Mort i dol a l'estiu

     

Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.

     

Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.

     

Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.

     

La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.

(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)

Ser amb els qui moren

Joan Halifax, sacerdotessa zen i antropòloga, l’any 1994 va fundar a Santa Fe, Nuevo Mexico, el ‘Projecte d’acompanyament en el procés de morir’. Halifax ha format centenars de professionals de la salut en la cura i acompanyament de les persones que estan morint. D’aquesta experiència és fruit Estar con los que mueren. Cultivar la compasión y la valentía en presencia de la muerte (Kairós).

     

Si ens fixem en la capacitat expressiva del llenguatge veiem que la frase ‘ser amb els qui moren’ descriu la condició humana, ja que, com adverteix la doctora Ira Byock en el pròleg del llibre de Joan Halifax, ‘probablement som l’única espècie conscient de la nostra pròpia mortalitat’. Essent conscients d’aquest fet ineludible, cal preguntar-se per què la majoria de gent evita pensar en la mort com si mai no hagués de morir. Frivolitat? Escapisme?

     

A Occident la cultura dominant és la de l’evasió o fugida del fet de morir. Llavors, quan hi som dins o davant no entenem res del què passa perquè no hi hem pensat defugint un consell zen que diu que un matí sense pensar ni una sola vegada en la mort és un matí perdut, o un migdia o un vespre sense pensar ni un instant en la mort és un migdia o un vespre perdut. Què vol dir això? Que negar la mort és negar la vida, ja que una i altra són indestriables. Amb tot, filòsofs com Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida (Fragmenta editorial), diu de forma contundent: Negar la mort és difamar la vida.

     

Al llibre de Joan Halifax hi ha meditacions sobre el propi fet de morir i el morir dels altres. Meditacions que es basen en els ensenyaments budistes, però com que tots els humans participem de les mateixes pors aquestes reflexions resulten d’una gran ajuda en els nostres dies ignorants i escàpols enfront de la mort. Joan Halifax també parla del poder transformador del procés de morir, ja que és un fet cabdal en la nostra vida i la vida dels qui estimem. Un traspàs és un fet cimal com ho és el naixement, el matrimoni o el fet de parir. Hi ha un abans i un després en aquestes experiències límit quan són viscudes amb consciència.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2019. La il·lustració pertany a un conjunt d'aquarel·les que vaig fer fa una pila d'anys)

En la mort d'un amic

Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.

     

Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?

     

Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)

El senequisme de la Trini

Es deia Trini L. R. Era una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya, a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així, amb aquesta pau.

     

Pensava en aquestes coses mentre es celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme, que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al repertori dels sermons populars. Les Cartes a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la trona i així arribaven a tothom.

     

De la veritat de la mort, i de la seva comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta, i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un atemptat, posem per cas.

     

Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser l’estètica de l’ètica. Tot un estil.

(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).

L'últim comiat

L'últim comiat és un regal, ja que no sempre es dóna. Vaig poder acomiadar-me del meu pare i ell de mi. Va ser ell qui va prendre la iniciativa i jo vaig respectar aquell adéu, no vaig desmentir-lo sinó que vaig acceptar-lo, com ell volia. Als moribunds no els podem retenir sense causar-los patiment, sense entristir-los, cal deixar-los anar, cal que emprenguin el seu camí com nosaltres hem d'emprendre el nostre quan sigui el moment. Ell sabia que aviat passaria el llac Estígia amb la barca de Caront, o que es trobaria cara a cara amb Sant Pere, amb les claus a la mà. L'últim comiat completa les relacions.

(a la imatge, un àngel de pedra en una tomba del cementiri de Weimar)

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

Per anar on anem

Per anar on anem, tanta pressa?
Per anar on anem, tan tibats i sense mirar
un paisatge de rostres que potser ens plaurien?
Per anar on anem, tan carregats?
A mi, la veritat, només em pesen els llibres
que encara no he llegit,
i els fragments de vida que he viscut, ai,
tan torçats per malaptesa.

(La foto que il.lustra aquesta entrada està presa al cementiri de Weimar. Aquests darrers dies hi ha dificultats amb el Blogger i costa molt deixar comentaris. Tant que a vegades és impossible. Demano excuses als blogaires que visito habitualment)

Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

La mare trista

La meva mare ens va acompanyar a l’escola, un fill a cada mà, fins que vaig fer 9 anys i el meu germà 7 anys. Segur que ens hauria acompanyat més temps, tal com és ella, tan patidora. Però es va posar molt malalta, jo crec que a rel de la mort del meu avi, pobret, d’un càncer de colon que el va fer patir molt. Aleshores (estem parlant dels anys 1959-60) no hi havia els fàrmacs que hi ha ara, que haurien donat tan de consol, a ell i a la família que es dolia de veure’l consumir-se sense remei.
Quan dic molt malalta en realitat no sé de què estic parlant, perquè segons la meva pròpia mare, a l’Hospital de Sant Pau encara guarden, per estudiar-lo de tant en tant, el seu expedient de malaltia sense diagnòstic precís. Només sé que no podia menjar, que ‘alguna cosa’ li va obstruir la tràquea o l’esòfag, no sé ben bé, i que va trigar molt de temps a posar-se bona. Tot això es parlava amb molt de misteri, a casa, amb veu baixa, i el que sé ho vaig pescar al vol. Jo veia la meva mare molt trista, enfonsada i amb la cara blanca com el paper de seda, ella que tenia aquelles galtes tan plenes i rosades.
Em sembla que amb els ulls d’ara, després d’haver llegit tant sobre psicologia i malalties psicosomàtiques, diria que va tenir una depressió profunda que va prendre aquella forma de malaltia física. Moltes vegades he pensat que quan va morir el seu pare, que era el meu padrí, devia sentir com si li haguessin tret la catifa de sota els peus i s’hagués trobat amb el terra nu i fred, inhòspit, del mosaic d’una casa buida. Els pares, encara que visquin lluny (com era el cas, tot i que ara cinquanta quilòmetres no són res) quan hi són hi són. Vull dir que amb la seva mort (i les noies sempre estan molt lligades a la figura del pare) ens devem sentir sense aquella escalfor que a vegades és tan imaginària com real. Fixeu-vos que he escrit ‘devem’, ja que els meus pares, tot i que molt vellets, són vius. Parlo, doncs, per intuïció d’aquest desconsol, no perquè en tingui aquesta experiència concreta, tot i que m’he dolgut d’altres morts que em poden aproximar una mica a la seva comprensió.
(extret de La capsa verda)
(a la fotografia, el dia de la meva 1ª Comunió, el 17 de maig de 1959, amb els meus pares i el meu germà. L’avi Llorenç estava ja molt malalt i no va poder venir al dinar familiar. Potser em van pentinar amb els cabells una mica massa tibats, oi? Devia ser la moda de l’època, o la meva mare amb el seu acostumat rigor que no em sortís un cabell més que un altre)

El Poeta no mor

Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.
Aquell matí del 22 de març de 1832 –“Ja és primavera”- va dir en un moment donat- encara s’havia volgut aixecar diverses vegades amb l’ànim de treballar al seu escriptori, però els anys i la malaltia, una congestió pulmonar, el guanyaven cada vegada i quedava com adormit. Així el va anar a trobar la Mort, que va vèncer el seu cos mortal, però no al Poeta.
(extret de Notícies de Weimar)

Ofèlia

Amb Shakespeare al Globe

Mister John Sheppard,
un actor de pèl panotxa en funcions,
ens guia per les restes cremades el 1613.
A l’antic raval de Londres
s’hi eleven cases de disseny.

S’alça el teló al teatre reconstruït:

-Sou tan últil com el cor-
exclama Ofèlia,
a flor d’un cosset daurat.
-Podria fer d’intèrpret entre el vostre amor i jo-
respon Hàmlet,
abraçant la cintura d’or.

Mes, ai!
Trencat el fràgil brancatge,
cau a l’aigua gèlida.
I amb la faldilla inflada de llàgrimes
la pren la mort.

La Mort i la Primavera

El primer d’agost de 1400, Margarida, l’esposa de l’humanista Johannes von Saaz, va morir en donar a llum. L’endemà mateix, Von Saaz va començar a escriure la seva obra mestra, El llaurador i la mort. Es tracta d’un diàleg entre la mort i el llaurador l’esposa del qual acaba de morir. El llaurador l’increpa dient-li carnicera, assassina, maleïda. En resposta, la Mort es defensa: Reflexiona un moment sobre la teva vanitat i insensatesa; busseja en el pobre material de la teva raó i descobriràs la veritat: si des que el primer humà, modelat amb argila, no haguéssim segat els humans de la terra, animals de la selva i dels deserts, peixos en les aigües profundes, l’aire estaria ple de mosques i ningú no ho suportaria. […] No has vist res de l’obra de la naturalesa; no has entès res de la manera com les coses es desenvolupen les unes a partir de les altres; no saps res de com el món funciona per transformació i declinació.
Sense la mort no tindríem consciència del temps, ni del creixement ni del canvi, que això és la vida.