Potència de la creativitat femenina

 

     El 8 de març constitueix una festa reivindicativa dels drets de les dones. Però el 8 de març és també una excel·lent ocasió per fer visible aspectes de la dona com ara la potència de la creativitat femenina que tant com menyspreada ha estat ocultada i fins i tot històricament avortada. «No hi ha dones artistes», hem sentit a dir sovint a l’hora de fer genealogies d’artistes del passat. Ja se’n lamentava la poeta Rosalía de Castro quan deia: «Els homes miren les dones escriptores més malament que si veiessin el diable».

     Per aquesta mala mirada, ¿no hi són o no les han deixat ser artistes, a les dones que potser en tenien el talent? I, encara més: ¿Se n’ha amagat la seva existència i relleu en cas de ser-hi? Així ha estat. Per tant, de sota les pedres, les hem anat a descobrir. Hem estat precisament les dones les qui ara que en tenim l’oportunitat de dur a terme la recerca qui ho anem fent amb tota la paciència i determinació de la nostra antecessora Penèlope amb els seus teixits i brodats, arquetip de les teixidores de la cultura: una herència ancestral que es fa present en la creativitat de dones amb dons extraordinaris com ara la visionària Josefa Tolrà Abril (Cabrils, Barcelona, 1880-1959), que la historiadora de l’art Pilar Bonet Julve ha fet emergir de l’ombra. Com també ha fet eixir a la llum la personalitat visionària de Julia Aguilar Coscuyuela (Barbastro, 1899-1979). Dones que en la seva vida ordinària estaven entre els dos móns per com en els seus dibuixos, pintures i brodats van expressar de forma artística «la consciència doble de la matèria». O el que ve a ser el mateix: l’interior de la matèria, la seva part lumínica i espiritual que amb tanta inspiració va investigar i treballar l’artista sueca, descoberta no fa tants anys pel gran públic, i aquí en una exposició al Guggenheim. Es tracta de Hilma af Klint (1862-1944), que a contra corrent va dur a terme les extraordinàries pintures i dibuixos fruit del subconscient creador, que deixen els espectadors bocabadats. Klint va abandonar les convencions de la tradició acadèmica i va dirigir la seva atenció als corrents científics i espirituals de la seva època. Avui dia es considera la pionera en la representació de l’invisible.

(article publicat a La Fura, 14 de març de 2025. La imatge és d'una obra Julia Aguilar titulada "Àngel amb dragó")

El somriure de Lilith - 8 de març, Dia Internacional de les Dones

Sóc Lilith, la desconeguda.

S’ha escrit molt, sobre mí,

                             sense haver-me escoltat.

Per malobedient se’m va enviar a l’exili.

L’exili és la meva pàtria,

però en el pelegrinatge, un saber incògnit s’obre pas.

Saber hermètic per a qui no veu

que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,

que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.

Eva, la segona, es plany perquè voldria ser com jo:

                                                                                    una dona lliure,

nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(El somriure de Lilith és un poema que pertany al llibre inèdit El somriure de l'esfinx. A la imatge, Lilith, una figura llegendària hebrea, o Isthar, una figura de la cosmologia mesopotàmica) 

Sovint, a contracorrent

Viva la petita diferència.

Rosa Luxemburg

Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara, sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre esplèndid, A contracorriente (Elba), de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la societat.

Molts aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques) hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.

Cal preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.

Reporta Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada, i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si. Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure. Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és així.

A la filòsofa Hannah Arendt li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal. Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre. Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent. Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.

Aquest esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers), aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura moderna no seria la mateixa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)