investigació, però sembla que en la legislació empresarial vigent hi ha forats que faculten males pràctiques. I Martin Shkreli ho ha aprofitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de febrer de 2017. La fotografia no hi té res a veure, és per compensar aquest relat tan cru)