Diumenge de Rams. Sentiments contrastats. Tota la família enyorarem la iaia Neus, la meva mare, que feia de padrina de tots els néts i fills. Ens comprava una palma per a tots perquè la poguéssim beneir al seu costat... era la seva festa! Aquest any, a causa del confinament, tampoc no ho hauríem pogut fer. Un temps estrany del qual n'aprendrem molt. Per apreciar les coses en el seu sentit profund a vegades s'han d'allunyar una mica, o perdre-les. Mirem, però, la cadència: s'obre la setmana Santa amb un esclat de joia, passem per la passió i mort i després arriba la llum de la Pasqua. Fins i tot si no creguéssim en res, és la pura evidència perquè així es mostra la Vida. Que tingueu un bon diumenge de Rams!

El purgatori

     

Quan jo era nena i anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista antropològic es contraposa a la història ordinària.

     

Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen in illo tempore, «en aquell temps», i que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en què no hi havia ni dolor ni mort.

     

De les històries que ens expliquen, llegim o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als llavis.

     

«Segons la teologia catòlica, el purgatori és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)

Aniversari del naixement de la mare

Avui la nostra mare hauria complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.  

La mandra

Al pot petit hi ha la bona confitura, diu la saviesa popular. I a fe que és cert en la meva experiència lectora. Sovint un nombre reduït de pàgines ben meditades i escrites amb intel·ligència, ordre i art han ofert un aliment de primera al meu anhel de gaudi estètic alhora que m’han dut pel camí d’un saber incògnit o m’han abocat a una reflexió.   

     

Acabo de llegir una d’aquestes joies publicada a la sèrie Pecats Capitals de l’editorial Fragmenta: La mandra, d’Oriol Quintana, doctor en Humanitats. En la lectura de La mandra aviat m’he sentit atreta per una idea que em ballava pel cap: és l’experiència de la mandra, poca o molta, la que revela les autèntiques motivacions vitals. Tenint ben presents, em dic, les motivacions espirituals, motors d’alta cilindrada capaços de contrarestar la mandra, la inèrcia i el desig de facilitat. Més val saber-nos les flaqueses. Per aquesta raó diu Oriol Quintana al seu assaig: «La mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de superar-la, també».

     

En la nostra civilització occidental, i en el seu llibre Oriol Quintana en fa un repàs històric i antropològic exhaustiu, la mandra té mala fama i els dropos són molt mal vistos. Considerada pecat capital pel cristianisme i pecat social pels humanismes que entronitzen el treball i la productivitat, la mandra ha de ser superada. Amb tot, el sentit comú diu que no hauríem de fer-ne un gra massa ni de la mandra ni del treball. Per experiència sabem que tan aviat sorgeixen de forma espontània idees brillants en els moments de lleure i de contemplació, com la inspiració més lluminosa i atrevida ens troba treballant.

¿Què ens fa aixecar del llit o del sofà més enllà de les obligacions quotidianes de les quals no ens en podem escapolir encara que podem trobar satisfacció a l’hora de fer-les pel simple desig de fer-les bé? Ens treu de la inèrcia, de la facilitat i de la mandra una força poderosa: la vocació per dur a terme unes tasques determinades, un fort desig altruista i la pràctica d’una art. Aquí la mandra no és superada per cap torça braç. És substituïda per l’energia del mateix amor que crea el món, amor creador que ens pren i ens fa viure intensament.

(article publicat al setmanari La Fura, 31 de gener de 2020. Foto feta a Malta, museu de les feines i estris de casa)

La mare i el silenci

La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.

La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)

Poema de la vida

Hem deixat un any, el 2019, que d’ençà les campanades que van obrir la porta del 2020 diu que ha passat avall com el riu que va a la mar. Però passa avall, la memòria d’aquells que s’han estimat no aquest any sinó al llarg d’uns anys? Passen avall aquells amics que aquest any han travessat no la frontera de l’any sinó la de la seva vida? Joan, Alain, Déborah, Mercè, Joaquim, Rosa Maria, amics dels quals he plorat la pèrdua, sí, però la seva memòria ocupa el lloc «del dolor pel no-res», com escrivia Leopoldo María Panero en un vers trist, abissal, nihilista.

     

D’acord: viure comporta pèrdues i absències. Però, no és també cosa certa que hi ha punts de suport, presències benèfiques que ens aixopluguen de la intempèrie? Els amics són baules d’una cadena humana que ens enforteix l’ànim i l’esperança. La nostra biografia és plena d’aquests éssers propers al cor. Cal dir que alguns amics ho són només temporalment. No moren, simplement segueixen un camí diferent com és llei de vida que cadascú faci el seu. La vida es fa i es desfà, i els amics van i vénen. Però d’alguns amics en tenim una petja profunda a l’ànima encara que visquin a les antípodes. Hi parlem encara que no ens sentin.

     

Digueu-me si no és vida, parlar, fer memòria d’aquells que hem estimat. Són formes d’amor. La tempesta del dol es va esvaint i va sorgint la dolça companyia dels amics. En un moment donat irromp una imatge, una escena viscuda, i l’amic o l’amiga és aquí, dins del meu temps! No és un miracle, és un fet extraordinari que vivim dins de la vida ordinària. Un regal que se sobreposa al «cel que no perdona» com es plany Leopoldo María Panero. La vida és moviment i resposta. L’enyor és una resposta que està més enllà de les paraules. Enyorar no és plorar sinó fer memòria d’un sentiment que es va expressar en un temps i que ara retorna en forma suau, com l’escalfor del sol a la primavera. Aviat ho serà, primavera. Mentrestant, com la llavor a la terra, l’amor fraternal va fent passos petits fins a esclatar en les flors que brotaran al camp, al jardí. Res no mor, tot és viu en la memòria, una forma de vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de gener de 2020. A la imatge, una fotografia d'una finestra de l'església romànica d'Erill, a la Vall de Boí)

Nadala 2019

Amb els millors desitjos per al Nadal 2019 i bona entrada de l'any 2020! Amb una abraçada fraternal.

Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Voracitat lingüística

Ho sap tothom i no és profecia: a Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català, la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.

     

Aquesta voracitat lingüística també passa a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb el New York Times. Acusat d’«incitar al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès. Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar. Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de consens.

     

Tashi Wangchuk va posar una demanda contra l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk, destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)

Biografia i sentit

Fa temps que antropòlegs i psicoanalistes ens informen del que en realitat és de sentit comú, però insegurs o humils respecte del nostre saber, cal que ens ho ratifiquin investigadors i experts: tot el que som, pensem i fem s’explica en la biografia i a través de la biografia.

     

Tot aquell que vulgui profunditzar en el coneixement d’un mateix, treballar en la pròpia biografia, veure i analitzar els moments més significatius, constitueix una gran ajuda. Per simplificar, perquè la tasca és complexa, cal tenir present el que Gudrun Burkhard (Sao Paulo, Brasil, 1929), que aplica la teràpia antroposòfica en el camp de la biografia, anomena les «lleis» bàsiques de tota biografia humana i que són: en la primera fase, la vida es caracteritza sobretot pel desenvolupament físic; en la segona fase de la vida es produeix la maduració de l’aspecte psíquic, anímic; en la tercera fase, la vida és la del seu desenvolupament espiritual.

    

La tercera fase de la biografia és la més negligida, no contemplada, i, per tant, no treballada perquè és la que demana més esforç sense veure’s gaire o gens compensada des del punt de vista del que es considera «èxit» en les societats contemporànies. Els valors materials i de poder han crescut de forma tan exponencial que han deixat a la misèria els valors morals i espirituals. Només cal mirar entorn, si bé hi ha excepcions en alguns líders cívics, polítics o intel·lectuals, que són exemplars, admirables. Aquestes excepcions s’expliquen a través de trajectòries personals en les quals s’aprecia un fil conductor de sentit transcendent i persistent dècada rere dècada, no pas flor d’un dia.

     

Si un no queda estancat en un bany psíquic, enfarfegat en un magma de sentiments que no maduren, és en la tercera fase de la biografia que, tot i perdre vigor físic i començar a conviure amb algun problema més o menys greu de salut, pot desplegar la més gran qualitat que tenim els humans: la consciència. «Gràcies als processos degeneratius [del cos], és en aquest període que s’allibera una major quantitat de forces vitals disponibles en forma de força de la consciència», afirma Gudrun Burkhard. És el fil de la consciència desperta i cultivada el que dona un sentit humà, és a dir, espiritual, a la vida humana.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 de novembre de 2019. En la fotografia estic a Alcalà de Henares, entre Don Quixot i Sanxo a propòsit d'una visita de treball a l'arxiu on es guarden els informes dels llibres censurats durant el franquisme)

Diversitat lingüística

     

Aquest any 2019 ha estat declarat l’Any de les llengües indígenes. Es fan sentir crits d’alarma. Es calcula que el 97% de les llengües humanes que han existit històricament s’han extingit. Una tragèdia per a la biodiversitat lingüística, ja que aquest fet representa un buit de gran dimensió en el coneixement i comprensió de nosaltres mateixos com a éssers humans. En cada llengua s’expressa una visió del món. Quan una llengua mor desapareix una peça fonamental del mosaic humà, un espai resta cec.

     

Hi ha un progressisme mal entès. ONG’s i grups de tota mena defensen causes humanitàries que certament clamen al cel i cal mobilitzar-se per combatre-les. Però hi ha una gran indiferència envers les llengües que es perden. Les llunyanes per desconeixement. Les properes per causes generalment gens nobles. Per raó de justícia i defensa dels Drets Humans, els nostres feminismes i ecologismes, per exemple, haurien d’estar al capdavant en la defensa de la diversitat lingüística a la Península Ibèrica. Doncs no. Les veus de defensa són particulars, no col·lectives, perdent així la força que podríem tenir.

     

Una de les causes de la mort de les llengües es dóna quan els infants deixen de parlar la llengua als seus pares. Diuen els entesos que aquest fet pot esdevenir-se per moltes causes. Però una causa clau és quan als infants se’ls fa sentir vergonya de parlar la llengua de la família. Ho va practicar amb gran eficàcia l’Estat francès, ho practica encara l’Estat espanyol. «Per què vols aprendre català si en espanyol ens entenem tots i, a més, és una de les llengües amb un gran nombre de parlants a tot el món?». Es tendeix el monocultiu lingüístic com es tendeix a afavorir el pensament únic. És el que interessa globalment. La diversitat és un destorb per als poders i grans corporacions. No hi ha una llengua superior a una altra. El que hi ha és llengües amb poder per imposar-se. Sembla estrany que els defensors de les minories no ho siguin de les llengües minoritàries. Aquí la llengua catalana, la llengua específica del lloc, la llengua amb denominació d’origen. Com els vins, cada terreny dóna el seu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès el 4 d'octubre de 2019. A la imatge, la fotografia d'un ametller florit presa aquest gener passat)

Dones que van trencar estereotips

El 14 de gener de 1994 va morir Frederica Montseny i Mañé a Tolosa de Llenguadoc, ara fa 25 anys. És un bon moment per dedicar estudis a qui va ser la primera dona ministra en un govern espanyol. Aquesta intel·lectual activista i dirigent de la CNT, va ser una escriptora prolífica amb més o menys qualitat literària. El seu objectiu era el que en podríem dir escriure novel·les exemplars. Per haver-los llegit amb profit, Montseny devia tenir al cap grans autors del segle XIX com Balzac, Hugo, Tolstoi, Dostoievski, Pérez Galdós, Baroja.

     

Frederica Montseny va escriure novel·les, articles, discursos, assaigs, memòries. L’any 1977, a Converses amb Frederica Montseny, el periodista Agustí Pons incloïa al final del llibre una llista de 50 novel·les. Va ser una abanderada d’un feminisme universalista propi de l’acràcia. A Converses es pot llegir la seva admiració per dues dones que la van marcar molt: Teresa Claramunt, una pionera en la lluita pels drets civils, i la seva mare, Teresa Mañé, que firmava els seus articles amb el pseudònim Soledad Gustavo. Mestra graduada a l’Escola Normal, de jove havia obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú. Va ser una de les primeres escoles que hi va haver a Espanya amb mètodes pedagògics com els aplicats per Maria Montessori. Teresa Mañé es va casar amb Joan Montseny, que firmava amb el pseudònim Federico Urales. Defensors de les idees llibertàries, laïcisme i racionalisme científic eren puntals en l’educació que impartien a la seva escola en la línia de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Aquest és l’ambient en què es va educar la nena Frederica. A Converses conta com a les festes algunes joves s’asseien als peus de Teresa Claramunt, que coixejava a causa de les tortures que havia rebut. Els explicava històries de la seva lluita pel que avui en diem drets humans.

     

Aquelles dones que a principis del segle XX van trencar estereotips eren dones fortes. Volien una societat nova, regenerada, i van treballar per fer-ne les primeres passes, les més difícils, ja que es confrontaven al sistema que, com una pedra, ni tan sols avui es pot dir que s’hagi mogut gaire de lloc si no és per interès propi.

(article publicat a La Fura, 12 de setembre de 2019)

No cau sempre, la fruita madura

     

Qui tingui un magraner plantat al jardí o a l’hort, o qui per curiositat en segueixi l’evolució en un camp o en un parc, haurà vist que aquest any, amb la calor intensa, moltes magranes s’han obert. No han caigut a terra, madures, sinó que s’estan consumint, arrugant, podrint a l’arbre.

     

Una fruita que es podreix no es pot menjar, és un fruit perdut. No voldria ser apocalíptica, però molts fruits s’estan podrint davant dels nostres ulls. Podríem canviar la paraula fruits per valors. Només cal mirar un telediari, llegir un mitjà informatiu o donar una volta per la plaça de Facebook per veure com aquests valors es consumeixen, s’arruguen i moren abans de ser de profit. Insolació, cremació, desforestació, depredació. Egoisme. O potser seria millor dir ignorància no pas d’informació sinó de coneixement.

     

Mirar els rostres de segons quins líders mundials fa esgarrifança. Els uns perquè mostren la fredor de l’acer, els altres perquè mostren la flama incendiària. L’Antàrtida es desgela, l’Amazònia es crema. Els extrems es toquen. Però el que fa mal al cor és que aquests líders han estat votats, que hi ha gent que els ha votat com es va votar Hitler. En aquell temps que la memòria visual ens el mostra en blanc i negre, potser també hi havia jardins i camps en els quals es van assecar els fruits per falta de pluja o de sentit del deure per lluitar a favor dels drets humans crivellats per la injustícia. La fruita madura no va arribar a caure de l’arbre, es va podrir abans i no va aprofitar a ningú, al final, com ja era en el començament. Ceguesa programada? Ceguesa induïda? Ceguesa voluntària?

     

L’antiga medicina hindú utilitza un mètode curatiu: suggerir al malalt una narració, un conte inventat per ell mateix sobre el qual ha de reflexionar amb la finalitat de posar llum a un problema inicial que hagi pogut originar el dolor, el malestar, la malaltia. He explicat un conte real. “Per a què poetes en temps miserable”, va escriure Hölderlin. No ho sé. Però, ¿com no escriure el dol pels fruits que es cremen o es marceixen encara adolescents en l’arbre de la vida?

(article publicat a El 3 de vuit, 6 de setembre de 2019. La fotografia de la magrana està presa el passat dia 4 d'agost)

Mort i dol a l'estiu

     

Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.

     

Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.

     

Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.

     

La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.

(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)

El que no diuen les guies

     

Vivim en una època d’explosió informativa. És per aquest motiu que resulten tan atractives les descobertes. També en època de vacances i en llocs més o menys publicitats. Vam ser uns dies a la vila termal de Vichy, tan lluminosa, però amb un passat ben obscur. A Vichy no hi ha ni un trist museu que exposi els fets del Règim de Vichy, connivent amb el feixisme del Tercer Reich. Es recorda el que es vol, ho sabem prou bé, aquí, amb una Transició que va fer mans i mànigues per esborrar el franquisme i el seu origen en la Guerra Civil.

     

En els environs de la ciutat vam descobrir el Château de la Palice (o de Lapalisse), propietat de la Famille de Chabannes. El Château, immens, és antic de segles. La Capella de Palicia, de la qual vam veure més aviat un espai per restaurar, ja se’n parla l’any 1165. També els senyors de Chabannes vénen de lluny, encara més que la propietat de la Palice. En el seu origen hi el senyor Abon-Cat-Armat les dades del qual apareixen vers el 895. Sembla ser que és el primer senyor de Chabannes.

     

Trobo aquestes dades escrites en una publicació pulcra que amplia les explicacions que rebem en la visita a les estances d’aquest Château ben conservat (a França, on no hi ha un château?). Els Chabannes han participat en totes les aventures de la història francesa, de totes elles se’n dóna notícia en el quadern il·lustrat. En la visita són moltes les coses que ens criden l’atenció i badem mirant entorn, enlaire, els sostres són bells, els quadres mostren l’art de diferents èpoques: un passeig visual per l’art del retrat i del paisatge. També de l’art simbòlic, com una peça que incorporo a la retina. Es tracta d’una imatge circular de diàmetre 38,5 cm. Representa el Judici Final. L’obra està atribuïda a Jean Cousin (1522-1594), d’altres diuen que l’autor és Antoine Caron. Impressiona el foc de l’infern al final d’un túnel, centre de la imatge. Àngels tocant les trompetes i sofrents per terra alçant els braços. D’aquest cercle dantesc a penes en surt ningú, si bé en el cercle del cel s’hi veuen figures de sants. Una joia que no surt a les guies.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, 2 d'agost de 2019. En la fotografia, una imatge panoràmica del Château de Lapalisse, a l'Allier, França)

Bombolla, massificació

     

Dies enrere saltava a les pantalles una imatge tan escandalosa com desoladora: la llarga cua d’alpinistes que volien culminar l’Everest. Hi va haver morts. Per més ben entrenat que s’estigui, no tothom pot aguantar hores i hores de fred sense moure’s de lloc i enfilat a la cresta de la muntanya més alta del món. Es parla també de gent despenyada. Relliscar per pendents escarpades s’ha convertit en un fet desgraciadament habitual.

     

En qualsevol àmbit que posem els ulls i la raó ja fa anys que patim un mal que no ha fet més que créixer: les bombolles del que sigui i la massificació. El passat 27 de maig el museu del Louvre de París, que l’any passat va rebre deu milions de visitants, va tancar excepcionalment, diuen, però ja veurem si no s’haurà de fer més vegades. El motiu: la massificació és tan gran que fa que el personal de recepció i de seguretat (poc pel volum de feina) treballin en unes condicions tan estressants que ni són segures per a ells ni per als visitants i, per descomptat, pel museu.

     

No puc donar fe d’esports arriscats. Però de la massificació dels museus sí que en puc donar testimoni. L’he patida fins a fer-me mal al cor. Perquè he observat que en realitat la majoria de gent no mira res, va d’una sala a l’altre, fa llambregada a les peces que s’assenyalen com a importants i llestos. Ja he visitat el museu del Louvre, es deuen dir, o el Prado, o el British, o el museu del Vaticà, o el MOMA, o el museu d’Atenes que demana una setmana sencera de contemplació de la meravella d’obres que s’hi exposen. La primera vegada que vaig anar a Berlín, a principis dels anys 90, ja vaig detectar al museu de pintura romàntica el que ara ja comença a ser una catàstrofe. Estava asseguda en una sala mirant amb detall una pintura de Caspar Friedrich quan em vaig adonar que només veia ombres: eren les persones que passaven pel davant del quadre com si fossin fotografies mogudes. Se’m va encongir l’ànim perquè vaig veure a venir la bombolla de figurants als museus que aviat esclataria. Ara la pregunta ja és: Què es vol? Quantitat de visites o l’atenció dels visitants?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2019. A la imatge, una fotografia dels encontorns de Boí enviada per la meva filla Cristina el passat 31 de maig de 2019)

Històries personals

     

El jove havia fet la guerra, li havien matat els amics al front, ara el feien anar d’un camp de presoners a l’altre. En el darrer, i gràcies al seu ofici de manyà, treballava totes les hores del dia, però menjava. S’havia passat dies per treure’s la sarna del cos amb un raspall que li encetava la pell. Coses de la guerra que explicades dècades després poden ser considerades batalletes pels oïdors que no en sabem res. Les guerres les viu qui les viu, els altres només ho poden fer vicàriament i encara si tenim empatia.

     

El dia 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. L’endemà les tropes van entrar a Mataró. Aquest fet va produir un dolor anímic de grans proporcions al presoner que arreglava cotxes i camions en un garatge de Saragossa a les ordres d’uns oficials italians. Un dia van cridar el presoner pel seu nom. El noi feia molts dies que esperava carta de casa. En la seva carta enviada a casa els havia dit que no era mort. Però els de casa ho van creure durant mesos, que era mort, i van dur dol per ell quan es va estroncar la correspondència. No hauria estat rar, que fos mort, ja que el jove soldat havia estat ferit. L’oficial li va dir que una senyora preguntava per ell. El soldat presoner es va trobar al davant una dona jove i un noiet vestit de falangista. Venien de Mataró, i duien notícies de la seva mare que en aquell moment, i per caritat, feia de minyona. El pare s’havia exiliat a França i segur que creia que el seu fill era mort. La senyora d’aires fins es va creure en l’obligació de recitar-li unes dècimes sobre la conducta que havia de tenir a partir d’aquell moment, escriu a les seves memòries Lluís Terri, el soldat de lleva que havia servit l’exèrcit de la República. No siguis un noi d’idees. Gràcies a en Franco ara anirem bé, mentre no ens comprometem. I va posar d’exemple el seu fill. A casa teva ara ja no hi ha res que et pugui comprometre. Un veí li havia cremat tots els llibres de la seva biblioteca.

     

Cada dia m’agraden més les històries personals. Cal fer memòria, com cal esperar que algun dia ben airejat ens puguem treure de sobre el pes mort d’aquests temps de tiranies que cada dos per tres insinuen de perpetuar-se.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2019. Aquesta 'història' personal està extreta de les memòries de Lluís Terricabres, escrites després d'un seguit d'entrevistes a càrrec de Manuel Cuyàs. Lluís Terricabres (1918-2000), un personatge de trajectòria singular que va ser promotor de tantes iniciatives artístiques i culturals, és popularment conegut com en Terri de Mataró. L'any passat la ciutat li va dedicar una exposició amb motiu del centenari del seu naixement)

La Caputxeta i altres contes

     

Cal dir-ho: l’excessiva racionalització està marginant de la nostra ment el pensament simbòlic que ens fa humans per sobre de la nostra condició biològica. I la correcció política està reblant el clau tot dirigint-nos cap a un pensament reduït i mancat de visió, d’imaginació. S’imposa la rebel·lió, és a dir: llegir per un mateix.

     

D’algunes biblioteques infantils s’estan retirant contes populars com la Caputxeta vermella per sexista. ¿Des de quan la Caputxeta vermella és un personatge real i amb un sexe determinat per més que així s’hagi representat? El conte clàssic de la Caputxeta pot llegir-se a molts nivells com tots els contes que la tradició ens ha llegat. Només una lectura literal i simplista pot portar a la conclusió a alguns adults que es tracta d’un conte sexista. Perquè cal situar-se en la ment d’un nen o d’una nena, els quals interpreten la realitat d’una altra manera. Els infants imaginen a dojo i no cal dirigir-los si no volem estroncar-los la creativitat que, d’altra banda, tan útil els serà a la vida.

     

El conte de la Caputxeta, com altres contes tradicionals, té tantes capes de lectura com lectors. Bruno Bettelheim (1903-1990), psiquiatra i psicoanalista infantil de referència, va escriure ja el 1975: Actualment molts adults tendeixen a prendre al peu de la lletra el que es diu als contes, mentre que això s’ha de considerar com a representacions simbòliques d’experiències decisives a la vida. El nen ho capta per intuïció.

     

Per aquesta raó el mateix conte és interpretat per cada infant segons la seva psique, que evoluciona, madura. La Caputxeta és alguna cosa més que una púber en perill de ser seduïda pel llop, tot i que n’hi ha un a cada cantonada. La Caputxeta som nosaltres mateixos quan, i només és un exemple d’interpretació, en el bosc de les vanitats ens deixem seduir per mirallets oblidant l’essencial: el que hem de fer baldament costi un esforç que potser ni tan sols serà visible o reconegut. I, tot i així, no escoltar llops ni cants de sirenes i mantenir el rumb. Visió més enllà del nas: la vida ho demana i els bons contes il·luminen.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2019. A la imatge, el fragment d'una palma beneïda aquest any el diumenge de Rams)

Els contes de fades

     

La correcció política ens farà analfabets, no sabrem llegir-nos. Ho heu sentit a dir: en algunes biblioteques han retirat contes com el de la Caputxeta vermella o com la llegenda de Sant Jordi per sexistes. Des de quan la Caputxeta és un personatge real, o els personatges de la llegenda jordiana responen a un cavaller, una princesa, una rosa i un drac reals? Estem perdent el pensament simbòlic que ens fa humans a un nivell superior, és a dir, per sobre de la nostra naturalesa biològica.

     

Si arran de la creixent descreença en el nivell espiritual de les persones a alguns els fa angúnia que es parli a nivell simbòlic, almenys situem-nos al nivell de la psicoanàlisi i fem una ullada a un llibre de referència: Psicoanàlisi dels contes de fades, escrit per Bruno Bettelheim (1903-1990), un dels psiquiatres i psicòlegs en el camp infantil més influents del segle XX. Aprendrem a llegir d’una manera més profunda, trobant la llum interior que ens diu que som més que un cos, que la materialitat de la nostra pell.

     

Els contes van ser originàriament explicats amb el propòsit d’il·lustrar la mainada, de formar-la en valors humans. La meravella i horror que s’experimenta en escoltar-los fomenta el gust literari d’ençà que els romàntics van anostrar els contes reescrivint-los, així com tenen influència en la psique dels infants. La por té un efecte alliberador de la por real dels infants, així com l’èxit en una aventura proporciona via imaginació creativa les eines reals per encarar la vida quotidiana. Els infants tenen necessitat de màgia, ja prou els vagarà de posar els peus a terra.

     

Charles Dickens afirmava que la Caputxeta vermella va ser el seu primer amor i s’enfadava amb els que insistien a racionalitzar, censurar o proscriure aquestes històries meravelloses. Dickens va dir que a través dels contes els infants assolien una consciència més madura perquè apaivagaven les caòtiques pulsions internes de l’inconscient. Allà la Caputxeta no té sexe ni ningú no ha dit que en el cavaller Jordi no s’hi puguin identificar les nostres nétes com nosaltres vam fer un dia sense deixar ni la rosa ni la corona, això mai perquè simbòlicament volen dir el que volen dir.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de maig de 2019. A la fotografia, ànecs de coll verd a la desembocadura del riu Foix. No es veu cap aneguet lleig...)

Ser amb els qui moren

Joan Halifax, sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el ‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en presencia de la muerte (Kairós).

     

Si ens fixem en la capacitat expressiva del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir. Frivolitat? Escapisme?

     

A Occident la cultura dominant és la de l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta editorial), diu de forma contundent: Negar la mort és difamar la vida.

     

Al llibre de Joan Halifax hi ha meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes experiències límit quan són viscudes amb consciència.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)