Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silenci. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de febrer del 2020

La mare i el silenci



La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.
La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)

dissabte, 8 de gener del 2011

El monjo

Un monjo s’entreté en camins
que la prosa malmet.
No calen manuals
per entrar al dèdal secret,
només el silenci.

(Estampes montserratines, dins Estampes d'aniversari, 2008)

dijous, 22 de juliol del 2010

Al principi

El místic i el poeta s’atancen al límit. En el límit perceben la dissolució del temps i de l’espai.
En el límit de l'experiència hi besllumen l'eternitat que el poema només mostrarà amb paraules aproximades.
Al principi, el silenci nodria el verb.

dijous, 1 de juliol del 2010

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.